Ramon Bayés: “El secret de la vida és convertir la feina en oci”

Manté intactes la curiositat i les ganes de fer coses. Li cedeixen el seient al metro però amb 85 anys Ramon Bayés (Barcelona, 1930) defensa que, mentre siguem autònoms, l’edat és només un número al qual no s’ha de donar més importància. A Olvida tu edad (Plataforma Editorial) Bayés, professor emèrit de la UAB i expert en cures pal·liatives, reflexiona sobre l’última etapa de la vida.

Escriu, imparteix conferències i assisteix a congressos. ¿La clau per mantenir-se jove és ser actiu?

La clau principal és ser autònom en les coses que són importants per a tu. Per a mi és important l’ordinador per mantenir el contacte amb gent de tot el món a través del correu electrònic perquè no tinc mòbil. Un altre element important és la curiositat i fer-te preguntes. Esclar que fer-se vell implica petits inconvenients. Jo, per exemple, porto audiòfons, em canso més i abans viatjava i ara els meus viatges són les persones. Ja fa quatre anys que vaig decidir no viatjar més a Amèrica.

Són renúncies?

No, és adaptar-se a la situació, acceptar la realitat i fer el que aquesta realitat et permeti. Jo he tingut la sort de fer una feina que m’agrada. Ens passem un terç de la vida treballant, un altre dormint i un altre és oci. El secret de la vida és relativament senzill: convertir la feina en oci. I sempre ets a temps d’aconseguir-ho, encara que tinguis 90 anys. És molt fàcil de saber si has trobat en la feina, en la parella o en la vida el que volies. Si sents que el temps se’t fa feixuc i llarg és que alguna cosa no funciona i si se’t fa curt és que les coses van bé. La diferència entre el temps subjectiu i el cronològic és una manera fàcil de saber si dins de les possibilitats que tens vius de manera raonablement serena i tranquil·la. Com diu Bertrand Russell, hi ha dues coses que fan tirar endavant el món: el coneixement i l’amor. Si falla una de les dues, malament.

¿I sempre som a temps d’aconseguir-ho?

Sempre. La vida és canvi.

Té 85 anys. N’és conscient?

No. Li contestaré una cosa similar al que va respondre l’arquitecte Niemeyer quan amb 100 anys li van preguntar quina edat tenia i va dir que 60 anys. “I per què?”, li va preguntar el periodista. “Perquè faig el mateix que quan en tenia 60”. Els aniversaris no serveixen per mesurar l’edat, el que serveix és poder seguir fent coses que t’agradin.

¿Per a vostè la jubilació és un premi o un càstig?

Per a mi és un càstig claríssim perquè em va allunyar dels estudiants i m’agradava estar amb ells, aprenia d’ells. Però faig conferències i vaig a congressos i fa uns anys em vaig inventar una llista de correu electrònic on comparteixo articles que m’interessen amb gent amb qui abans hi ha hagut un intercanvi, que pot ser breu o una amistat de tota la vida, i si volen, cada dilluns els envio articles. Actualment hi ha 517 persones en aquesta llista. I també tinc una altra llista amb una metge de cures pal·liatives on compartim pel·lícules sobre la mort, el dol, la pèrdua o la culpabilitat.

Vostè defensa el cinema com a escola d’aprenentatge de la vida.

El cinema és una eina desaprofitada a les facultats i el bon cinema et presenta una cosa que no s’ensenya normalment a les facultats, que és l’individu en una situació concreta de tipus cultural, afectiu o polític i et mostra com aquella persona pren decisions i quins són els resultats. I això t’ajuda a complementar la teva pròpia experiència. El mètode científic serveix per avançar col·lectivament però quan et trobes davant d’un fet dramàtic com una malaltia terminal o la pèrdua d’una persona estimada només serveix el mètode poètic, que és el que utilitzem per gaudir d’una poesia de Lorca o una posta de sol. L’únic que ens pot ajudar una mica és l’experiència que hem tingut al llarg de la vida i la que ens brinden els altres.

S’ha dedicat al camp de les cures pal·liatives. Quan la gent arriba al final de la vida, què vol?

No es pot generalitzar però molts el que volen no és tenir una bona mort, el que volen és no morir. La mort forma part de la vida i hem d’acceptar-la així com hem acceptat el naixement i no se’ns va demanar permís. De morts ideals envoltats de la família n’hi ha molt poques. I aquest aspecte l’hem de millorar.

¿Ens podem preparar per a la mort?

Sí, però en la mesura que puguem. L’hospital no és un bon lloc per morir. S’hi pot morir i, si la persona té molt de dolor, segurament no té més remei que anar-hi. Però si el dolor és controlable no sóc partidari d’eliminar-lo, et pot ajudar a sentir-te viu. Les cures pal·liatives han sigut un gran avenç. Els hospitals estan pensats per sanar el cos però les cures pal·liatives tenen una visió integral de la persona, tenen en compte les seves necessitats i recursos i no pretenen allargar o escurçar la vida sinó ajudar a prendre decisions.

Vostè pensa en la mort?

Sí. Montaigne diu que la meditació sobre la mort és la meditació sobre la llibertat perquè la persona que està disposada a morir no té amo. No és morbós però de tant en tant hi penso. Estic acceptant que he tingut una bona vida i, si dura, millor, perquè em queden moltes coses per fer!