Barcelona, entre la classe mitjana i la desigualtat

Barcelona"Barcelona és més desigual que abans. Tot i els períodes de creixement que vam tenir, els índexs de pobresa no han baixat”, sentencia l’antropòleg José Mansilla. La major part de les zones més vulnerables de Catalunya es concentren a l’àrea metropolitana, als eixos dels rius Llobregat i Besòs, mentre al centre de la capital catalana, amb l’excepció del Raval i la Barceloneta, segons Mansilla, hi ha hagut un procés de gentrificació que ha expulsat molts veïns de rendes baixes cap a la perifèria de la ciutat.

María José Calvo, responsable d’estadística i difusió de dades del consistori barceloní, que va crear una metodologia per analitzar les desigualtats a la ciutat, defensa que aquesta “substitució” de població té matisos: “Molta gent està encantada que vingui gent jove amb més ingressos al barri perquè es revaloritza l’habitatge i s’obtenen beneficis”.

Calvo sosté que “Barcelona és una ciutat de rendes mitjanes”, malgrat que la crisi del 2008 va empobrir la població, sobretot els més vulnerables. Així, l’any 2013, dels 73 barris de la ciutat 38 tenien un nivell de renda baix o molt baix. A l’últim esglaó s’hi van arribar a situar 19 barris, quan el 2007 eren només 8. En canvi, les zones més riques, malgrat la recessió, van créixer de 5 a 8. En termes de població, en els dos primers anys de crisi es va doblar la gent que vivia en barris de rendes baixes i molt baixes, que van arribar a representar més del 40% de la població de tota la ciutat.

Un dels exemples és Ciutat Meridiana, que en 5 dels 10 anys analitzats va ser el barri amb la renda més baixa. Així, si l’any 2008 una família de Ciutat Meridiana tenia una renda un 41% per sota de la mitjana de la ciutat, una dècada més tard la diferència s’eixamplava 20 punts. És un dels exemples dels barris de la zona Besòs, on la “naturalesa perifèrica d’aquest espai, ple de grans infraestructures que donen discontinuïtat al territori, juntament amb els accidents geogràfics, afavoreixen la vulnerabilitat”, com assenyala el sociòleg Sergio Porcel. “És la zona més fràgil de Barcelona, on es van construir polígons d'habitatges per acollir les persones que van arribar a Catalunya als anys 60 i 70, gent que venia arrossegant dinàmiques culturals que podien impedir que s’aprofitessin de l’ascensor social. És una zona que no és gentrificable, està al límit de la ciutat i no és atractiva per atreure les classes mitjanes. La zona Besòs compleix tots els requisits perquè qualsevol crisi hi manifesti la seva fragilitat i ara s’hi estan reproduint els mateixos problemes que van portar la gent que s’hi va instal·lar fa dècades”, afegeix Mansilla. “Passa el mateix amb Torre Baró: són barris mal comunicats, difícilment atractius per a un jove acabat de llicenciar”, admet Calvo.

El centre i la perifèria

Barcelona és un exemple de ciutat que ha actuat sobre el seu centre històric per “fer-lo atractiu als turistes”, explica Mansilla, que creu que durant els últims trenta anys, després d’un període en què Pasqual Maragall “feia polítiques socialdemòcrates per repartir els equipaments per tots els barris”, es van fer “polítiques que han expulsat” els veïns del casc antic. Als anys 90 “el Macba i el CCCB s'hi traslladen per crear un efecte positiu al barri, però no per a la gent que hi viu”, afegeix l’antropòleg, que explica que es va trencar d’aquesta manera amb l’intent durant els anys 80 per part del consistori de fer “accions, com reallotjar veïns, per impedir” que la gent marxés del centre. Així, al Gòtic, per exemple, en 10 anys va pujar la renda familiar més de 25 punts, fins a situar-se per sobre la mitjana de la ciutat. “No tenim dades que puguin sostenir que a Barcelona s’expulsi població amb rendes baixes cap a altres municipis. Han marxat dins de Barcelona”, apunta Porcel.

El 2017 l’Ajuntament va impulsar el Pla de Barris, amb una dotació de 150 milions per actuar en 16 barris, cosa que representava intervenir en uns territoris on viuen més de 210.000 persones.