Un any de covid: les dones, més exposades i més precaritzades

La pandèmia té rostre de dona. La infermera que atén els pacients de covid, l’auxiliar que cuida la gent gran a les residències, la dependenta que t’atén al supermercat o la mestra que ha garantit l’educació dels teus fills. Les dones són majoria en set de les nou professions que han estat a primera línia del covid. Són el 70% del personal sanitari i farmacèutic, el 86% del personal de neteja i el 84% del personal de residències. Feines tradicionalment feminitzades, invisibilitzades, mal pagades i precàries -sovint va tot junt- i que tenen un denominador comú: la cura de les persones. Però que amb aquesta crisi, de la qual ara es compleix un any, s’han revelat essencials. “Estem tirant endavant gràcies a les dones”, diu contundent Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia i professora de la Universitat de Girona. En general, les crisis sanitàries afecten més els grups més vulnerables i aguditzen les desigualtats de gènere ja existents. Va passar amb el brot del virus de l’Ebola a l’Àfrica o l’epidèmia del Zika a l’Amèrica Llatina.

Per primer cop s’ha posat en relleu que quan el treball productiu s’atura, el que continua rodant i és essencial és el sistema de cura de les persones. Però ¿ha servit, aquesta crisi, per donar-los el valor que mereixen? Fins ara, el patriarcat considerava les cures com a innates de les dones i, com a tals, una feina menor. La professora i investigadora de psicologia social i estudis de gènere de la UAB Margot Pujal considera que la pandèmia ha servit per “trencar l’estigma de les cures i visibilitzar-les com a essencials per a la vida i per a la reproducció del treball productiu”. Tot i això, creu que, perquè no sigui una posada en valor puntual, calen polítiques públiques que “transformin la divisió sexual del treball” i corresponsabilitzin la societat en general de les cures. Belen Saavedra, investigadora de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació La Caixa, i una de les autores del document sobre covid-19 i gènere, aposta per fomentar “la professionalització del sistema de cures” i demana canvis en l’educació. S’hi suma Pujal, que opina que perquè els homes s’integrin en les cures cal “formació en perspectiva de gènere per desfer la masculinitat hegemònica”. Sánchez Miret, en canvi, no creu que aquesta crisi serveixi per posar les cures al centre. “Però sí que és cert que ha sigut impossible invisibilitzar-les perquè han sigut i són fonamentals però encara no es valoren prou”, diu.

La trampa del teletreball

El covid sí que hi entén de gènere. Les dones han estat més exposades al virus i, per tant, se n’han contagiat més i també són la majoria d’afectades per covid persistent. El 54% dels casos positius i sospitosos de covid-19 a Catalunya fins al 4 de març són dones. Elles no només han estat en primera línia en l’àmbit professional, també hi han estat en el familiar i el domèstic. Han sigut les dones les que han assumit gran part de les responsabilitats dins de les llars- “però això no es diu”-. “Hi ha una invisibilització de la feina que estan fent les dones. Sempre hem tirat endavant gràcies a les dones, però en aquesta pandèmia més que mai”, insisteix Sánchez Miret. Amb tot, aquesta gran presència de dones a la trinxera no es reflecteix en la seva participació en els llocs de lideratge ni en els centres de decisió de la crisi, tant polítics com sanitaris. Elles estan infrarepresentades mentre que ells reben l’atenció mediàtica i els flaixos: el 76% de les persones que apareixen als mitjans per parlar de covid són homes.

Els confinaments -el primer o els posteriors per quarantena quan hi ha un cas positiu a l’aula- també han posat de manifest el repartiment desigual de la cura dels fills i de les feines de la llar. “Cal destacar la falta de suport públic per col·laborar en aquesta conciliació, en què moltes mares -i alguns pares- s’han vist forçades a sol·licitar permisos no retribuïts o fins i tot renunciar a la seva feina. I això és especialment rellevant en el cas de les llars monoparentals, més del 90% de les quals a Catalunya estan encapçalades per dones”, destaca l’economista Elena Costas, que recorda que en el cas de les llars amb dos progenitors la decisió sobre qui es redueix la càrrega professional es pren en funció del sou. “I la bretxa salarial -és a dir, el fet que les dones cobrin menys que els homes per feines similars- fa que aquestes decisions augmentin encara més l’impacte desigual de la crisi a nivell de gènere”, afegeix.

El teletreball, amb fills a casa confinats, no ha sigut una eina real de conciliació, ja que la sobrecàrrega de feina no remunerada ha continuat recaient en elles i ha provocat dobles jornades laborals -fins i tot triples: qui no ha aprofitat les nits, quan els nens dormen, per teletreballar?- amb els corresponents estrès i ansietat que comporta.

Sánchez Miret diu que el que ha passat a nivell familiar i domèstic degut a la pandèmia “ha sigut demolidor”. “Hem vist que en igualtat de circumstàncies -homes i dones tancats a casa, teletreballant i amb fills- les dones s’ocupaven tres vegades més que els homes de les feines de la llar i la criança”. Per a aquesta sociòloga, això demostra que “les generacions d’homes joves no estan canviant, no estan a l’altura de les circumstàncies perquè les criatures són del pare i la mare, així com les feines de la llar són de tots, i han demostrat que no s’ho creuen”. I acusa aquests homes de tenir un discurs fals de cara enfora. “Són els que tenen una posició política a favor de la igualtat i es presenten com a pares compromesos, però ha quedat demostrat que era només façana i que a l’hora de la veritat no hi ha implicació real. Les dones són les que han renunciat, han reduït els horaris, el sou, han deixat la feina... i ells no. Els homes estan demostrant deixadesa en les seves responsabilitats”.

Efectes a llarg termini

La pandèmia també ha tingut impacte en la salut mental i emocional de les persones i, en especial, en les dones. “Arran d’aquesta crisi, moltes dones emmalaltiran no només pel virus, que també, sinó pel desbordament ingent de l’exercici de la cura, fruit del doble sobreesforç, físic i emocional, que suposa estar soles en el treball de cura, obligades a descuidar-se per prioritzar les necessitats dels altres i alhora no rebre elles cura per part dels altres”, lamenta la investigadora Margot Pujal. També recorda que les dones han patit més les violències de gènere, sobretot durant el confinament domicliari. “La llar no és un lloc segur per a moltes dones i criatures. I això ha afectat amb més gravetat les dones més vulnerables: migrades, racialitzades, amb treballs més precaris...”.

Totes aquestes desigualtats de gènere beuen d’una societat patriarcal que la crisi del coronavirus no ha fet més que agreujar. I les expertes alerten que l’impacte laboral del covid tindrà repercussions a llarg termini. Les dones són prop del 55% de la població aturada i hi ha sectors que han patit més que altres: 30.000 dones han perdut la feina en el món de la cultura i els esports, 23.000 dones del sector de l’hostaleria i 20.500 del sector del comerç al detall. I Pujal alerta que hi ha moltes dones que treballen en l’economia informal -dones immigrants sense permís de residència, treballadores de la llar, internes o treballadores sexuals- que no cobraran cap subsidi. “Moltes de les pèrdues professionals que les dones estan vivint durant aquesta crisi seran irreparables”, apunta Elena Costas. Més optimista, la sociòloga Cristina Sánchez Miret recorda que “tota la història de les dones es basa en pèrdues i lluites per recuperar el que s’havia perdut i això és el que passarà ara”. I confia que les generacions de noies joves tirin del carro en aquesta lluita que vindrà després de la pandèmia per recuperar avenços perduts. “L’aspecte positiu de tot plegat és que veig que aquestes noies no estan disposades sota cap concepte a acceptar determinades injustícies i això està molt bé”, conclou. El futur, en femení.