BarcelonaDurant la Guerra del Vietnam era bastant habitual que els soldats americans violessin les dones vietnamites. Per lluitar contra aquesta xacra, els mateixos oriünds van crear un virus artificial que inoculaven ells mateixos a les dones. Així, en produir-se el contacte sexual, els soldats quedaven infectats d’una malaltia molt agressiva i dolorosa que provocava que el gland se’ls partís per la meitat. L’efecte òptic era el d’una rosa obrint-se. L’autodefensa desesperada esdevenia també així un atac contundent. La Rosa del Vietnam, en van dir. Quan el Pere Pedrals buscava nom per a la seva galeria d’art dedicada a artistes catalans oblidats, soterrats sobre la pesant llosa del temps, va pensar que Rosa del Vietnam seria una elecció d’allò més oportuna.
Una bona manera de fer un paral·lelisme amb la malaltia i pensar la galeria com un viver de virus, un focus d’infecció positiva, una forma de resistència artística. Una guerrilla, vaja: plantar-se al cor del barri del Raval i atacar amb l’obra d’Ocaña i d’altres artistes dissidents tothom que volgués ser infectat amb el sempre suggestiu virus de l’art. La capritxosa semàntica etiquetaria el Pere d’ activista cultural, però a ell no li agrada gaire aquesta nomenclatura. Prefereix col·leccionista o arxiver. És llicenciat en traducció francesa, italiana i àrab però confessa que no ha exercit gaire. Ha treballat com a revisor de trens de nit en el trajecte entre Barcelona i ciutats com París, Zuric i Milà.
De manera autodidacta comença a interessar-se intensament per l’art i el seu cap hi va a parar quasi sense adonar-se’n. El 2007 compra una obra de José Pérez Ocaña, el mític artista andalús que va revolucionar la vida cultural barcelonina dels anys setanta i principis dels vuitanta. Amb intuïció més que no pas amb cap mena de certesa, comença a interessar-se per la seva immensa figura, a investigar i a comprar més obra seva. Aviat acumula un fons important i vol que pugui ser accessible al públic. Munta la Galeria Rosa del Vietnam al Raval de Barcelona, des d’on a més a més de poder mostrar l’obra d’Ocaña es proposa una empresa més ambiciosa: recuperar l’art català oblidat del tardofranquisme, la Transició i els inicis de la democràcia. Aquell ingent corpus artístic parit durant uns anys convulsos, de molta activitat i molta inquietud cultural, però en massa casos silenciat per l’oficialisme i l’ortodòxia que marquen els cànons del que es considera art i el que no, del que ha de constar en catàlegs i exposicions i el que val més que no transcendeixi gaire. Ja se sap, el famós “no fos cas que...” Està molt interessat en la idea de la “normalització” que es va dur a terme durant la dècada dels vuitanta i que va culminar amb els Jocs Olímpics del 1992. Una calculada i necessària operació d’actualització i recuperació dels valors socials i culturals catalans maltractats sistemàticament durant les quatre dècades de dictadura. Però que simultàniament també va comportar la marginació d’uns valors i actituds més incòmodes, anormals i dissidents. L’activisme homosexual dins l’art és un d’aquests valors que pretén valoritzar, així com també recuperar la memòria del moviment Act Up BCN, constituït el 1991 com a plataforma d’activisme i conscienciació sobre la sida, en aquells anys una amenaça descontrolada per tot el món.
Li agradaria posar-se en contacte amb els membres d’una plataforma que va agafar com a model l’Act Up dels Estats Units, que uns anys abans havia ocupat la Borsa de Nova York, havia orquestrat sonores protestes contra les empreses farmacèutiques que venien caríssims els medicaments i havia llançat cendres contra la Casa Blanca. Mil maneres efectives de lluitar contra una pandèmia que estava fent estralls. En el cas de l’Act Up BCN, documentar les seves accions i donar fe del seu compromís seria un bonic homenatge. La crisi iniciada l’any 2008 va ser un impediment complicat de superar i va haver de tancar la galeria. Però no va ser un motiu desencoratjador. Al contrari. El Pere es manté actiu i en plena forma. Com a expert en la matèria i posseïdor d’un valuós fons, va participar en l’exposició que fa uns anys la Virreina va dedicar a Ocaña.
Un altaveu desbocat
Entre la vasta obra que conserva de l’artista hi ha les seves famoses verges de paper maixé. I ara estan a punt de viatjar fins al Brasil per ser exposades a la biennal d’art de São Paulo. Dins el seu afany investigador i reivindicador de rareses molt reivindicables (valgui la redundància), també segueix el rastre de la Mostra d’Art Nou del 1974, per la qual la marca de cotxes Seat va impulsar que un grup d’artistes catalans del moment tunegés els seus vehicles, cadascun amb el seu particular estil. Dissortadament, els cotxes no es conserven perquè les autoritats del moment, amb la seva sensibilitat habitual, els van desballestar. El Pere no es resigna a cap mena de silenci imposat. És un altaveu desbocat i apassionat. Un entusiasta, vaja.