Barcelona protegirà el nucli antic de Sant Andreu

BarcelonaL'Ajuntament de Barcelona impulsa el pla especial urbanístic amb el qual es protegeix i conserva el patrimoni històric de l'antiga vila de Sant Andreu de Palomar, avui nucli antic del barri que porta aquest nom. Segons ha informat en un comunicat, una de les actuacions previstes és la catalogació de 20 edificis, 9 com a Bé d'Interès Urbanístic (nivell C) i 11 com a Bé d'Interès Documental (nivell D). El pla també recull la protecció de les façanes de 130 cases i obliga a fer-ne el manteniment. El pla, doncs, permet passar d'un 48% a un 58% de finques protegides al nucli antic del barri.

També preveu que qualsevol actuació que afecti els espais enjardinats d'aquestes finques haurà d'obtenir abans un informe favorable de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins. Segons el consistori, l'objectiu és conservar el patrimoni històric i les edificacions característiques del poble antic de Sant Andreu.

El pla especial de protecció del subàmbit del poble antic del nucli antic de Sant Andreu abasta l'àrea que va des de la plaça Orfila fins a l'avinguda Meridiana, i des del carrer d'Ignasi Iglesias fins a la confluència del carrer Grau amb Gran de Sant Andreu. L'àrea té una superfície d'unes 27 hectàrees i inclou el teixit històric més significatiu de Sant Andreu de Palomar, els edificis més preservats i representatius del que era la morfologia urbana i el cens edificat abans de l'agregació de Sant Andreu de Palomar a Barcelona, l'any 1897.

Així, s'hi troben els exemples de cases de cos de planta baixa i primer pis més característics de Sant Andreu de Palomar, així com alguns edificis de renda de l'etapa d'annexió, i tots els elements formen part del patrimoni vernacle andreuenc. Es tracta d'una àrea que conserva l'herència del passat i de l'evolució física, social i urbana, cosa que la fa mereixedora de constituir un conjunt urbanísticament protegit.

Segons l'Ajuntament, el document ja ha rebut un primer vistiplau en el consell plenari del districte de Sant Andreu, s'ha aprovat en comissió de govern i continuarà la tramitació en la pròxima comissió d'ecologia, urbanisme i mobilitat abans de sotmetre's a l'aprovació definitiva en el pròxim plenari del consell municipal.

Pel que fa a les illes de cases característiques de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar (anomenades 'quarterons'), el pla especial que ara comença la tramitació ordena les condicions d'edificació de les 36 illes que configuren el conjunt del poble antic. El consistori destaca que el pla regula amb precisió les finques on es poden dur a terme actuacions de remunta, i indica el nombre de plantes possible, les fondàries, les finques que cal mantenir i els edificis on es permeten remuntes. També situa els jardins i elements arboris.

La regidora de Sant Andreu, Carmen Andrés, ha destacat que "el pla expressa la importància de preservar la memòria de Sant Andreu i conèixer més bé la Barcelona passada i l'actual, de manera que es preservi la memòria del nucli antic del barri". "En aquest sentit, vull fer un agraïment explícit a les entitats i els ciutadans per l'empenta i força per fer-ho possible, i en especial als titulars de les finques afectades".

La protecció dels elements històrics del nucli antic de Sant Andreu es va preveure en una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) que ara amb aquest pla es concreta i desenvolupa. Per fer-ho, segons el consistori, s'ha fet un estudi acurat de les edificacions que la MPGM preveia que caldria protegir i també de les illes de cases característiques de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar. A banda de la catalogació de 20 edificis, el pla preveu una fitxa per al conjunt del poble antic de Sant Andreu i la protecció de dos elements d'interès amb el nivell D: la Mitgera Pomera, situada al carrer Rubén Darío núm. 15, i el jardí privat Catalunya en Petit, situat al carrer Grau núm. 41-43.

Antecedents de protecció del patrimoni

L'antecedent del 'Catàleg de patrimoni de la ciutat de Barcelona' es remunta a la llei de sòl del 1956, en què es fixava que els municipis havien d'aprovar uns catàlegs o llistes d'edificis que a causa dels seus valors artístics, històrics, arqueològics, típics o tradicionals no podien ser enderrocats. La conseqüència d'aquesta normativa va quedar materialitzada en l'aprovació el 30 d'octubre del 1962 del 'Catálogo de edificios y monumentos de interés artístico, histórico, arqueológico y típico' o tradicional amb categoria de pla parcial.

Aquest document va ser el primer que es va redactar a l'estat espanyol, fruit d'un llegat de valor incalculable elaborat per l'equip d'Adolf Florensa, arquitecte municipal que dirigia el Servei d'Edificis Artístics i Arqueològics i d'Ornamentació Pública per tal de cuidar-se de la conservació dels monuments de la ciutat.

Tanmateix, la falta d'una vinculació plena del catàleg amb els instruments de regulació urbanística el van convertir en un mer inventari, de manera que l'eficàcia d'aquest catàleg era gairebé nul·la, no tenia cap més utilitat que constituir un tràmit més en el procés d'obtenció de determinades llicències d'enderroc. La catalogació, a la pràctica, ni protegia ni comportava que s'hagués d'actuar amb un particular respecte sobre els edificis reconeguts.

Als anys 70, període de notable activitat constructiva, va ser quasi impossible conciliar aquesta dinàmica de creixement amb la pervivència del passat. El cas de Can Serra va esdevenir paradigmàtic, va ser la pedra de toc d'una consciència generalitzada de mantenir la memòria històrica d'una ciutat indignada per la pèrdua massa habitual dels edificis més emblemàtics.

L'aprovació definitiva el 18 de gener del 1979 del 'Catàleg de patrimoni Historicoartístic de la ciutat de Barcelona' va constituir un pas més en la valoració del patrimoni, tot i que no resolia la contradicció que hi havia entre l'afectació urbanística i la protecció d'un element concret. Davant d'una afectació urbanística s'establia que era factible la descatalogació i consegüent enderroc d'un edifici si hi havia "previsions de planejament d'interès públic prevalent".

Durant els anys 80, la protecció de patrimoni es va assumir col·lectivament i la valoració de l'arquitectura històrica va esdevenir una fita demostrativa de l'evolució de la ciutat. Amb aquesta premissa, la Generalitat de Catalunya, d'acord amb la competència exclusiva en aquesta matèria que li és atribuïda, va elaborar la llei 9/1993, del patrimoni cultural català. La llei parteix d'un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i n'és objecte la protecció, la conservació, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural. S'estableixen dues categories de protecció, A i B, comunes a béns mobles, immobles i immaterials, i deixa entreveure una altra categoria.

El problema entre la protecció i els plans urbanístics es va superar amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats territorialment als districtes de la ciutat i aprovats definitivament al llarg de l'any 2000. Aquesta solució ha permès coordinar els criteris de protecció i els de planejament, de manera que la protecció s'ajusta actualment de forma molt més efectiva.

Els Plans estableixen quatre nivells de protecció. La categoria superior la formen els elements amb nivell A (Bé Cultural d'Interès Nacional), decidits per la Generalitat. La següent categoria la formen els de nivell B (Bé Cultural d'Interès Local), decidits per l'Ajuntament i ratificats per la Generalitat. El nivell C (Bé d'Interès Urbanístic) és competència absoluta de l'Ajuntament. I l'última categoria és la de nivell D (Bé d'Interès Documental). Per a les tres primeres catalogacions és obligat el manteniment i no és possible l'enderroc, mentre que per al nivell D es permet l'enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi historicoarquitectònic.