“A Barcelona he trobat la meva identitat de dona”
La veneçolana Vicenta Matos va patir discriminació per la seva orientació sexual i diversitat de gènere fins que es va refugiar a Europa
BarcelonaL’avió que es va enlairar de Caracas i va aterrar a Madrid, un dia del 2007, duia una Vicenta Matos que fugia d’humiliacions i persecucions per ser home homosexual. Als 61 anys respon ara amb la identitat amb què es troba còmoda i que li va ser negada tant a Colòmbia, el seu país de naixement, com a Veneçuela, el d’adopció. Però explica que no va ser fins que va arribar a Barcelona que va trobar la seva primera i única llar, en una ciutat on no ha tingut mai problemes, tret d’algun petit incident resolt amb la condemna dels agressors. “A Barcelona hi he trobat la meva identitat de dona. Mai m'hauria imaginat tenir la vida que tinc ara, tranquil·la, amb un company i amb amics”, diu. Matos és asilada, té un estatus que no sempre és fàcil d’aconseguir per a les persones LGTBI.
La directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), Estel·la Pareja, adverteix que sovint venen de països amb lleis "garantistes" que queden en paper mullat a causa d'atacs contra el col·lectiu que estan àmpliament acceptats per la societat d'aquests països. I subratlla la importància del 17 de maig, el Dia Internacional contra la LGTBIfòbia.
Ni tan sols la família de Matos va entendre mai que, com a nen, li agradés tant jugar amb nenes i estar sempre envoltat de nenes. I quan a casa es va descobrir que havia tingut una relació amb un amic del barri la convivència es va trencar. Tenia 12 anys. La mare li va dir que allò no estava bé, el pare la va amenaçar de fer-la pujar a una barca i lligar-li una pedra al coll perquè s’enfonsés, i els germans li repetien que no volien “cap marieta” a casa. “He patit molta discriminació per la meva ploma, però és que jo ja era dona al ventre de la meva mare”, subratlla.
Lliure a la presó
Ja d’adulta, i nacionalitzada veneçolana, la va “reclutar una banda” perquè portés un petit paquet de droga cap a Espanya, aprofitant -diu- que era una "persona vulnerable" i no tenia gaires alternatives més. Era la seva oportunitat, va pensar, de deixar les humiliacions i començar de zero, però el somni europeu va acabar a la presó. Paradoxalment, les reixes de la cel·la es van convertir finalment en una finestra a la llibertat. Va ingressar en un centre per a homes, però assegura que sempre es va sentir respectada per companys i funcionaris. “Allà ja em maquillava i gairebé ja em tractaven com una dona”, explica. Va ser allà on, durant un permís, va iniciar el tractament hormonal a l’Hospital Clínic de Barcelona. D’aquelles converses amb el psicòleg del centre en va sorgir una pregunta: “Com et vols dir a partir d’ara?”.
Ja com a dona va demanar l’asil, i el govern espanyol l'hi va denegar com a dona trans però l'hi va concedir com a veneçolana. “Em van dir que ni a Colòmbia ni a Veneçuela estem perseguits”, explica Matos. “I això és mentida”, conclou.
Disfuncions en la demanda d'asil
Estel·la Pareja subratlla que és habitual que el govern espanyol faci una lectura restrictiva a l’hora de concedir asil a les persones que al·leguen persecució per orientació sexual i identitat de gènere. S’assumeix que si el país d'origen del sol·licitant té una legislació proteccionista i garantista n'hi ha prou per denegar-lo. “No tenen en compte les pràctiques socials esteses en contra del col·lectiu que queden totalment impunes”, afirma la responsable de la CCAR. Els atacs són diversos i van des d’assetjaments a discriminació, violència, amenaces, assenyalaments constants, violacions correctives, batudes i assassinats, segons denuncien les entitats defensores. L’últim informe de l’ILGA (la federació internacional del col·lectiu) assenyala 69 països amb lleis penals (sis amb pena de mort i vuit amb càstigs físics) i Pareja alerta de “l’ascens dels populismes i de l’extrema dreta” perquè “en nom de la moralitat” ataquen tota diversitat.
La CCAR reclama canvis en les entrevistes als sol·licitants d'asil i que es doni credibilitat als seus relats d'atacs, fugint de "visions eurocèntriques". Perquè, apunta Pareja, qui no ha estat víctima al país d'origen sovint és perquè no ha sortit de l'armari.