Antoni Soy: “En les condicions actuals, a l’estat català no li convindria entrar a l’euro”

Va començar la carrera de química, però al cap de poc es va adonar que no havia estat una bona opció, i les inquietuds socials i polítiques el van dur cap a l’economia. Antoni Soy (Ripoll, 1950) va ser alcalde d’Argentona entre el 1999 i el 2006 -un càrrec que va combinar, durant tres anys, amb la vicepresidència del Consell Comarcal del Maresme- i després va fer el salt a la Generalitat. Al Govern hi va ocupar, durant un lustre, la secretaria d’Indústria i Empresa. Un cop allunyat de l’administració, Soy ha recuperat el vessant acadèmic i publica Sortir de l’euro per sortir de la crisi?, en què avalua les conseqüències que ha tingut la moneda comuna per als països que en formen part. Del seu llibre se’n desprèn una altra pregunta: ¿val la pena que una hipotètica Catalunya independent centri esforços a entrar al club de l’euro? Soy té clara la resposta: “En les condicions actuals, no”.

¿Sortir de l’euro és indispensable per sortir de la crisi?

Seria ingenu dir que sortint de l’euro deixarem enrere la crisi. Però sí que es pot dir de manera contundent que formar part de la moneda única europea dificulta abandonar-la.

Per què?

No disposem d’una sèrie d’instruments -moneda pròpia, possibilitat de devaluar-la, dur a terme una política monetària pròpia- que ens farien més fàcil sortir de la crisi. Ser a l’euro ens obliga a tenir un dèficit públic màxim del 3% i un deute públic com a màxim del 60% del PIB.

L’euro estava pensat, segurament, per a moments de bonança.

Quan es va crear, tothom es va enlluernar. Algú deia que es començaria per la unió monetària i que s’acabaria aconseguint la unió política. Les úniques unions monetàries que funcionen són les unions polítiques, com el dòlar nord-americà.

I ara la Unió Europea no passa, precisament, per un dels seus millors moments. L’auge dels partits euroescèptics és notable.

A curt termini, la unió política és impossible. Seria somiar truites. A llarg termini és molt difícil, perquè estem parlant de països que porten una motxilla molt grossa a l’esquena: conflictes polítics, llengües diferents, estructures econòmiques diferents i fins i tot guerres entre ells.

Els economistes situen tres escenaris cap on pot desembocar la crisi econòmica actual: fallida d’un país de la zona euro, que un país surti de la moneda comuna o bé dur a terme una reforma general. Què és el que més convé?

El millor seria, si fos possible, la unió política. Una altra opció és seguir com ara, però té riscos importants: tornar el deute de països com Espanya, Grècia i Itàlia pot costar fins a quaranta anys.

Desmantellar l’euro tal com està organitzat actualment tampoc deu ser una opció senzilla.

És un procés molt complicat, i caldria negociar per fer el procés invers a la construcció de l’euro. El millor seria asseure’s al voltant d’una taula i posar-se d’acord per fer dos euros. Un de fort, que l’aguanti el nord amb Alemanya al capdavant, i un altre amb França i els països del sud.

Des de les institucions espanyoles s’adverteix que Catalunya quedaria fora de l’euro en cas d’assolir la independència. ¿Al nou estat li convindria formar-ne part?

En les condicions actuals, no convindria formar part de l’euro. No hi són Suècia, ni Dinamarca, ni el Regne Unit, de manera que seria una bona ocasió per posar sobre la taula els avantatges i els inconvenients de formar-ne part. En les circumstàncies actuals, el millor seria formar part de la UE però no de l’euro. No és que estigui en contra de la moneda comuna en abstracte, sinó que, tal com està organitzada actualment, no és un bon instrument.

I no té avantatges?

L’avantatge és que a la gent ens agrada no complicar-nos la vida, i ser a l’euro és més còmode, per exemple, a l’hora de viatjar. Però insisteixo: sense tenir la moneda comuna, tindríem més mecanismes per lluitar contra la crisi. La independència és una oportunitat que no hem de desaprofitar, en aquest sentit.

Més enllà de la conveniència de l’euro, quina alternativa hi ha al que vostè anomena cercle viciós i que consisteix en austeritat, recessió, dèficit públic i deute?

A Europa es requereix que Alemanya i els països que funcionen bé facin polítiques més expansives. D’alguna manera haurien de fer de motor per augmentar la demanda de països com el nostre.

Imagini’s que el nomenen conseller d’Economia. Quines serien les primeres mesures que prendria?

Si els ministres espanyols ja estan lligats de peus i mans, figurem-nos el pobre conseller d’Economia. L’única opció és tenir un estat propi amb una Hisenda pròpia que permeti ser tan competitius com sigui possible i crear llocs de treball de qualitat. El model de creixement s’hauria de basar en la indústria i en el turisme de qualitat.

La crisi ha comportat un boom d’economistes als mitjans.

N’hi ha amb qui estic d’acord, i d’altres amb qui no. En general, no m’agraden gaire els catastrofismes ni els acabaments del món.