I ara què? Com es gestiona el dolor davant d'una tragèdia col·lectiva

La informació sobre què ha passat i què es fa per a la recuperació és una vacuna contra la por, també per a les criatures

Veïnes d'Utiel fan pinya en mig de les tasques de neteja del seu carrer enfangat, després del pas de la gota freda.

BarcelonaEncara amb un balanç provisional de més de 200 morts i un nombre indeterminat de desapareguts per les inundacions més greus d'aquest segle a València, Castella-la Manxa i Andalusia, els supervivents han de continuar endavant. No és fàcil llevar-se i preguntar-se: "I ara què? Com fem front a les morts de familiars i amics o a les pèrdues materials de l'esforç d'anys". L'abast de la devastació, multiplicada per les imatges i vídeos distribuïts per tots els canals, ha fet que l'impacte vagi més enllà de les comarques afectades i clarament és una tragèdia comunitària que, com a tal, també necessitarà una cura global. És el que opina Ingeborg Porcar, responsable de la unitat de trauma, crisi i conflicte de Barcelona de la UAB (UTCCB), especialista en gestió de crisis, que assegura que seria un error pensar que l'impacte psicològic es redueix només als supervivents i els que han patit pèrdues. 

Lògicament, les pèrdues de vides humanes són les més difícils de pair, però Porcar sosté que l'impacte psicològic s'estén també a la població general, que sent el pes de "la fragilitat de la vida", el fet que en pocs segons la vida de cadascú faci un tomb tan tràgic i que cal començar de zero. "Es desencadena una situació d'estrès agut, pel fet de pensar que jo podria ser un d'ells i perquè molta gent va perdre el control sobre la seva vida", assegura. 

Com es pot gestionar aquest dolor individual i col·lectiu per evitar que es cronifiqui? Porcar apunta primer què no s'ha de fer: desplegar actituds sobreprotectores, o enganyar-se i no fer front a la desgràcia. Per contra, el protocol de la gestió del trauma estableix que és importantíssim donar "informació psicoeducativa de qualitat" perquè, precisament, saber per què ha passat i què es fa per resoldre la situació situen els afectats (i la població del voltant) en el camí de la recuperació. Com en el cas d'una malaltia física, el millor és "afrontar-ho i entendre l'impacte per recuperar-se" i poder tirar endavant, en paraules de Porcar. 

Precisament, per la informació que ha transcendit en els últims dies i els retrets pel que fa a com s'ha actuat abans i després del temporal, la responsable del UTCCB també explica que ens podem trobar que moltes persones sentin "impotència" en veure que "les estructures que havien de donar-me seguretat no me la donen". Aquí Porcar assegura que cal que públicament es transmeti confiança i no es faci créixer la sensació d'angoixa i incertesa: "No podem posar en dubte qualsevol cosa, hi ha d'haver certeses en aquest món".

Encara pel que fa a la impotència davant aquests fets, la psicòloga apunta que "s'ha de vigilar a no dir que no, a les ganes d'ajudar i a l'empatia de la població", també en referència als voluntaris. Adverteix, però, que per això no s'ha de caure en fer que persones sense formació facin tasques que correspon fer a professionals. "Hi ha feina per tothom, però hem de saber què fem i fer-ho de forma endreçada, guiats per un expert", insisteix.

Evitar la sobreexposició d'imatges

Per això, afirma, que és indispensable que les autoritats se centrin a mantenir la ciutadania informada de quins passos s'estan seguint per arreglar les carreteres, un calendari de previsions el més ajustat a la realitat perquè amb aquests detalls les persones puguin gestionar millor la situació. Fins i tot quan no és fàcil aportar dades de víctimes o de desapareguts, l'administració sí que pot explicar què està fent per a la recerca d''aquestes persones, detallant els efectius destinats. La informació és una potent vacuna contra la por, perquè com "abans s'adoni la persona de la situació, abans es recuperarà". Ara bé, també "és el millor ansiolític" si no es dosifica l'exposició a les imatges dantesques.

Veïnes del barri valencià de la Torre triant roba a la parròquia on s'ha instal·lat un punt de recollida d'ajuda.
Adoración Muñoz, de 76 anys, plora al costat de les destrosses a Letur, Albacete.

Què fem amb les criatures? Diu l'experta que deixar-les al marge "no és una elecció" perquè l'emissió constant de les imatges i els vídeos i el fet que la tragèdia sigui la conversa permanent aquests dies els fa creure que "això està passant cada cinc minuts" o que els següents poden ser ells. 

En aquests primers dies de xoc emocional, assenyala l'experta que cal concentrar-se a "alleugerir el dolor i acomiadar els morts" i ja hi haurà temps de demanar explicacions dels errors i denunciar si es creu que hi ha hagut negligències. 

Les fases de la gestió

En una situació d'emergència, les 72 hores després del primer impacte, de quan hi ha la certificació d'un familiar mort, són de primers auxilis psicològics que intenten parar el cop. A partir d'aquí, les quatre o sis setmanes següents els esforços s'han de centrar a donar pautes i eines als afectats sobre com fer front a la nova vida que els queda. "Tal com hi ha un temps de resposta a l'estrès agut, també hi ha una resposta adaptativa, de reconstrucció, per evitar que les seqüeles emocionals siguin més profundes" i es patologitzin, detalla l'experta de l'UTCCB.

El matriomoni Eva Defez i Enrique Fernández consolant-se amb les mans plenes de fang, a Utiel.
Fotografies familiars enfangades en una casa inundada a la localitat de Mira, a Conca.

L'experiència en la gestió d'emergències assenyala que el 60% de la població es recuperarà de forma espontània i tirarà endavant, relata Porcar. Per contra, el 40% restant necessitarà una intervenció psicològica, tot i que s'estima que un 10% ja arrossega problemes previs crònics que només poden empitjorar. En aquest 30% restant és on cal situar el focus perquè en molts casos no demanen ajuda professional i a mesura que passen els mesos l'angoixa, la por o l'ansietat s'agreuja i és més complicat de tractar. Porcar indica que és important no deixar-los sols, i destaca la necessitat de destinar professionals i de dissenyar bones estratègies en l'àmbit comunitari. "És com quan hi ha un esquinç en què s'ha de reforçar la musculatura", il·lustra, i també assenyala la importància d'extreure una lliçó de tanta destrucció, com per exemple va passar després de la tragèdia del càmping de Biesca en què es va prohibir la construcció a la llera de rius.

També de l'experiència d'anteriors tragèdies, com la de l'accident de trànsit d'un autocar escolar a Sòria l'any 2000, en què van morir 24 catalans, se n'ha après a l'hora de gestionar el dol col·lectiu i han desaparegut les cerimònies amb els taüts junts. Porcar és partidària que en casos amb tantes víctimes es deixi decidir a cada comunitat com vol acomiadar els veïns morts i com volen recordar una tragèdia tan íntima. En aquest sentit, assegura que els rituals comunitaris tenen una força sanadora.

stats