Arthur Levine: “Que un alumne acabi anant a la universitat es decideix a primària”

El professor Arthur Levine (Nova York, 1948) no vol jubilar-se precisament ara. Ha dedicat tota la seva vida a l’educació i comprova amb angúnia que el món està canviant tant, i tan de pressa, que l’escola no li pot seguir el ritme i educa els alumnes amb criteris de la societat industrial i culturalment homogènia del segle XX. Creu que el que cal és fomentar el pensament crític dels alumnes i proporcionar-los una atenció tan individualitzada com sigui possible. A Levine li sembla intolerable la quantitat de joves que van caient pel camí, engrossint les llistes del fracàs escolar. Levine va ser president de la Facultat d’Educació de la Universitat de Colúmbia, des d’on va impulsar una aliança amb l’Institut Tecnològic de Massachusetts per millorar la formació del professorat. Ha passat per Barcelona convidat per la Societat d’Amics del País i ha mostrat el seu entusiasme pel projecte Escola Nova 21.

¿Preparem els estudiants només per competir en el mercat laboral?

No. Els preparem per a tota la vida. Ser competitius en el mercat laboral és una part, però també els prepararem per viure en societat, ser cívics, tenir una família i amics i una comunitat. Els professors preparem els estudiants per a la vida. El problema és que la vida està canviant: totes les societats estan passant d’economies industrials nacionals i analògiques a economies del coneixement globals i digitals. Les escoles van ser creades quan funcionava el primer model. Ara les mirem i ens diem: “Sembla que ja no funcionen”. El que cal és adaptar escoles i professors a un món nou.

Per tant, què ha de fer el professor?

D’entrada, pensar que ja no es tracta de quant de temps l’alumne està exposat al professor. No es tracta d’ensenyar, sinó d’aprendre. No es tracta d’un examen al final del trimestre, sinó d’una avaluació continuada per veure com progresses. Per això necessitem professors que puguin, primer, crear un objectiu per als estudiants; segon, donar forma a l’entorn d’aprenentatge per ajudar els estudiants a assolir l’objectiu; tercer, crear programes i plans d’estudis per ajudar-los a fer-ho; quart, facilitar que els estudiants assoleixin els objectius, i, finalment, seguir vius professionalment i continuar avançant. Cal que els alumnes aprenguin a pensar de manera crítica, ser creatius, comunicar, cooperar...

Com s’ensenya a un estudiant a pensar de manera crítica?

És una qüestió d’experiència, i comença quan els nens estan a primària. Poc després de la caiguda del Mur em van convidar a Praga per refer el pla d’estudis de la Facultat de Periodisme perquè tenien un problema. No ho acabo d’entendre, tenint en compte que tot el que he fet en relació a aquesta àrea ha sigut llegir el diari. Resulta que no podien fer periodisme d’investigació perquè els professors eren producte de la dictadura i no sabien fer preguntes difícils. Si volem que els estudiants siguin creatius, pensadors crítics, hem de començar a fer-los preguntes quan són petits i ajudar-los a resoldre problemes que representin un repte més gran a mesura que es fan grans. El pensament crític és un múscul intel·lectual i cal desenvolupar-lo si volem que la gent el faci servir. En un moment en què es parla tant de fake news, el pensament crític és més important que mai.

Com es poden atendre les necessitats d’estudiants que tenen antecedents culturals diversos però comparteixen la mateixa classe?

Crec que una de les coses que veurem aviat és que el professor podrà treballar més amb els alumnes de manera separada i que, quan acabarà la classe, el professor donarà deures diferents als estudiants en funció del que van assimilant, i probablement (i sé que és una cosa terrible de dir) serà gràcies als algoritmes, que també ens ajudaran. Per explicar-ho: considerem com fem els exàmens ara. No té cap sentit, perquè examinem la gent després d’acabar la feina, no mentre la fa. Imaginem que el GPS del cotxe només donés informació un cop acabat el viatge i que li digués que està recalculant la ruta, que és a 70 quilòmetres d’on volia anar... Quan et cal ajuda del GPS és quan surts de la ruta, no al final del viatge. Cal fer el mateix amb els nens.

Quina mena de coses creu que els mestres haurien d’oblidar?

És una pregunta meravellosa, i tant de bo tingués una resposta meravellosa. Ho intento: la memorització per repetició, que vol dir esperar que els estudiants aprenguin exactament el que han llegit al llibre, i després examinar-los per assegurar-se’n. Això no desenvolupa els atributs de què parlàvem abans. És una de les coses que caldria oblidar. Però alhora em fa feliç recordar poemes que vaig aprendre’m de memòria quan era petit, em proporcionen un consol espiritual. I hi ha coses que s’han de saber de memòria. Però no arribaràs gaire lluny si sempre t’han de dir què has de fer i ho has de memoritzar. No contractaria mai algú així, i he contractat molta gent a la meva vida.

Quin és l’impacte real de la desigualtat, tant en l’entorn familiar com del barri, en l’educació dels estudiants?

Enorme. Vaig créixer a la part sud del Bronx, el districte congressual més pobre dels Estats Units. Quan hi vivia era un barri de classe treballadora i els pares no solien acabar l’institut. Ara és molt i molt pobre. El que fan les escoles allà és preparar els estudiants per viure en un món on no trobaran feina, per ser pobres, per acabar la vida, molts, de manera violenta. Alguns van a la festa de graduació dels dotze anys molt ben vestits. Quan els preguntes per què, et diuen: “Perquè sé que als setze ja no em graduaré. Aquesta serà la meva última graduació”.

Però on recau el problema? ¿En el sistema, en el govern, en la societat?

A tot arreu. El factor que té més impacte és la família. El segon són les escoles. Els companys són molt importants. Vaig fer un estudi sobre com nens de famílies pobres arribaven a la universitat. Vaig preguntar als estudiants quan havien decidit anar a la universitat, i sap què vam descobrir? Que un alumne acabi anant a la universitat es decideix a primària, anant a concursos sobre lletrejar o a campaments d’estiu... Perquè un alumne amb capacitat pugui anar a la universitat l’hem d’identificar aviat, l’hem de descobrir a primària, i ha de tenir experiències enriquidores que li permetin pensar que pot anar a la universitat. Els professors s’han de creure que els nanos se’n poden sortir, han de creure en l’èxit dels seus alumnes.

Tothom ha d’anar a la universitat?

Miri, durant la recessió mundial del 2009 als Estats Units vam perdre vora 6 milions i mig de llocs de treball. Cinc anys després n’hem recuperat 11 milions. I només 50.000 eren per a persones amb un títol de batxillerat o inferior. Això vol dir que l’educació superior ara és obligatòria. I hem de preparar els professors perquè puguin educar els estudiants d’avui dia per viure en el món que ve. És una tasca enorme. I als Estats Units les escoles estan fallant els nens de famílies pobres. Els estan negant el futur, estan molt lluny dels seus companys de famílies riques.

El professor Xavier Melgarejo, que va estudiar el sistema educatiu finlandès, em va dir que el secret era que a Finlàndia per entrar a estudiar magisteri has de tenir molt bones notes i has de ser una persona amb empatia amb l’educació i el lleure, potser un antic escolta... Que així han aconseguit que ser mestre tingui el prestigi social que aquí pugui tenir un enginyer. Com es pot aconseguir que els millors de la classe siguin professors?

Un comentari sobre Finlàndia, que conec: té un sistema educatiu molt bo. També és una nació molt homogènia. És el millor sistema que tenim actualment per a l’era industrial, però fins i tot el sistema finlandès d’educació s’haurà de reinventar. Ara, és veritat que als mestres els han d’importar els nens i que els pares han de creure en el sistema educatiu. El sistema educatiu ha de reforçar els mestres perquè siguin millors i no castigar-los quan no són bons mestres. A Finlàndia tenen el numerus clausus : si necessiten set professors de matemàtiques el curs vinent perquè hi ha jubilacions, potser n’admetran nou a la universitat. Això ho fa molt selectiu, però a la vegada nega bones oportunitats a la gent. El sistema finlandès no és perfecte, però no en trobo cap de millor al món.

I Corea del Sud?

No triaria Corea del Sud, perquè hi ha massa aprenentatge per repetició, preparen la gent per a un temps que s’està acabant. Miri, no conec cap país que hagi evolucionat amb una visió de què serà el futur com ho ha fet Catalunya, amb Escola Nova 21. Si se’n surt amb el projecte, Catalunya podria ser la pròxima Finlàndia.

De veritat?

Sí, ho crec de veritat. És que he vingut perquè ho volia veure. Li he parlat d’objectius, d’aprenentatge en lloc d’ensenyament, de personalització, d’educació de temps variable i d’un canvi del sistema d’avaluació, i no ho veig enlloc més que aquí.

A Espanya la dreta i l’extrema dreta han introduït el debat sobre de qui són els nens, si dels pares o de l’escola, a l’hora d’ensenyar-los respecte per la diversitat sexual, per exemple. Com ho veu?

Seria més fàcil si diguéssim que només estudiarem la Bíblia en lloc de ciències, però l’únic que faríem seria perjudicar els nens. Malgrat que això sigui el que volen els pares, si volem estudiants per a la societat no ens ho podem permetre. No és bo. No podem negar als estudiants la modernitat per alguns que no la volen. I això inclou la diversitat de la qual vostè parlava. Quin servei fem a la gent si la preparem per a una societat homogènia? Això ja no serà mai més així. Hauran de treballar amb una diversitat de poblacions com mai abans en la història.

¿Hi ha alguna cosa en l’educació que cal que no canviï?

Sí. L’educació funciona millor quan té un peu a la biblioteca, i amb això em refereixo al patrimoni humà, i l’altre peu al carrer, que és el món real. Quan les coses canvien molt de pressa, la pota de la biblioteca no pateix. La que pateix és la del carrer, la dels avenços digitals o la diversitat cultural. Bé, doncs hem de recuperar aquest terreny. Amb l’avenç de la intel·ligència artificial, de la realitat virtual, del big data, podrem ajudar els nens a arribar on vulguin. Haurem de mantenir els valors essencials, el peu a la biblioteca. I necessitarem professors que puguin aconsellar el programa més adequat per als nostres estudiants i que puguin avaluar-ne el progrés.