L'addicció al joc creix entre els joves catalans

Barcelona"Mama, m'he ficat en un merder molt gros, dec molts diners". Aquesta va ser la primera vegada que el Xavi (nom fictici) reconeixia a algú del seu entorn que tenia un problema amb el joc. Treballava en tres llocs diferents, però quan començava el mes ja estava a zero, perquè destinava tots els ingressos a compensar les pèrdues acumulades fent apostes esportives. Havia demanat diversos préstecs i, com que amb les tres feines no arribava, continuava jugant per intentar eixugar tots els deutes. En total, devia més d'11.000 euros. Rebia trucades dels seus prestadors a tota hora, fins i tot a la matinada; no podia dormir, tenia molta ansietat i se sentia desprotegit. Va ser aleshores quan ja no va poder més, va demanar ajuda a la seva família i va començar el tractament. Com el Xavi, l'any passat a Catalunya 953 persones van començar a rebre atenció per aquest tipus d'addiccions vinculades al comportament, de les quals un 76% ho van fer per culpa dels jocs d'apostes.

Des del 2021, que és quan es van començar a comptabilitzar els inicis de tractament com un indicador de salut a Catalunya, les persones que demanen ajuda per problemes amb el joc han anat en augment. En tres anys, les unitats d’atenció especialitzada a les addiccions comportamentals i als centres d’atenció i seguiment a les drogodependències han passat d'atendre 547 afectats a 723. Ara bé, el psicòleg clínic del centre de salut mental d'Osona i del Consorci Hospitalari de Vic Jordi Verdaguer adverteix que la problemàtica és més gran, especialment entre els joves, ja que estimen que amb l'ús de les pantalles mòbils aquestes addiccions han crescut un 50% en la darrera dècada. De fet, una de cada cinc persones amb problemes d'addicció al joc té entre 18 i 25 anys, segons dades del departament de Salut. El nombre de joves que pateixen aquesta dependència va a l'alça des que hi ha registres: si l'any 2021 es van comptabilitzar 88 inicis de tractament, l'any passat ja n'eren 138.

Aquest és el cas del Xavi, que va començar a apostar quan anava a la universitat i no va ser fins als 24 anys que va tocar fons. Un cop va reconèixer el problema i va començar el tractament, va estar més de tres anys per tornar tots els diners que devia. "Fins que no caus molt avall és molt difícil fer clic. I un cop ho fas, és molt difícil sortir d'allà. A vegades fins i tot és tard", recorda ara que ja té l'alta i pot dir que s'ha recuperat. De totes maneres, diu que haurà d'estar en alerta tota la vida, ja que es tracta d'un trastorn crònic, i explica que la seva mare avui dia encara continua vinculada al seu compte bancari, com a mesura preventiva.

Fàcil accés

Verdaguer adverteix del perill de les apostes esportives en línia perquè és molt fàcil accedir-hi, les pàgines web utilitzen una publicitat molt agressiva i després es pot jugar des de tot arreu, sempre que es tingui un mòbil a mà. Els joves són un "grup molt vulnerable" a aquest tipus de jocs i, segons el psicòleg, la mitjana de temps que passa una persona entre que comença a apostar fins que pren consciència que té un problema són 8 anys. Pel també psicòleg i professor a la Universitat del Quebec Joël Tremblay, aquestes persones se n'adonen quan han perdut el control del joc, s'han tornat addictes i tenen problemes en la salut física i les relacions personals, a més dels diners.

Ara bé, com s'arriba fins aquí? Quan es comença a jugar la sensació sempre és positiva, és una manera fàcil de fer diners que la persona associa a la victòria, però Verdaguer remarca que és només això, una sensació. "És una qüestió molt emocional. La persona es queda amb el fet que ha guanyat, però no amb les pèrdues ni el saldo negatiu. Així és més difícil detectar que s'està tenint un problema", afegeix. A més, Tremblay adverteix que només un 15% de les persones amb aquest tipus d'addicció van a teràpia i, a parer seu, sense ajuda professional no es pot reconduir la situació.

Incorporar la família al tractament

"Quants diners deus?" "No ho sé". Aquesta va ser la primera pregunta que li van fer els pares al Xavi un cop va reconèixer el problema, però no la va saber respondre. Recorda que ho van passar malament i estaven dolguts, però també com es van implicar en la seva recuperació, en especial la seva mare. El va acompanyar a les primeres sessions, volia saber per què, entendre els motius que havien conduït el seu fill fins aquí. A més, gràcies a la teràpia va incorporar eines que ha utilitzat per ajudar el seu fill i poder-lo acompanyar en tot el procés. "És molt positiu que la família tingui una actitud d'entendre i donar suport, que s'involucrin en el seu tractament", afirma Verdaguer.

De fet, Tremblay ha comparat l'eficàcia de la teràpia individual i de la teràpia en parella en pacients amb addicció al joc i ha demostrat un benefici afegit quan s'incorpora una segona persona al tractament. Per això, treballa amb grups de dos: el malalt i un membre de la família o la parella, si en té. "Necessites persones que estiguin en contacte freqüent amb l'addicte. La implicació de la família és positiva per a tots, no només per al malalt", explica. Aquestes persones "actuen com a coterapeutes" i traslladen els aprenentatges i les reflexions de la consulta a casa, per la qual cosa la recuperació del pacient també s'accelera. Pel psicòleg canadenc, és recomanable implicar la família des del principi del procés terapèutic, i lamenta que encara no s'hagi incorporat a les guies clíniques com una opció més per tractar les addiccions.