Els astronautes sempre beuen, literalment, el mateix cafè

BellaterraLa primera cosa que s’ha de saber fer -i molt bé- per ser astronauta és llegir. Tot el que ha de fer un astronauta durant els sis mesos que passa a l’Estació Espacial Internacional està escrit en forma de protocols que arriben a ocupar milers de pàgines. La segona habilitat imprescindible per viatjar a l’espai és tenir la capacitat de no emprendre mai cap mena d’iniciativa personal. S’ha de seguir sempre el protocol, i en cas que hi hagi algun imprevist, per més insignificant que sembli, s’han de demanar instruccions al centre de control situat a la Terra.

No deixa de resultar curiós que aquesta disciplina, que supera de llarg la rigidesa militar, es presenti amb un somriure d’orella a orella acompanyat d’una corbata barroca i llampant: una nit superpoblada de coets, cometes i planetes anellats feta tela. Així va explicar ahir l’astronauta belga Frank De Winne a la Universitat Autònoma de Barcelona com és viure a l’espai. De Winne va ser el primer astronauta europeu a comandar l’Estació Espacial Internacional l’any 2009 i actualment és el cap del Centre Europeu d’Astronautes. La xerrada que va oferir ahir a un públic que el va cosir a preguntes s’emmarca en la celebració dels 50 anys de la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’astronauta no va perdre el somriure en la més d’hora i mitja que va durar l’acte, menys encara quan va desmentir un dels mites que s’associen sempre als astronautes. No s’alimenten només de pastilles. De fet, per mantenir una bona salut mental, és convenient la ingesta d’aliments habituals, així com compartir-los al voltant d’una taula que flota com a conseqüència de l’absència de gravetat.

Un dels ingredients fonamentals que, en virtut del bon estat psicològic dels astronautes, no ha faltat mai a l’Estació Espacial Internacional és el cafè. Però prendre cafè a l’espai té les seves particularitats. Primer cal arreplegar amb la boca les bombolles que surten del got i floten a la deriva. I després cal assumir que, al cap d’uns dies, l’aigua amb què s’elabora el cafè prové de l’orina reciclada dels astronautes. Per tant, literalment, a l’espai es beu gairebé el mateix cafè -les mateixes molècules d’aigua- dia rere dia.

Mentre llegiu aquestes línies hi ha sis persones que orbiten la Terra a 400 quilòmetres sobre la superfície terrestre i que es mouen a una velocitat que supera els 25.000 quilòmetres per hora. Una de les tasques que repeteixen cada pocs dies aquestes sis persones és la captura de fotografies del lloc on viuen. Els psicòlegs de l’ESA sostenen que aquest gest els manté més units a la Terra i a les persones que estimen durant els sis mesos que dura l’estada a la nau, un espai que fàcilment pot provocar tensions psicològiques.

En algunes d’aquestes fotografies s’aprecia en el contorn del planeta un halo d’un blau deixatat. És l’amosfera que permet la nostra existència, però que des d’allà dalt, segons va explicar l’astronauta De Winne, es percep com un element d’una fragilitat inquietant, com si es pogués fondre en l’espai infinit en qualsevol moment.

De Winne encara va riure més quan va explicar la tornada a la Terra. Després d’investigar el comportament de materials i plantes en gravetat zero, d’analitzar la corona solar i fer experiments amb ratolins per avaluar la quantitat de massa òssia que es perd per la manca de gravetat -en el cas dels astronautes és d’un 10%- amb l’objectiu d’assolir coneixement per a futures missions a la Lluna i a Mart, l’entrada a aquella fràgil atmosfera a l’interior del mòdul Soyuz és una experiència tonificant. El mòdul s’incendia literalment i va perdent capes de material fins que finalment s’obre un paracaigudes de 1.000 metres quadrats que el fa voleiar com una fulla en un huracà. Molt millor que qualsevol muntanya russa, diu De Winne entre rialles.