Ramón Sáez Valcárcel, magistrat de l'Audiència Nacional: "Assistim a la descomposició institucional al CGPJ i cal buscar models de recanvi"

BarcelonaRamón Sáez Valcárcel no és un dels magistrats més mediàtics de l'Audiència Nacional, però el seu nom està lligat a sentències recents amb gran ressò com l'absolució del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, o dels acusats pel bloqueig al Parlament el 2011. En l'entrevista, però, declina respondre cap qüestió dels casos que ha portat. És a Barcelona per pronunciar la conferència Diàleg i reparació com a mitjà i objectiu de la justícia penal, en el marc de la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa de la URL - Fundació Pere Tarrés, que dirigeix la catedràtica Esther Giménez-Salinas. És l’única a Espanya en la matèria i, curiosament, pertany a la Facultat d'Educació Social i Treball Social i no a l'àmbit del dret.

La justícia espanyola tendeix a reparar o a castigar?

— En els últims 25 anys, sobretot des de la reforma del Codi Penal del 1995, hi ha hagut una tendència que s'ha anat agreujant en clau d'exaltar el càstig i la presó i, encara que s'ha introduït el concepte de justícia restaurativa, o la possibilitat de diàleg i d'acords dins dels processos judicials, han sigut expressions marginals. La justícia restaurativa ha calat en el debat de les idees, però, en canvi, a la pràctica és una qüestió marginal enfront de l'exaltació del càstig i de la presó.

 Fins i tot en els delictes de corrupció hi ha sentències que aposten explícitament pel compliment de la pena de presó com a mesura d'exemplaritat.

— És una altra expressió del context social i polític. S'ha oblidat que el dret penal, el càstig i, sobretot, la presó són l'última via. Quan el dret penal ha d'intervenir, el que es constata és que han fracassat la resta de mecanismes.

 És perquè no hi ha prou cultura de la mediació a Espanya?

— No hi ha un espai per a la reparació del dany, per al diàleg i per reinserir l'infractor. En el temps que vivim sembla que tot el que es dona a l'acusat es pren a la víctima. Caldria buscar alternatives on sigui possible intervenir sobre les víctimes per escoltar-les, protegir-les i reparar-les, també emocionalment, i sobre els acusats, perquè tenim altes taxes de reincidència i està comprovat que com més llargues són les penes, més reincidència.

 Es posa suficientment les víctimes al centre del procés?

— No. Cal plantejar si la justícia penal habilita espais suficients per escoltar les víctimes, per respectar i restaurar la seva dignitat, per reparar-les simbòlicament, i això em sembla que no és així. La víctima continua sent tractada com un testimoni per reconstruir els fets i per a la condemna.

 S'ha de repensar el concepte de justícia?

— Sí, de manera permanent, i més la justícia penal. Les xifres d'empresonament, a les quals cal afegir les persones internades en centres d'internament per a estrangers o camps de refugiats, són una demostració d'una societat i uns poders que creuen en solucions que no aporten res positiu. Ens hem de plantejar en quin tipus de societat vivim que és capaç de sentir-se moralment còmoda enfront de les morts al Mediterrani, que ens interpel·len moralment i interpel·len els estats i els sistemes de justícia. Les nostres societats estan construint d'una manera molt selectiva el marc del que és humà i hi ha vides que són prescindibles, i això ens hauria de preocupar.

 Com és que no ha arribat a ser magistrat del Suprem?

— No depèn de mi, s'hi arriba per nomenament.

 Vostè ho ha intentat dues vegades. La segona, fins i tot va interpel·lar el tribunal dient: “Quin és el problema?” Té una resposta?

— No. El problema de les polítiques de nomenament és que aparentment funcionen sobre els mecanismes de la meritocràcia, però la realitat ens demostra que moltes vegades no és el mèrit el que funciona sinó altres criteris com l'amiguisme, el clientelisme, i per això aquestes polítiques de nomenament estan tan qüestionades. El món dels jutges és un món plural i ens n'hem d'enorgullir, i determinades polítiques retallen aquest pluralisme.

 Això perverteix el sistema?

— Evidentment, el mèrit i la capacitat són criteris objectius, però si no s'instauren tot és opinable i tot sembla opinable.

 S'hauria de canviar la configuració del CGPJ?

— El CGPJ tenia sentit en el sistema judicial espanyol per garantir una administració separada de la tasca del jutge que ha de poder exercir amb independència. El problema ha sorgit en l'experiència pràctica i possiblement estem assistint a fenòmens de descomposició institucional i s'haurà de pensar en fórmules de recanvi o fórmules juridicopolítiques que permetin millorar i generar més consensos.

 Encara que no fos un organisme com el que ara existeix?

— El model de consells –com el CGPJ– només existeix en alguns països. A Alemanya no existeix, per exemple. Això està obert. La crisi del sistema institucional del govern judicial planteja aquesta necessitat de recerca d'alternatives.