Francesc Torralba: “Aquest any he plorat com mai, però també m’han abraçat com mai”

Aquest dilluns surt a la venda No hi ha paraules. Com assumir la mort d’un fill, el llibre número 121 de Francesc Torralba (Barcelona, 1967). L’ofici de filòsof, de teòleg, de professor universitari i d’escriptor s’uneixen per transformar la mort del seu fill Oriol en un text serè i edificant. L’Oriol va morir el 14 d’agost de 2023, mentre feia una excursió pels Picos d’Europa amb el seu pare. El llibre comença amb la crònica detallada d’aquell últim dia que van passar junts i reflexiona després sobre l’absència, la vida efímera i la mort irreversible, alguns dels temes que Torralba ja havia abordat en altres treballs.

A l’última pàgina d’aquest llibre hi ha un retrat del teu fill i trobo que us assembleu molt.

— Ho ha dit molta gent, sí. A més, l’artista el treu molt bé, a carbó, a partir d’una fotografia seva. Jo volia que hi fos, com un record i un homenatge a ell.

Com era el teu fill?

— Era reservat, treballador, molt esportista. Tenia un sentit de l’humor molt murri, a vegades sarcàstic. També era molt amic dels seus amics, sabia trobar un temps per a cada cosa. Era una persona excepcional, amb moltes ganes de viure. Era un vitalista, l’Oriol.

A què es dedicava?

— Ell va fer administració i direcció d’empreses i treballava en banca privada a Madrid, feia dos anys que hi vivia. El seu oci preferit era la bicicleta, curses de muntanya, maratons, caminades llargues...

L’últim dia de la vida del teu fill el vau passar junts tu i ell. Com recordes aquell dia, abans de l’accident?

— Home, com un gran dia. La veritat és que va ser un dia lluminós, un dia fantàstic, feia un sol espectacular, en un entorn privilegiat, com els Picos d’Europa. I amb una ruta de prats i paisatges fantàstics. Vam sortir molt d’hora, fosc encara, però vam anar veient com s’aixecava el dia. Ell era molt feliç, es trobava molt bé, jo també em trobava molt bé i havíem planejat la ruta amb molt de temps i amb moltes ganes.

Hi ha un últim moment que el perds de vista?

— Sí, ell anava sempre una mica per davant, per agilitat, també per força. Hi havia moments que el perdia de vista, després el tornava a veure, ell m’esperava, seguia les fites. Com que no hi havia boira ni núvols, sempre veia la samarreta o la gorra. Però llavors hi va haver un moment que faig un tombant i no el veig. Allà és on es produeix el pànic. On és? Potser ha anat a fer les seves necessitats. Crido, pensant que em contestarà, i no hi ha resposta. Crido una vegada i una altra vegada, ja passen cinc, deu, quinze, vint minuts, i llavors ja comences a pensar en el pitjor escenari. Que ha caigut, que ha perdut la consciència, que s’ha desmaiat... Tampoc era un lloc que fes por per un precipici, però és veritat que després hi havia una caiguda cap al riu Cares. Probablement l’última cosa que li deuria dir és “acaba’t la barreta” o “tens aigua?”, però no hi va haver un comiat solemne, perquè es produeix un tall. Jo recordo que abans de fer aquest gir, vam parar en un rierol, perquè ja eren quarts de cinc de la tarda, feia molta calor, portàvem moltes hores caminant, i llavors ens vam refrescar, i com que ja havíem perdut el camí, li vaig dir: “Si sortim d’aquesta, ens en recordarem tota la vida”. El que no sabia és que no en sortiríem i que també ho recordaríem tota la vida. Anàvem baixant amb la idea de trobar el riu. Si no, hauríem demanat rescat. El vaig acabar demanant sol.

Us vau perdre?

— Sí, vam perdre les fites, no arribava el senyal de GPS i llavors van començar les inquietuds. Per on anem? Dreta? Esquerra? Pugem? Baixem? A baix es veia el riu, vam pensar que hi arribaríem per un lloc o un altre, i que allà trobaríem gent perquè és una ruta plana i molt massificada. 

Vas sentir alguna cosa que et fes sospitar que el teu fill hagués caigut?

— No vaig sentir un crit, però vaig sentir un cop. Un gran soroll. Però podia ser un tronc que s’havia desprès o una pedra que havia caigut. Era un cop sec, cloc, bastant lluny. Després vaig intuir que podia ser el seu cos, però al moment no vaig fer l’associació directa.

L’accident de l’Oriol va ser el 14 d’agost de 2023, ara acabes de publicar No hi ha paraules. Com assumir la mort d’un fill. No és un llibre trist, Francesc, és un llibre serè.

— He pres distància, no he escrit a cop calent. Expressa el que sento i el que he après. Si el llibre m’hagués sortit ple d’indignació i d’odi contra la vida i contra tot, probablement no l’hauria publicat. Crec que un llibre no ha de ser una claveguera d’emocions. Ha de ser edificant. Jo vaig ser el testimoni ocular, l’únic, de l’últim dia de la vida del meu fill. Ni la meva dona, ni les meves filles ni la nòvia ni els amics eren allà. Volia poder explicar aquest últim dia amb la màxima precisió. Reconstruir-lo per tenir-ne un record i fer-li un homenatge.

Quina és la pregunta que t’has fet més vegades aquest últim any?

— Per què tan jove. Tots ens hem de morir, Albert, el que no sabem és quan, de què, ni com. La pregunta és: per què tan jove? Tant de bo jo li hagués pogut cedir trenta anys. Escolta, jo n’he viscut 57, m’agrada molt viure, però si tu pots viure trenta anys més... No s’havia de morir ningú, però si s’havia de morir algú allà, era jo. Ell ho tenia tot per fer: casar-se, ser pare, desenvolupar una professió, gaudir dels seus amics. 

Quan es mor un fill, també es mor el pare?

— El pare canvia. No es mor, però canvia. Jo no m’he mort. Em recordo a mi mateix que estic viu i és un recordatori que hem de tenir tots molt present. Hi ha un munt de projectes per fer, gent per estimar, gent que ens necessita. Jo entenc que hi hagi persones que queden com colgades en la pena i al final són com morts en vida. És com si vegetessin fins que finalment arriba la mort física, però ja no hi eren. Constates que tot és molt efímer. Això quan vas a un cementiri ja ho veus: fixa’t, aquest que està aquí fa quatre dies que estava allà, i d’aquí quatre dies hi estaré jo. Aquest caràcter efímer fa que valoris més cada conversa, cada abraçada, cada petó, cada pàgina que llegim, cada música que escoltem, cada cursa que fem, perquè penses que podria ser l’última. És una paradoxa, però la mort d’algú estimat et fa ser molt més vitalista. 

Què és el millor que t’ha passat aquest últim any?

— En primer lloc, el vincle amb les meves filles i la meva família. La mort d’un fill pot generar més cohesió i més proximitat i més converses. Això és el millor que m’ha passat. També la resposta de molts amics. La mort d’una persona també funciona com un purificador. Veus l’amic de veritat i el que aquest tema ni li va ni li ve. He tingut molt suport de molts amics, això també et permet passar millor el dol. Saber que altres es dolen del que tu sents, t’acompanya.

Quina és l’última vegada que has rigut i t’has sentit culpable per fer-ho?

— Fa molt, ja. Hi va haver uns mesos en què m’era molt difícil riure, però a vegades hi ha una situació de comicitat i rius, i pot ser que et sentis culpable. Com puc riure? Després ja no. A la vida hi ha d’haver un temps per riure i un temps per plorar, i seria ideal que fossin proporcionats. En un any he plorat com en tota la meva vida i no m’avergonyeix dir-ho. No recordo haver plorat mai tant. 

On has plorat?

— He plorat sol. A la muntanya, sobre la bicicleta, he plorat corrent, caminant, al cotxe, a vegades suscitat per una música. He plorat menys amb la família. Els homes, en particular, ens blindem molt emocionalment i encara ens costa molt mostrar de manera honesta allò que sentim. I això és dolent, sí.

Quina és l’última vegada que has percebut una mirada de llàstima cap a tu?

— Això sí que ho he vist, i potser no fa tant. Ho he vist en professors, en amics. És una mirada de pena, que no és altiva ni orgullosa, l’altre tampoc sap què dir. És molt difícil dir alguna cosa sensata, per això titulo el llibre No hi ha paraules. No hi ha paraules per a qui ho ha passat ni tampoc per als amics. 

Hi ha una frase al llibre que té a veure amb això: “L’abraçada és una columna de carn enfront de la intempèrie”.

— Mira, de la mateixa manera que et dic que he plorat com mai, he estat abraçat com mai, aquest últim any. I per desconeguts. En un restaurant, a l’anar a pagar, per un alumne, per professors, personal no docent, un guàrdia de seguretat a la universitat. Això és molt bonic. Seria terrible que visquessis una experiència així i tothom fos indiferent. 

Et puc fer una pregunta que tu fas als teus alumnes: què faries si avui fos l’últim dia de la teva vida?

— Mira, l’últim dia potser faria dues o tres hores de classe, em plau molt ensenyar, naturalment aniria a córrer una estona llarga a un lloc bonic, el Montseny, dinaria amb la meva dona i amb les meves filles, m’agradaria escoltar determinades músiques, pregaria, miraria de reconciliar-me si he ferit algú i agrairia. Això ho diuen molts alumnes: “Agrairia als meus pares tot el que m’han donat”. Jo els contesto: “I has d’esperar a l’últim dia, capsigrany?”. Jo faria tot això i potser voldria rebre el sagrament de la unció dels malalts, encara que no estigués malalt, reconciliar-me amb els altres i amb Déu.

Entenc que aquesta pregunta als alumnes ja la feies abans de la mort del teu fill. Quin patró de respostes et donen?

— Fa més de vint anys que els faig aquesta pregunta. Les respostes són molt bones. Per exemple, l’últim dia ningú ve a la universitat, l’últim dia ningú està a les xarxes consumint rumors ni bajanades, l’últim dia marxen de la ciutat, se’n van al camp, a la muntanya o a la platja, l’últim dia discerneixen molt amb qui estan, l’últim dia, valoren la gratitud i poder curar ferides. 

Tu ets creient, quin canvi hi ha hagut aquest últim any en la teva relació amb Déu?

— Canvi substancial no n’hi ha hagut cap. Hi ha hagut molta pregària. Déu és un misteri, però això ja ho sabíem. Aquell Déu previsible que, com un lampista, et resol tots els problemes, això cau a trossos. Què fas? Confiar en la paraula que ens ha revelat i que aquesta paraula sigui font d’esperança.

Culpar Déu, mai? Aquest “per què tan jove” li has arribat a retreure a Déu?

— Entenc que en algunes persones això es produeixi. En el meu cas, hi ha pregunta, però no hi ha retret. No he buscat un boc expiatori. Una situació com aquesta és una prova de foc per a la fe. He vist moviments en doble direcció: qui davant d’una situació així, adeu Déu, i qui diu que l’únic que queda és la fe en una retrobada final. Com i de quina manera serà no ho sabem, però jo hi crec.

Tu confies que et retrobaràs amb el teu fill?

— Jo confio en una vida eterna i en un retrobament final, sí. Ara, si tu em dius: ho pots demostrar? No. Hi ha arguments? No. Hi ha experiències al final de la vida que puguin evocar això? Sí, però es podrien explicar per molts altres factors. És un acte de fe i de confiança. 

Acabem. Quina és l’última cançó a què estàs enganxat?

— A mi m’agrada molt Maná. I estic enganxat a un clàssic, El muelle de San Blas. Al meu fill, tot i tenir trenta anys menys que jo, també li agradava molt aquesta cançó.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Doncs, crec que després de l’acceptació, que és la fase última del dol, ve la gratitud per tot el que aquella persona ens ha donat durant la seva curta vida. I la millor gratitud que podem fer és viure amb la màxima plenitud el temps que vivim. I fer-ne memòria. Una memòria serena, no dolguda, no ressentida. Això és el que miro de fer també en aquest llibre.