L’aprenent alemany, una figura envejada a la resta d’Europa

BerlínSón les nou del matí d’un dimarts de maig i a l’escola Max-Taut de Berlín hi regna un silenci inquietant: on són els 2.000 alumnes que hi estudien? Per què no hi ha ningú als passadissos? La resposta sembla, d’entrada, ben senzilla: la majoria d’estudiants són ara a les empreses que han triat per fer la formació professional dual. Però al darrere d’aquesta resposta hi ha més de 50 anys de feina i coordinació entre l’administració, les empreses, les cambres de comerç, les escoles de formació i els aprenents. Per això, Alemanya és el país líder d’aquest model d’aprenentatge i on s’emmirallen la resta de països d’Europa quan volen instaurar la FP dual: hi entren cada any mig milió d’alumnes -a Espanya, 24.000-, és l’opció preferida per al 60% de joves després de l’educació obligatòria -a l’estat espanyol només un 25% fa FP-, i set de cada deu es queden a treballar a la companyia. I així, mentre que a Espanya l’atur juvenil castiga un de cada tres joves, a Alemanya és de tot just el 5,6%.

“El més important és l’empresa, que reconegui la importància i la responsabilitat social que té de formar els seus futurs treballadors”, opina Michael Nitsche, director de l’escola Max-Taut. Segons diu, els governs poden facilitar les coses, però l’empresa ha de ser el primer interlocutor del procés. De fet, a Alemanya els joves accedeixen al sistema sol·licitant a l’empresa -no a l’escola- una plaça com a aprenent. Per això, els aspirants s’informen dels perfils que busquen les empreses de la seva zona i hi envien el seu currículum. Hi ha match si superen el procés de selecció, que inclou una entrevista i un examen.

Despertar vocacions

L’Emmely Brandt va tenir clar des de petita que volia dedicar-se a l’aviació. Amb 14 anys va visitar la fàbrica de Rolls-Royce, a 20 quilòmetres de Berlín, durant el Girl’s Day, una jornada per promoure les professions masculinitzades entre les noies, i sis anys després, vestida amb una granota amb el logotip de Rolls-Royce i el seu nom al pit, és estudiant de FP dual de mecànica aeronàutica. Treballa dues setmanes als enormes hangars de la multinacional i una a l’escola, on rep la formació més teòrica. Per entrar a Rolls-Royce es busquen estudiants amb bones notes de matemàtiques, alemany i anglès; responsables i amb capacitat per treballar en grup. En dues dècades, han donat feina a 226 aprenents que havien passat per la companyia.

Un cop l’empresa ha seleccionat els estudiants, es coordina amb els centres de formació per decidir el règim de formació. I en aquest punt apareix una altra gran diferència: a Alemanya són les cambres de comerç, d’artesans, d’indústria o d’arts i oficis les que elaboren els programes de formació i controlen i avaluen els alumnes. Tenen la col·laboració dels governs, sindicats i empresaris, però el seu poder és tan gran que és a les cambres on es fan els exàmens, on s’expedeixen els títols i on s’aproven les noves professions i els nous cursos. “La pedra angular és que l’Estat ens cedeixi les competències per decidir el currículum. Això ens ajuda a implementar-lo i a avaluar-lo”, afirma Ulrich Wiegand, director de la Cambra d’Artesans i Oficis de Berlín.

Les cambres són també un bon salvavides per a les petites empreses que poden pagar un sou als aprenents -entre 500 i 1.400 euros, en funció de la feina i del curs- però no poden dedicar recursos humans a fer-ne un seguiment i una tutorització. Aquesta és una figura fonamental a la FP, que, en el cas alemany, depèn de les empreses. A l’empresa de pa Beumer&Lutum Bäckerei, el tutor és Kerar Al-Hakim. Va arribar a l’empresa fa anys com a aprenent i ara és el tutor dels estudiants que hi arriben. “Jo netejo i deixo que els aprenents facin la feina. És un error que les empreses utilitzin els aprenents per fer les pitjors feines”, afirma. El seu cap, el director de l’empresa, assegura que la FP és, per a ells, la garantia de pervivència de l’empresa. “No ens importen els diners que ens costa formar els joves perquè no ens queda cap més remei si volem mantenir l’empresa oberta”, explica Andre Wiegandt en una trobada amb periodistes, convidats per la Fundació Bertelsmann i l’ambaixada d’Alemanya.

El risc de la ‘titulitis’

Tot i l’èxit de la formació professional dual, Alemanya no s’escapa de la tendència a la titulitis universitària: sectors on regnava la FP, com el sanitari, han vist que ara hi ha graus universitaris que se’ls mengen terreny. “L’objectiu del consell científic és que un 20% dels nostres professionals provinguin d’un grau universitari”, diu Judith Heepe, directora de cures i serveis d’infermeria de la Charité de Berlín. En aquest hospital, on treballen 4.500 persones i 135 són aprenents, treballen per diferenciar els que venen de FP i els que venen de la universitat.

Una de les aprenents és la Katharina Matzer, que explica que mai s’ha sentit menysvalorada per cap pacient pel fet de ser de FP. “Aquest model ens permet tenir contacte amb els malalts i ens dona diners, però també sé que el futur de la infermeria passa per l’academització”, admet. No descarta acabar estudiant un grau a la universitat, una opció que a Alemanya trien menys d’un terç dels joves. A Espanya, on la FP no té el mateix prestigi social, més d’un 40% dels joves són universitaris.