Banyuts per gener

Durant molts anys, al costat del meu ordinador, entre el petit altar de fotografies familiars i amulets absurds que m’acompanyen mentre escric aquestes línies, s’hi podia veure una postal de la capella dedicada a sant Pacià que es troba dins de la catedral barcelonina i que recorda un dels pares de l’Església del segle IV. Sabem poques coses de Pacià: que abans de ser bisbe de Barcelona havia estat casat i era pare de Flavi Dexter, un alt funcionari dels emperadors Teodosi i Honori. La patrística el recorda com un gran orador i teòleg que va escriure diverses obres, malgrat que se’n conserven poques. En una, refutant l’heretgia novaciana, va ser un dels primers autors que va anomenar l’escola cristiana que seguia el patriarca de Roma com a “catòlica” (literalment “universal”). Tanmateix, no era aquesta la raó per figurar entre les meves andròmines. La predilecció per aquest sant ve d’un sermó titulat Cervulus, en contra els barcelonins que celebraven les sorolloses festivitats de primer d’any, també conegudes com a kalendas ianuarii.

Posar fi als antics costums populars va ser una de les tasques més difícils que va afrontar l’Església en el seu afany per destruir el paganisme. Va cristianitzar tot el que va poder, com el culte al sol invicte, transformat en el Nadal; mentre que tot el que era més difícil de digerir ho va declarar infernal. Aquest seria el cas de les kalendas (d’on procedeix la paraula calendari ) de gener, que estaven dedicades a la deessa Strenia i al déu Janus. En aquella data era tradicional disfressar-se d’animals amb banyes, com cérvols o vaques, per fer processons alegres pels carrers, organitzar banquets en què hi havia un gran consum etílic, fer “estrenes” als amics i parents (una paraula que al·ludeix a Strenia), ballar sota l’anonimat que permetia la màscara i deixar-se anar en sonades orgies de caire sexual. Era evident que el pobre Pacià, tancat aquella jornada en la seu catedralícia, treia foc pels queixals veient com els seus conciutadans feien tota mena d’animalades.

Les disfresses de cérvol tenien una història que es perdia en l’origen dels temps. Per tot el continent europeu hi havia el culte a aquest animal, relacionat amb la fertilitat i amb l’abundància. La seva cornamenta és un símbol fàl·lic molt poderós, una al·legoria del poder regenerador de la natura. Les banyes, que la bèstia perd a la tardor i torna a recuperar a la primavera, representaven la fecunditat i el cicle de la vida. I d’aquí la tradició de les comparses d’homes disfressats de cèrvids, amb tota la seva càrrega sexual. Possiblement, la figura del dimoni cristià és representat amb banyes per aquesta mateixa raó. No resulta gaire difícil, doncs, entendre per què aquestes confraries de banyuts no van agradar gens a les autoritats eclesiàstiques, que a mesura que van agafar el poder les van prohibir i van decretar grans dejunis per començar l’any com a penitència.

Malgrat tanta hostilitat, aquestes festes alegres mai van desaparèixer del tot, transformades en ritus folklòrics, en Carnestoltes o en el costum de fer regals als minyons i als familiars el dia 6 de gener. Com es queixava el mateix sant Pacià: “Temo que en aquests costums pagans els nostres contemporanis han arribat a un punt que, quan algú els vol prohibir un mal, pensen que se’ls està estimulant a fer-lo. Fa poc que el meu llibre Cervus va aconseguir que posessin més interès a celebrar-los, quan més vivament els ho desaconsellava”. Va ser d’aquesta manera com el bisbe Pacià es va convertir en el representant involuntari de la reticència de la gent a les prohibicions i va engrossir els meus talismans personals.