Avis confinats pel fang: "El que més trobo a faltar és sortir de casa"

Alfafar / MassanassaQuan obren la porta, la il·lusió és la d'una àvia que fa molt temps que no veu el net. La que ofereix ràpidament cafè (o ja el té preparat) i sempre té unes pastetes al rebost. Aquella il·lusió que genera deixar la soledat i poder parlar amb algú extern al microcosmos de casa. És la il·lusió que aquests dies comparteixen moltes persones d'avançada edat als territoris afectats per la DANA quan una persona, encara que sigui un desconegut, els pregunta com estan. Caminant per les zones més damnificades per les inundacions passen tantes coses que els ulls fotografien moltes imatges; massa, segurament. Mobles. Cotxes. Voluntaris. Bombers. Brossa. Però si la mirada s'alça del fang es reprodueix una postal que barreja tendresa i tristesa: la de molts ancians traient el cap pel balcó i observant el seu carrer, ara fet un desastre. Per a alguns és una distracció en si mateixa, però també l'única forma de fer-se veure i aconseguir que els pugin aigua o menjar.

Molts veïns grans no poden baixar al carrer perquè l'ascensor no funciona o perquè no s'atreveixen perquè el terra enfangat rellisca i és perillós. A Alfafar (Horta Sud), un dels municipis més castigats, la Cristina i la Claudia porten una llista de noms en un paper. Són infermeres i van a les cases d'aquells que no poden anar als punts d'atenció mèdica. La Rosa, de 77 anys, obre la porta amb la il·lusió de, per fi, veure algú nou. La casa es mobilitza, com si anessin a rebre una visita important. Les dues professionals revisen la dosi de l'anticoagulant Sintrom del seu cunyat, el Santiago, que té 81 anys. A l'home li ha sortit sang del nas perquè pren les mateixes dosis que la setmana passada.

Les infermeres examinen l'home –a qui acabaran rebaixant la dosi de la medicació– mentre la Rosa explica que ni ella, ni el Santiago, ni la seva germana Isabel, de 80 anys, han pogut baixar al carrer des de dimarts passat, quan el malson va esclatar. Viuen encara atrapats en un tercer pis. "Em pensava que ho tenia tot vist, qui pensaria que veuria això", comenten. Estan avorrides, però estan bé. Troben a faltar els vermuts. Juguen al dòmino per passar l'estona. Les sopes de lletres els han fet reviure vells temps amb menys distraccions. I recorden batalletes. 

El Jesús, de 75 anys, recorda Jaén. L'absència de televisió li ha fet treure la pols de la llibreria i recuperar un antic llibre que parla dels vells costums del seu poble natal. Està assegut a la plaça de l'església d'Alfafar. "Avui he sortit per primer cop. Estic gaudint de la llibertat", diu. No li falta de res perquè el seu fill l'hi porta tot. Explica que abans de jubilar-se era ebenista. Uns metres més enllà, el Juan, de 87, guaita des del balcó. "Què és el que trobes més a faltar?". "Sortir", respon. També ha redescobert les sopes de lletres. I l'Antonio, de 75 anys, ha treballat tota la vida al món de les xapes. "Espero veure bé aquests carrers", desitja. Avui ha baixat per primer cop i diu que troba a faltar les partides de dòmino amb els amics.

"El barri el veig per la tele"

La Cristina i la Claudia paren ara al domicili del José, de 84 anys. Va caure a dins de casa l'endemà de les inundacions i les infermeres li curen una ferida que té al cap. "Sobreviuré", diu sorneguer. Li miren els resultats d'una anàlisi al cor que es va fer fa poc. Està envoltat de família: hi ha la dona, la filla, el gendre, la neta i els dos gossos.

La buidor que arriben a sentir algunes persones grans després de la DANA es nota quan la Carmen, de 70 anys, rep uns voluntaris que li porten menjar i aigua a casa. No li agradaria que marxessin i allarga els acomiadaments iniciant una nova conversa. "Café? Aigua? Que us voleu quedar a sopar?". Li agrada posar ironia al dolor. Diu que mai ha tingut fills tot i que li hauria agradat, però que als 70 anys "està cuidant un nen". Riu i assenyala l'Eduardo, de 71 anys. "És dolenta, eh", contesta ell. L'Eduardo va patir dos infarts cerebrals el 2021. Ha sigut un procés llarg, però està millor. Ara, però, no pot seguir les recomanacions dels metges i no pot caminar. Està tancat a casa des de les inundacions. Tampoc la Carmen ho ha fet fins a aquest dilluns. Tots dos van arribar a Alfafar des de Sevilla fa 48 anys. "Allà no teníem de res". Ella treballava en una fàbrica de metalls i ell de paleta. Es vanten, riallers, de no haver anat mai a dormir enfadats.

Però la Carmen també plora quan diu que a l'Eduardo li fa por estar sol i que també tem que li vingui un infart en aquestes circumstàncies. "Està més nerviós del compte", diu. Ell admet que té malsons de gent ofegant-se perquè és el que va veure dimarts passat. "El que hem vist toca, i molt", diu. El seu balcó és l'única finestra que té al món. Des d'allà veu un petit tram del seu carrer. "El barri, però, el veig per la tele", afirma. Treuen el cap per demanar menjar. Els primers dies van sobreviure amb llaunes. Les escombraries, com gairebé totes les persones d'avançada edat, les tiren des de la finestra i s'acumulen a les muntanyes de brossa.

Quan tornin a viure amb llibertat sabran que la DANA s'ha emportat la vida de més d'un veí de la seva edat. El temporal s'ha acarnissat especialment amb la gent més gran. Ho va fer dimarts. La primera víctima, la Celsa de Mira (Castella i la Manxa), tenia 88 anys. Però també en les hores posteriors. Un home gran d'Alfafar va haver de conviure amb el cos de la seva dona sense vida. Tot i que el net va avisar l'Ajuntament, la Guàrdia Civil va tardar 24 hores a arribar. Però la DANA s'ha acarnissat, fins i tot, amb els que ja no hi eren. Al cementiri d'Alfafar, els aiguats van fer sortir sis cossos enterrats. El consistori fa dies que demana que s'actuï.