L’atenció a les persones, un sector feminitzat que no arriba a mileurista

BarcelonaL’Olga Luna és cuidadora, en el sentit més ampli de la paraula. Durant 15 anys es va dedicar a tenir cura dels seus fills, en especial d’un que patia una malaltia minoritària. “En poc temps vaig perdre el meu fill i, tres anys després, el meu marit. Jo m’havia dedicat sempre a tenir cura d’ells, a casa, no tenia una professió”, explica l’Olga a l’ARA. “En el moment més dur de la meva vida, l’equip que va tenir cura del meu fill va suggerir-me que, si em formava, amb la meva experiència podria convertir-me en una bona cuidadora professional, i és el que vaig fer”, relata.

Des de fa un any i mig, ella és una de les cuidadores de la FAD, la Fundació d’Atenció a la Dependència de l’Obra Social de Sant Joan de Déu. “Aquesta feina va fer que tot tornés a tenir sentit”, explica. La seva jornada consisteix a donar suport a les famílies i als pacients: en el seu cas, nens malalts. “Faig tot el que faci falta, dutxar-los, tenir cura d’ells, fer-los companyia, anar a buscar coses que els fan falta, tot”, resumeix l’Olga, que ho viu, diu, com una vocació.

Tot i això, en només un any i mig, l’entrada professional en aquest sector li ha fet veure una realitat laboral amagada. “En general, al sector, els treballadors no estan gaire contents: és una feina molt necessària, molt dura i, en canvi, molt poc valorada”, admet.

Les dades ho corroboren. D’entrada, els sindicats denuncien que el sector no està ben estructurat. “El gran problema quan parlem d’atenció a les persones és definir què és: atenció domiciliària, teleassistència, cura de persones grans, de menors, de lleure...”, enumera Enriqueta Duran, responsable de serveis socials de la UGT. “Els serveis socials havien de ser el quart pilar del benestar i no estan dissenyats com a tal, i ens trobem diferències molt grans entre treballar al sector públic o en un servei externalitzat, ja sigui en una empresa o al tercer sector”, explica. Des de CCOO, la responsable de comunicació de sanitat, Maria Àngels Rodríguez, hi coincideix: “Als departaments de geriatria és on més es nota la precarietat. El 90% de les treballadores són dones, moltes migrades, amb salaris molt baixos. Fan més de 1.700 hores anuals per un sou d’uns 800 euros mensuals. No arriben ni a ser mileuristes”, detalla Rodríguez. “Tots els diferents convenis que hi ha són molt mals convenis”, afegeix Duran, que assegura que entre un treballador d’un geriàtric públic i un d’un centre privat “es troben diferències de fins a 500 euros mensuals”.

Per això els sindicats reclamen unificar els convenis del sector i, a més, tenir-ne un de propi català. “Fa molt de temps que el demanem i el Govern ha de posar fil a l’agulla, perquè el nivell de vida que suporta una cuidadora que viu a Càceres no és el mateix que una que viu a Barcelona -exemplifica Rodríguez-. Sembla mentida que un sector on els treballadors es dediquen a tenir cura d’aspectes tan importants com el final de la vida o els nostres éssers més estimats estigui tan poc valorat”, lamenta la responsable de CCOO. Per pressionar l’administració, aquesta setmana sindicats, patronal, la Taula del Tercer Sector i els col·legis professionals han creat una mesa unitària. L’objectiu és forçar reunions d’alt nivell per demanar que els pròxims pressupostos elevin la inversió en aquest sector, s’actualitzin les tarifes i “que no hi hagi cap salari per sota dels 14.000 euros anuals”.

Cuidadors sense contracte

Més enllà de la situació precària dels treballadors amb contracte, el món de les cures amaga una altra realitat encara més dura: l’economia submergida o desregulada. Segons l’últim estudi de l’entitat Felizvita, tres de cada deu cuidadors (uns 200.000 a tot Espanya) no tenen la situació laboral regulada. A més, un estudi de Merck -companyia especialitzada en el sector tecnològic en l’àmbit de la salut- ha detectat que la feina dels cuidadors no professionals (majoritàriament familiars que compaginen la seva feina amb les cures) equival a una jornada de 27 hores setmanals. “Quan parlem del sector domèstic privat la situació encara és més complicada”, admet Duran, que assegura que en la majoria de casos també es tracta de dones immigrants amb papers o sense que s’escapen de tota regulació.

“Aquestes són les persones que atenen els nostres dependents -reflexiona Duran-. Els governs hi haurien de fer alguna cosa, però des dels despatxos no es veu què passa al carrer”, conclou.