50 anys del primer trasplantament de ronyó
BarcelonaEl 23 de juliol del 1965 a la matinada es va produir un miracle a l’Hospital Clínic de Barcelona. Contra pronòstic, i amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet Vila i l’internista i nefròleg Antoni Caralps Riera van aconseguir, amb èxit -el detall és important-, el primer trasplantament de ronyó a Catalunya, i a l’Estat. Aquesta fita va obrir la porta per fer els trasplantaments de pàncrees, testicle, fetge i cor, i convertiria Barcelona en capital mundial dels trasplantaments. Avui aquests dos metges reben per primer cop un reconeixement públic, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, amb la presència del president Artur Mas.
La reconstrucció d’aquell moment és de pel·lícula, amb retocs tragicòmics, i es remunta al 1963, amb una trucada providencial de Caralps. A instància del doctor Alsina, i després que els uròlegs enquestats l’haguessin engegat a dida, Caralps va aixecar el telèfon del Clínic i va demanar pel doctor Gil-Vernet, que treballava a la clínica Sant Josep. “Doctor, ¿s’atreviria a fer un trasplantament de ronyó?” Gil-Vernet va respondre: “Ara baixo”. Una resposta genial. “Gil-Vernet es pensava que anàvem a fer-ho en aquell moment”, explica Caralps. Encara tardarien dos anys i no va ser pas un camí de roses.
Barcelona no era la ciutat adequada per als trasplantaments: les condicions al Clínic tampoc eren les millors, aconseguir microscopis suposava una odissea i, per fer-nos-en una idea, les sales quirúrgiques estaven proveïdes d’una pala matamosques. Malgrat tot, van crear un equip sòlid, amb infermeres especialment motivades, encapçalades per Núria Codo i Marisa Llorca, i on hi havia un grup de metges il·lusionats com Joan Fíguls, J.M. Garcia i Jordi Andreu. No tenien cap ajuda institucional i es van passar dos anys assajant amb gossos al Zoo de Barcelona, sense cobrar, òbviament.
Assajos al Zoo
Treballaven de nit, fins a les cinc o les sis de la matinada, i sovint dissabtes i diumenges. “El problema principal -explica Caralps- era la conservació dels òrgans”. Practicaven tècniques d’extracció i d’implantació de ronyó, perfeccionaven l’anestèsia -doctor Tornos- i la microcirurgia vascular. Al Zoo, amb la col·laboració imprescindible del veterinari Miquel Luera, va néixer la cirurgia renal extracorpòria, un de tants conceptes introduïts per Gil-Vernet. “Un geni”, assegura Caralps del seu col·lega, l’inventor de la tècnica de Barcelona : aprofitar l’urèter del receptor del ronyó per evitar el reflux urinari.
La mort cerebral no existia
L’ocasió es va presentar el 22 de juliol a la nit: el ronyó procedent d’un mort en accident de trànsit, i la segona part d’una pel·lícula que recorda Berlanga. “El diagnòstic de mort cerebral -explica Caralps- era desconegut, els jutges no l’acceptaven i encara menys els forenses”. Però el miracle es va produir. L’extracció es va fer al servei d’urgències del Clínic, gràcies a l’ajuda del doctor Torner, i el ronyó es va traslladar corrents al modest i primitiu quiròfan del servei d’urologia, on hi havia, cal recordar-ho, una pala matamosques. La resta és història: “Allí mateix , en aquell quiròfan, la pacient va començar a orinar”. Un instant que resumeix de manera magistral el doctor Caralps: “No hi ha paraules per descriure la sensació d’haver vençut la mort”.
L’endemà el Tele/eXpres va titular: “Robo de riñones en el Clínico”. Gil-Vernet va haver d’afrontar un judici per apropiació indeguda d’òrgans, que al final va ser arxivat. I un il·lustre acadèmic havia arribat a pronunciar una conferència titulada El trasplante renal, una utopía. Encara avui resulta incomprensible que a la placa del Clínic que commemora la proesa no hi constin ni Gil-Vernet ni Caralps, sinó uns altres metges. No s’entén. És cert que l’episodi va crear un bon problema al centre: va elevar el nivell mèdic, fins al punt de convertir Barcelona en referent, no tan sols de trasplantament de ronyó, sinó també de pàncrees (Gil-Vernet i Fernández-Cruz), fetge (Eduard Jaurrieta i Carles Margarit) i el de cor com a colofó (Caralps) el 1984. L’impacte d’aquell primer trasplantament va desenvolupar noms com l’immunòleg Jordi Vives, i el doctor Albert Brulles i la doctora Viedma.
Antoni Caralps i Riera
Va crear la primera unitat de trasplantament renal el 1964
Nascut a Barcelona el 1934 i llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1957, es va especialitzar en nefrologia a l’Hospital Necker de París i va organitzar el primer dispensari específic de nefrologia a l’Estat, a l’Hospital Clínic de la UB, sota el servei d’Agustí Pedro Pons, el 1963. Va ser cap de servei de nefrologia de la Vall d’Hebron fins al 1974, i va crear amb Gil-Vernet la primera unitat de trasplantament renal l’any 1964, al Clínic. És autor i coautor de més de 150 treballs en revistes, llibres i monografies, com Llibre de text de nefrologia (1994).
Josep Maria Gil-Vernet i Vila
El primer trasplantament de testicle també el va fer ell
Nascut també a Barcelona el 1922, es va llicenciar en medicina a Barcelona i es va doctorar a Madrid el 1951. Especialista en urologia, va ser cap de serveis d’urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i el 1972 va ser nomenat catedràtic. A banda del primer trasplantament de ronyó, també va fer el primer trasplantament de testicle humà el 1978, amb el doctor Laureano Fernández-Cruz. També va fer simultàniament el primer de pàncrees i ronyó, i és responsable de nombroses innovacions de la tècnica quirúrgica.