“Vaig arribar en una ‘patera’ amb 17 anys”

BarcelonaL’Ebrina tenia 4 anys quan el seu pare va morir i ell i el seu germà, a Gàmbia, van haver de deixar l’escola perquè la família ja no s’ho podia permetre. Per això, l’any del seu dissetè aniversari va decidir que havia de deixar-ho tot -la família i els amics- i marxar a Europa “per poder estudiar”. Va travessar en cotxe el Senegal i Mauritània, fins que va arribar al Marroc. Aleshores va pujar en una zòdiac -“una patera ”, en diu ell- i va començar a remar. “A Espanya, a Espanya!”, recorda que cridaven per donar-se ànims mentre travessaven el Mediterrani.

Quan finalment va arribar a Tarifa, a Cadis, assegura que tothom estava molt content. Després, les coses es van posar “difícils”. Des de Cadis se’n va anar a Sabadell, perquè li havien dit que allà hi havia molts gambians. I de Sabadell va passar a Barcelona, on la fiscalia li va fer les proves de mandíbula i canell per comprovar la seva edat. “Me’n van fer tres: a la primera va sortir que tenia 16 anys, a la segona que en tenia 18 i a la tercera, 19”, assegura. Es va quedar fora del sistema de protecció infantil i juvenil i el seu cas va passar als serveis socials.

Un any vivint al carrer

Va passar un temps en albergs i centres d’acollida, però el van fer fora. “Vaig barallar-me amb uns nois”, explica, sense més detalls. Després d’allò, va viure un any al carrer. “Dormia als parcs, sobretot al de la Ciutadella, on hi vaig fer uns quants amics”, relata. Per menjar recorria als menjadors socials, i malvivia recollint ferralla. Malgrat els 365 dies que va viure al carrer, que van ser “dolents”, assegura que el més dur de deixar Gàmbia va ser la barrera de l’idioma. “Ara estic estudiant català”, assenyala.

Perquè ara, diu, tot és diferent. Des de fa unes setmanes viu en un pis d’acollida d’una fundació que no vol aparèixer als mitjans, perquè la seva feina, diuen, no és “tenir protagonisme”. “Aquí estic molt bé”, assegura l’Ebrina. A més d’estudiar català, ha començat un curs de cuina, i espera algun dia trobar una bona feina a Barcelona. “Si aconsegueixo estar bé ho diré a la meva mare i al meu germà perquè també vinguin. A mi aquesta ciutat m’agrada molt”, diu, i s’excusa després d’acomiadar-se dels seus companys de pis perquè té hora al dentista.

Amb ell, viuen també el Mimoum, el Huss i el Jim. Tots quatre comparteixen històries similars, amb detalls i motivacions diverses. “La veritat és que mai vaig planejar venir a Europa, però uns quants amics es van animar i jo els vaig seguir”, diu el Huss. Assegura que troba a faltar la seva mare i els seus germans -en té 8 a Ghana-, però procura no pensar-hi: “De què em servirà la tristor?” “Ara faig un curs per a carnisser i jugo a futbol, que em va molt bé”, defensa.

També recorre a l’esport el Mimoun, que va arribar a Melilla des del Marroc amb 17 anys. Ja com a major d’edat, va venir a Barcelona. “Faig atletisme”, explica, i reconeix amb un punt d’orgull que se li dona bastant bé. “Si no fes esport, probablement estaria al carrer fent coses dolentes”, reconeix.