Maria Buhigas: "Ampliar infinitament el catàleg de patrimoni no és una garantia en un país que no és ric”

BarcelonaMaria Buhigas (Barcelona, 1971) és la primera dona a exercir com a arquitecta en cap a l’Ajuntament de Barcelona. Per la seva taula, explica, passa tot allò que té importància per a la construcció i definició de la ciutat, des de coses molt petites a grans decisions i projectes.

Hi ha qui diu que la ciutat ja està acabada. Que no hi ha marge per fer-hi gaire més.

— Les ciutats no s’acaben mai. El que la ciutat no és, és un full en blanc. Però que el full estigui ple no vol dir que no tinguis marge. Pots matisar, pots esborrar, pots redibuixar...

Defensa que cal pensar la ciutat més enllà dels seus límits.

— Tinc un límit administratiu sobre el qual tinc una competència, però jo no actuaré igual en aquest límit si tinc en el meu marc mental i en la meva taula un plànol que va més enllà d’això. El que pugui passar en el meu entorn també forma part de la configuració de les decisions de Barcelona. Jo no puc pensar en Barcelona sense pensar en la regió metropolitana.

Sembla que els arquitectes en cap han de deixar sempre una gran obra. Hi ha alguna transformació que li faci il·lusió liderar?

— És trampós perquè no són els arquitectes els que arriben al càrrec decidint que la Diagonal o Consell de Cent seran la seva obra. Jo no en tinc ni idea de per què passaré. El que sé és que tinc algunes coses que em fan il·lusió. Soc la primera dona en aquest càrrec, i per mi és important el com, no només el què. Per mi és important també que aquests projectes que demana l’alcalde, que espera la ciutadania, em serveixin per reforçar, cuidar i donar visibilitat als serveis de l’Ajuntament que fan això.

Un dels problemes de la ciutat és la falta d’habitatge. Barcelona s’hauria de plantejar créixer cap amunt?

— No hi ha només una cosa que s’hagi de fer. Quan algú diu que la solució a l’habitatge és fer torres, li diria que faci números. Perquè quan comences a pujar en alçada, has de deixar molt més espai. Ara, es pot pujar una o dues alçades a la ciutat? Segurament sí. A tot arreu? No. De manera generalitzada? Tampoc. La possibilitat que creixi la població existeix i haurem de trobar els mecanismes. Podran ser amb sòl nou? No. Per tant, és evident que haurem de trobar en determinats espais el que jo diria intensificacions.

Intensificacions?

— Barcelona té una mitjana de 200 habitatges per hectàrea construïda de mitjana. Però hi ha llocs de la ciutat que en tenen 85. Segurament no cal anar-se’n cap als que en tenen 300, però és evident que 85 potser tampoc és una solució.

A Barcelona s’ha parlat molt de la Diagonal i menys de la Gran Via.

— És una avinguda metropolitana sobre la qual s’haurà de reflexionar. El gran canvi d’aquest tipus de vies és que deixen de tenir la funció històrica de ser les vies d’alta capacitat per arribar a tota velocitat fins al centre i passen a ser un espai cívic.

Hi ha qui parla de posar-hi un tramvia també. Seria una opció?

— Contestar-te això seria una mica aventurer. Tampoc la Diagonal i la Meridiana no les hem resolt de la mateixa manera. Pot haver-hi un objectiu compartit, però solucions diferents per cada cas. En el cas de la Gran Via, la solució s’haurà de trobar.

I amb la plaça Catalunya què s’ha de fer?

— La plaça Catalunya és la ròtula de la Rambla amb la ciutat que va créixer fora de les muralles i s’hauria de fer comprensible la seva connexió amb la Rambla Catalunya. Caldrà reflexionar sobre aquest espai.

És convenient pacificar el passeig Maragall o el carrer de Sants?

— Darrere de les pacificacions hi ha un objectiu compartit, que és reduir la presència de vehicles de motor i la velocitat. Ara, hi ha un únic model? No. Nosaltres no hem dit que no expandirem les pacificacions, el que sí que hem dit és que ens convé reflexionar com es duen a terme. És a dir, si aquesta pacificació em despacifica altres llocs, no sé si m’interessa. Ara, si aquesta pacificació em promou una utilització de l’espai públic positiva, no anirem en contra d’això.

Com s’ha de resoldre l’escalinata de la Sagrada Família?

— La meva opinió del tema crec que no és el quid de la qüestió. Les solucions mai són tot el que vol un i res del que vol l’altre. La ciutat ha de garantir que les parts se sentin justament tractades. Jo no em vull trobar defensant una solució que no vol ningú més. Ara, quina mida té l’escalinata? Si vols que et digui la veritat, jo encara no ho sé.

La convenç el projecte de fer un hub audiovisual a les Tres Xemeneies de Sant Adrià?

— Al projecte de les Tres Xemeneies jo crec que el millor que li pot passar és que es faci i deixar de discutir si aquest és millor que l’altre. El més bonic de la complexitat és que quan comencem a modificar les condicions d’un lloc, apareixen coses que no s'havien previst. La vida reinterpreta els espais. Moltes vegades a les ciutats, esperant el príncep blau, anem perdent oportunitats. Hem de deixar aquest potineig constant, els debats infinits.

El patrimoni està prou protegit?

— Ens hem imaginat el patrimoni sempre com una cosa fixa, però no ho és. Et faré un símil una mica estrambòtic, però és com quan un perd els pares i ha de començar a buidar la casa. Què és patrimoni? Què guardem? Què preservem? Jo voldria, en aquest mandat, ajudar al fet que puguem protegir realment allò que volem protegir. Anar ampliant el catàleg ad infinitum no és una garantia en un país que no és ric.

Es cataloga massa?

— Hem de trobar l’equilibri entre què volem protegir, què vol dir protegir, quins recursos tenim per fer-ho i com ens corresponsabilitzarem de fer-ho. Col·lectivament, també hem de saber trobar més mecanismes a part d’exclusivament el de preservar. La meva obsessió és aprofitar la capitalitat mundial de l’arquitectura de 2026 per tenir una conversa menys sentimental i amb un cert punt més de racionalitat. Que penséssim el patrimoni d’una manera no enciclopèdica, no punitiva. No només catàlegs, sinó una mirada molt més constructiva, molt més útil, de millorar la vida d’aquests espais i d'aquestes coses.