Dos anys esperant la reconstrucció d'un pit

TerrassaEstirada en una llitera i amb les mans entrellaçades sobre l'abdomen, Mila Fernández, de 51 anys, no podia dissimular aquest dilluns la seva angoixa i la seva alegria. Encara que sembli mentida, tots dos sentiments l'assaltaven de la mateixa manera. La infermera feia els últims preparatius i l'anestesista, les últimes preguntes, abans de conduir-la a un quiròfan de l'Hospital de Terrassa. "Així podré tancar per fi el cercle", sospirava la Mila. Un cercle que ha durat ni més ni menys que quatre anys. Una eternitat. Aquest és el temps que ha estat en llista d'espera perquè li facin una operació de reconstrucció de mama després d’haver patit un càncer.

Aquest dimarts es commemora el Dia Mundial contra el Càncer de Mama i tothom es posa el llacet rosa i s'omple la boca amb la necessitat de combatre aquesta malaltia. Però a la pràctica moltes dones que l'han patida se senten oblidades i menyspreades per l'administració un cop ja han superat el pitjor d'aquesta patologia: han d'esperar mesos o fins i tot anys perquè els reconstrueixin el pit després d'haver quedat mutilades. En alguns hospitals públics catalans el temps d'espera és directament vergonyós.

A la Mila li van diagnosticar el càncer de mama el gener del 2016, però no la van operar fins al setembre d’aquell any després de sotmetre’s a quimioteràpia perquè la mida del tumor disminuís. Li van fer el que s'anomena una mastectomia radical, és a dir, li van tallar sencer el pit esquerre. I li van obrir també l'aixella per extreure-li una vintena de ganglis i així evitar una possible expansió del càncer a la resta del cos.

Després de la intervenció quirúrgica, va haver de fer 25 sessions de radioteràpia i injectar-se cada tres setmanes un fàrmac, el trastuzumab, "una mena de químio encoberta", com diu ella. Va acabar el tractament el juliol del 2017 i va ser aleshores quan la van incloure en la llista d'espera per a la reconstrucció de la mama. Té un document oficial de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona –que és on la van tractar contra el càncer– que així ho certifica. Perquè això és una altra cosa: els hospitals públics no inclouen en les seves llistes d'espera aquest tipus de pacients fins que no han acabat el tractament i poden ser intervingudes quirúrgicament; encara que l'operació de reconstrucció mai es dugui a terme de manera immediata i l'espera s'allargui durant mesos o anys.

Portar una pròtesi al sostenidor

Durant els quatre anys que la Mila ha hagut d'esperar, ha simulat que tenia pit amb una pròtesi de silicona. "T'has de comprar un sostenidor especial amb una mena de butxaqueta per posar-te-la", descriu. Vestida i a simple vista sembla un pit normal, assegura, però, esclar, la processó va per dins. "No em puc posar roba interior bonica, ni portar escot. Són petites coses, però van sumant. Jo, la veritat, no puc parlar d'això sense acabar plorant".

Plorant és també com la Mila acabava sempre quan tenia consulta amb la cirurgiana, perquè mai li donava data per a l'operació desitjada. De fet, admet, la seva vida va arribar a girar al voltant d'això: "No marxava de vacances per si em trucaven per operar-me". I fins i tot va presentar dues reclamacions contra l'Hospital de Sant Pau, l'última el 5 de febrer, quan ja feia tres anys i set mesos que estava en llista d'espera. L'hospital li va contestar el 23 d'abril el següent: "Actualment no podem predir una data concreta de la seva intervenció [...]. A hores d'ara, la llista d'espera del procediment que vostè necessita continua sent més àmplia del que desitjaríem i, necessàriament, hem de prioritzar els pacients més greus per als quals l'espera a ser intervinguts pot representar un risc vital".

I sí, és cert, la seva operació no era de vida o mort, però l'anava minant per dins. A ella i a moltes altres pacients que continuen en llista d'espera. De fet, la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica (SCCPRE) va fer un estudi al juliol entre els hospitals públics que tenen servei de cirurgia plàstica que va posar en evidència que les pacients a les quals no se'ls pot reconstruir la mama immediatament en la mateixa operació en la qual se'ls extirpa el tumor solen caure en un pou sense fons: una de cada tres ha d'esperar una mitjana d'un a dos anys, o fins i tot més, per poder sotmetre’s a una intervenció de reconstrucció. Amb tot el que això comporta.

"Un temps d'espera tan gran no és acceptable. La reconstrucció mamària hauria d'estar dins el tractament oncològic per la implicació emocional que suposa", afirma el president de la SCCPRE, el doctor Josep Prat. La SCCPRE ha sol·licitat formalment al departament de Salut que inclogui aquest tipus d'intervencions en el grup d'operacions prioritàries el temps d'espera de les quals no pot superar el mig any, com passa amb les cataractes o amb les pròtesis de maluc.

De fet, l'abril del 2019 la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, ja va anunciar que estaven treballant en l'elaboració d'un nou decret per garantir les reconstruccions mamàries en sis mesos, recorda el doctor Prat. Però després va arribar la pandèmia i les bones intencions van caure en sac foradat. Aquest dilluns el departament de Salut repetia la mateixa cançó: que continuen "treballant" amb aquest objectiu. Però de moment, sense cap resultat.

I no només això. L'estudi de la SCCPRE també constata que només un de cada quatre hospitals públics de Catalunya pot oferir totes les tècniques de reconstrucció mamària, com la que li han aplicat a la Mila a l'Hospital de Terrassa: li han reconstruït la mama a partir de teixit que li han extret del seu propi abdomen. Però és que altres tècniques molt més senzilles tampoc estan disponibles en tots els centres, com la micropigmentació de l'arèola del mugró, que es tracta d'una espècie de tatuatge que simula la forma del mugró. Quan es fa una mastectomia radical, la reconstrucció es du a terme en almenys tres intervencions: primer la mama, després la protuberància del mugró i, finalment, l'arèola.

No hi ha equitat de tractament

"No hi ha equitat, no s’ofereix el mateix tractament en tots els hospitals públics", lamenta el doctor Prat. En altres paraules, és una pura loteria: tenir accés a un determinat tractament o esperar més o menys en la llista d'espera depèn simplement del lloc de residència. La Mila va esperar tres anys i mig per ser operada a l'Hospital de Sant Pau. En canvi, a l'Hospital de Terrassa l'han intervinguda en tan sols sis mesos.

Més exemples. A l’Esther –que té 46 anys però prefereix no dir el seu cognom– li van fer una mastectomia a l'Hospital de la Vall d'Hebron el 2015 i li van donar una llista de tres tatuadors privats perquè hi anés a fer-se l’arèola del mugró. Costejant-s’ho de la seva butxaca, evidentment. Va anar-hi el 2016 i el 2019, perquè la pigmentació només dura uns anys. En canvi, Vanesa Subirón, de 41 anys, s'ho ha fet en un hospital públic però ha hagut de passar un calvari. Li ballen les dates al cap perquè han sigut massa coses, diu: només recorda que el 2016 li van diagnosticar un càncer de mama, que va estar un any i mig sense pit i que ha passat per tres operacions que no desitjaria a ningú.

A la primera li van fer una mastectomia radical de la mama esquerra; en la segona li van posar un expansor, és a dir una mena de bossa que li anaven omplint amb sèrum cada mes perquè la pell del pit extirpat s'anés donant, i en la tercera li van col·locar una pròtesi. A l'octubre de l'any 2020 li van reconstruir el mugró i el setembre passat, és a dir gairebé un any més tard, li van fer la micropigmentació de l'arèola. "Quan ho vaig veure, em vaig posar a plorar", confessa. No podia creure que per fi pogués girar full i oblidar el càncer que gairebé li costa la vida.

El departament de Salut ha difós aquest dilluns una nota de premsa en què destaca que onze hospitals públics fan la micropigmentació de l'arèola. Però no detalla quants hospitals públics haurien de fer-la –segons l'estudi realitzat per la SCCPRE, a Catalunya hi ha almenys 28 hospitals públics amb servei de cirurgia plàstica– ni el temps d'espera.

La Mila diu que necessita pastilles per dormir des que li van diagnosticar el càncer. No sap si després de l'operació d'aquest dilluns podrà agafar el son, però espera que cap altra dona hagi de passar pel que ella ha patit. I que els llacets de color rosa no siguin només simbòlics.