Yolanda Aranda: “Cal una sensibilitat especial perquè cuidar és entrar a la intimitat d’una llar”

BarcelonaLa Yolanda Aranda es va quedar sense feina quan passava dels 40 anys. Des de Càritas -a on va dirigir-se per demanar orientació i ajuda- li van proposar explorar el sector de les cures professional. “Va ser com descobrir tot un món nou i preciós”, diu mentre recorda la primera experiència laboral a la Fundació d’Atenció a la Dependència (FAD) de Sant Joan de Déu. Avui, ella és una de les coordinadores de l’equip de cuidadores de la FAD, que formen més de 150 persones.

Com van ser les primeres experiències com a cuidadora?

Vaig tenir l’oportunitat de començar amb serveis a domicili de persones que estaven molt al final de la vida. És una experiència espectacular, tothom hauria de passar per aquí en algun moment. Igual que diem que tots els joves haurien de passar per urgències d’un hospital per veure quin mal fa l’alcohol, per exemple, doncs tothom hauria de veure què vol dir deixar aquest món dignament, acompanyat per la gent que s’estima.

Què s’exigeix a un professional que assisteix a moments com aquests?

Sempre els hi dic el mateix a les cuidadores: entrar a un domicili és una cosa molt íntima. És com quan vas al metge i t’has de despullar davant d’algú que no et coneix, però encara més, perquè aquella persona ho exposa tot, no només el físic sinó tota la intimitat de la seva llar. El cuidador ha de ser molt conscient d’això i ser hiperrespectuós, tenir una sensibilitat especial. I això és innat, es pot polir però no s’ensenya. S’ha de tenir en compte que la persona és ella i el seu entorn, t’hi has de ficar a dins sense que es noti perquè si no seràs com una punxa i així no pots fer bé la teva feina.

Has de ser invisible?

Més aviat camaleònic, saber-te adaptar a cada situació.

Quins reptes afronten els professionals en l’atenció domiciliària?

El cuidador té una feina molt solitària que li exigeix eines i recursos. A vegades, per exemple, hi ha un cas d’una demència cognitiva que la família no acaba d’acceptar i obliga el professional a fer una doble feina. Això pot cremar molt i et pot fer sentir molt sol. Estem molt a sobre quan una persona ha encadenat diversos serveis molt durs, mirem de fer tutories, parlar per veure com està i, en alguns casos, ajudar-lo a posar-se de nou al lloc que li toca.

Quan es treballa amb persones, deu ser difícil controlar el grau d’implicació.

És important ensenyar al cuidador que s’ha d’involucrar però fins a cert punt. Hi ha qui et truca angoixat un divendres a la tarda perquè la persona estarà sola tot el cap de setmana. A tu et toca dir-li: “Hi ha un telèfon de guàrdia, si ens necessiten ens trucaran. Tu ves a casa i descansa per tornar dilluns”.

Una responsabilitat que no sempre es veu reconeguda socialment.

La de les cures és una feina massa poc valorada. En el cas del professional, cobra per la feina però mai estem parlant de grans sous. En canvi, és a qui deixes la teva mare malalta o el teu fill. És una gran contradicció: no valorem la persona a qui li confiem el que més estimem.

Quin és el perfil de l’equip de cuidadores que coordines?

Més del 90% de les cuidadores que treballen al servei d’assistència domiciliària són dones i més de la meitat són migrades. Treballem amb persones que estan en extrema precarietat laboral i social. Ens n’arriben a través de cursos de formació del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) i fins i tot per aquesta via hi ha un programa en què actuem de pont oferint feina a persones sense papers perquè puguin, gràcies a això, regularitzar la seva situació. Nosaltres també els fem formació específica en funció de les necessitats.