L’assentament de barraques de les Glòries es fa més gran

BarcelonaCarrets de plàstic blau i altres de metàl·lics, somiers, caixes de cartró, cadires, bicicletes i altres objectes i deixalles estan escampats sense ordre entre els matolls, la sorra i les barraques de fusta cobertes de lona que fan d’habitatge en aquest descampat on cada cop hi viu més gent. Unes 120 persones, calculen alguns dels residents, tot i que l’Ajuntament afirma que no deuen passar de 70 i que alguns dels cubicles només es fan servir per guardar deixalla abans de vendre-la. Sigui com sigui, l’assentament com a mínim ha doblat el nombre d’habitants: al febrer hi vivien unes 30 persones.

Durant el dia no es veu gaire moviment i és difícil trobar-hi més de 10 persones. “Estan tots treballant, venent coses o recollint ferralla”, explica el Mustafà, un dels veïns, marroquí de 35 anys que hi viu des de fa uns mesos, tot i que fa anys que va perdre la seva feina com a soldador i, amb ella, la capacitat per pagar un lloguer.

Des de l’assentament més gran de Barcelona, ubicat a les Glòries, es pot veure el Teatre Nacional i també s’endevinen els venedors dels nous Encants emmirallats en el seu sostre, així com la imponent Torre Glòries, símbol del 22@, que ha de ser el barri del futur. A només dos minuts d’allà, el Museu del Disseny mostra una exposició sobre els pisos prefabricats on l’Ajuntament allotjarà temporalment algunes persones amb necessitats. Al costat del Museu hi anirà un d’aquests lots i també un altre de més luxós, amb piscina i gimnàs. Les construccions casolanes dels habitants de l’assentament, la majoria marroquins i romanesos, són menys sofisticades que els dos projectes, però també evolucionen: ara algunes tenen gas i energia elèctrica punxada, i a l’entrada del solar una colla de romanesos assisteixen atentament a un partit del Mundial davant d’un televisor de 30 polzades.

L’Alí Gambriche, marroquí de 46 anys, diu que va ser un dels primers a arribar fa un any a aquest assentament, quan eren només dues barraques. “Recollint ferralla guanyo uns 400 o 500 euros, no em puc permetre pagar-ne 260 per una habitació. Tinc els documents i he treballat molts anys a la construcció, però amb la meva edat ningú em vol contractar -explica-. ¿Com voleu que estigui bé, vivint entre rates i havent de ficar el cap entre la brossa per buscar menjar?”, es pregunta.

Mentre parla, apareix riallera i en patinet l’Ana, una nena romanesa de 8 anys que parla un castellà perfecte tot i que només fa un any que és a Barcelona. Com que ha acabat el curs escolar, passa més temps que els adults a l’assentament i fa de traductora del seu avi, el Constantin, que igualment no té gaire ganes de parlar. L’Ana fa un bot d’alegria quan troba el Darius, el seu cosí d’un any i mig, que reacciona igualment feliç. S’abracen i riuen mentre el Claudio, pare del Darius, explica que fa un any que va arribar a Barcelona, però que primer ho va fer sol i després va anar a Romania per buscar la seva dona i el nen. En un llit de matrimoni dins de la barraca de la cantonada hi dorm plàcidament, tot i la calor estiuenca, la Fiorella, nadó d’uns quatre mesos i la més petita d’aquesta família de deu membres que resideix a l’assentament.

Des del consistori tenen constància dels menors, i expliquen que es troben en perfecte estat de salut i que estan ben cuidats. Fa tres setmanes, de fet, l’Ajuntament va explicar que 145 famílies viuen amb menors en aquests tipus d’habitatges repartits per tota la ciutat. Durant el primer trimestre del 2018 es van comptabilitzar 536 persones en situació de barraquisme, la xifra més alta des del 2014, quan se’n van registrar 465. El 2012 es va arribar a un pic de 735 habitants en barraques, que van anar disminuint fins al 2015. L’Ajuntament atribueix aquest nou creixement a l’expulsió de ciutadans de l’Europa de l’Est per part dels governs francès i italià.

En el cas de les Glòries, en efecte, molts són romanesos, però també hi ha molts marroquins i alguna família africana. La majoria recullen ferralla pels carrers que després venen als magatzems, o venen roba i objectes trobats als mercats irregulars que hi ha entorn dels Encants nous. La major part dels marroquins entrevistats asseguren que tenen papers però que no troben feina. És el cas del Farid, de 52 anys, que té documents des de fa 20 anys. “He treballat en la construcció però ara no hi ha feina, i aquí estic millor que al carrer”, diu. La part del solar que era de propietat privada va ser desallotjada a principis de maig, però l’assentament ha continuat creixent des de llavors en la part de propietat pública. L’Ajuntament, que té previst fer-hi un espai verd, espera autorització judicial per desallotjar-los.

El creixement, a més de llum, els ha portat fins i tot a fabricar una petita dutxa comunitària. “Són uns professionals”, diu l’Ali sobre els romanesos que s’hi han dedicat. Unes cortines sobre un palet garanteixen la intimitat de qui es dutxa. Una ampolla de plàstic punxada per un cable metàl·lic de dutxa fa la funció, i per terra encara hi ha els sobres buits de xampú descartable. Alguns, tanmateix, prefereixen dutxar-se a la font que hi ha just al davant del terreny i d’on porten la major part de l’aigua per beure i rentar-se. No tenen, en canvi, vàter. “La majoria ho fem en un forat gran que tenim en una cantonada”, explica l’Ali resignat.