Barcelona"La superilla del Poblenou era un McGuffin", una trama hitchcockiana d'aquelles que fan pensar a l’espectador que l’acció anirà per un lloc quan en realitat tot avançarà cap a una altra direcció. Una maniobra per mantenir la trama en tensió. Així ho defensa l’enginyer Francesc Magrinyà, que assegura que va fer el pas a la política –a BComú– per redissenyar Barcelona, i específicament l’Eixample, en eixos verds com els que ara es projecten per pacificar un de cada tres carrers i guanyar places a les cruïlles. Ell ja pintava de verd el mapa de carrers de l’Eixample –fruit de diferents processos de debat ciutadà– abans del primer mandat d’Ada Colau, el que va servir d’impuls a les superilles.
Ara, com a conseller dels comuns al districte, defensa que el model aplicat al Poblenou no és el que marca el desenllaç final de la pel·lícula, per seguir amb el símil cinematogràfic, i que això ja va quedar clar quan es van haver de fer retocs per estovar l’estructura de 3x3 (les nou illes de cases que queden a l’interior de la superilla) i permetre el pas de l’autobús per l’interior: "Era una acció top-down, un projecte fet de dalt a baix i sense una participació ciutadana seriosa". Magrinyà defensa que el model que es va aplicar a Sant Antoni, que és el que ara es vol generalitzar, ja va ser diferent i que va ser el resultat d’un intens debat amb el teixit del barri, com el que es va fer també en l’àmbit dels carrers Consell de Cent i de Girona, el primers eixos previstos, juntament amb Rocafort, on no s’ha fet un debat específic. Ja el mandat passat Ton Salvadó, que era director de Model Urbà, apuntava que la superilla del Poblenou els havia deixat dues lliçons: que calia intensificar la participació ciutadana i que el model "no es podia industrialitzar", que calia adaptar-lo al territori.
La idea que ara s’imposa, segons Magrinyà, és plantejar el projecte de pacificació a escala de tot un barri i no ja en agrupacions d'illes, siguin de nou o de fraccions més reduïdes: "Ja no es parla de crear recintes, sinó de guanyar l’espai als mateixos carrers". Com si fos una xarxa de carrils per a vianants que se sumi a la que ja funciona per a l’autobús amb la nova xarxa ortogonal i a la que s’està desplegant per a la bicicleta. En un futur, defensa, carrers que ara es marquen com a eixos verds hauran de deixar de tenir autobusos i tampoc seran les vies principals per als desplaçaments en bici. "Cal una xarxa per a vianants, ara ja és evident que l’espai de les voreres no és suficient", explica.
Però per fer que el canvi d’ús als carrers sigui real, que es vegin com a espais "segurs" per jugar i passejar, assegura que cal reduir-hi la velocitat de circulació a 10 km/h, com es preveu en el projecte estructural dels nous eixos. Però és un pas difícil si es té en compte que als carrers pacificats amb urbanisme tàctic encara és complicat fins i tot assegurar els 30 km/h. "Els blocs de formigó que han generat polèmica no són perillosos si es compleix la velocitat 30, però la clau es assegurar aquesta velocitat", defensa.
A les crítiques del RACC, que defensa en un estudi que els espais pacificats estan desaprofitats, hi respon dient que el consistori està avaluant-ne el funcionament però que, en qualsevol cas, el gran canvi es farà quan els itineraris per a vianants es connectin a través de les places en cruïlles, i es pugui anar passejant per Consell de Cent des del Parc de Joan Miró fins al Parc de les Glòries.
I les peticions de més valentia d’entitats com Eixample Respira, que ha demanat intervencions que afectin vies bàsiques com Aragó i Gran Via, les encaixa defensant que "l’important era començar a caminar", i que els canvis s’imposen per la urgència de fer front a l’emergència climàtica i millorar la salut dels barcelonins. I aquesta mateixa urgència assegura que fa evidents dues necessitats: el peatge urbà i el pla per fer de pagament totes les places d’aparcament al carrer, que ja s’està desplegant.
"No són superilles"
Un aspecte que no ajuda en el debat és la denominació. Que s'anomeni superilles a una cosa que ja no ho són no agrada al pare de les superilles a Barcelona, Salvador Rueda, que defensa que aquestes estructures són la idea més important que llança Barcelona al món i nega en rodó que s’hagin demostrat massa rígides o ineficients. Recorda que n'hi ha a Gràcia i al Born i que se'n fan en altres ciutats com Vitòria, on s’ha redissenyat tot el municipi. Remarca que si Barcelona apliqués l’esquema estricte podria guanyar molts més espais lliures de trànsit. Per menys de 300 milions, calcula, es pot omplir la ciutat de superilles tàctiques i multiplicar per quatre el nombre de places que es creen amb els eixos: "Que no parlin de superilles si no és el que pensen desplegar", diu.
La plataforma veïnal Eixample Respira, per la seva banda, ha deixat constància de la seva "preocupació i decepció" pel pla dels eixos verds, que considera que se centra en vies que ja tenen cert nivell de pacificació i no toca les "autopistes urbanes". També qüestiona que es parli de Superilla Barcelona, un nom que consideren que fa pensar en un projecte més ambiciós del que realment és.
Vegetació als carrers i al futur parc de l’avinguda de Roma
Guanyar verd a l’Eixample és una quimera que el govern municipal busca anar aconseguint en petites grans gestes com l’extensió dels horts urbans i la incorporació de vegetació als trams de carrer pacificat. L’arquitecte en cap de la ciutat, Xavier Matilla, de fet, presentava el projecte per generar eixos verds com l’única manera possible de guanyar nous espais amb vegetació a la trama Cerdà a les noves places a les cruïlles. Però hi ha, també, llocs que s’obren com a oportunitats, com l’antiga presó Model, on es projecta un parc de 14.000 metres quadrats, o l’avinguda de Roma, que segons Francesc Magrinyà, conseller de BComú a l’Eixample, s’ha de convertir en el gran parc lineal de la zona.
Assegura que el projecte, que de moment no té un pressupost assignat per començar, sí que ha avançat ja en els treballs previs, com estimar els costos que suposaria afegir vegetació en un espai per sota del qual hi passen les vies del tren, un preu que s’ha considerat "assumible", o fer un estudi sobre el reforç que necessitaria el pòrtic.
Magrinyà explica que el seu "desig personal" seria poder convocar un concurs internacional d’idees, com el que es llança per definir els nous eixos verds per encarar aquesta transformació, i considera el projecte "de sentit comú", tenint en compte que una de les premisses més repetides en qualsevol sessió de debat veïnal a l’Esquerra de l’Eixample és que hi falta verd. És la zona de la ciutat que en té una proporció més baixa per habitant.