Antonio Díaz: “El meu somni és fer un espectacle de màgia a Broadway”

Quan tenies quatre anys un mag et va treure una moneda de l’orella i ja no et vas treure la màgia del cap.

Va néixer l’obsessió i vaig començar a dedicar totes les hores del dia a la màgia i als objectes.

I amb 17 vas començar amb els espectacles. Dels 4 als 17 què passa?

Faig formació constant en soledat. Sempre he tingut por escènica, era molt tímid. Ni els meus amics sabien que era mag. Era el meu secret, no volia que la gent em demanés trucs. No ho sabia ningú i molta gent s’ha sorprès. Ho sabien a la societat de mags, perquè hi vaig anar de molt jove.

I què hi feies?

Treballar, mostrar la meva màgia... Destacava força per l’edat, perquè amb 12 anys tenia una formació tècnica molt forta, hi dedicava moltes hores. M’agradava molt la màgia impromptu, agafar qualsevol objecte i fer un truc. És tècnica, enginy i jugar amb els objectes a veure quines possibilitats et donen.

I de ser tímid a fer un espectacle on no calles i provoques el públic... Què ha passat?

Hi ha la feina de buscar un personatge. Tenia molt clar que només amb la tècnica no podria emocionar ni omplir teatres. Els grans mags de la història, Copperfield, Houdini, tenien un personatge que funcionava. Vaig anar a l’Institut del Teatre, vaig treballar la veu, l’expressió corporal, i vaig buscar el personatge entre tímid i canalla que tenim al teatre. No hi tinc cap facilitat. Per relacionar-me amb els objectes sí que en tinc, però per a això no en tinc. És fruit de l’esforç, només.

Tens 28 anys i el teu xou La gran ilusión ja és l’espectacle de màgia més vist de la història d’Espanya.

És una passada perquè només tenim un any i poc de vida.

Per què tu?

És anecdòtic que siguem nosaltres. Sí que som en un moment en què la màgia respira, ha tornat a la televisió, que ajuda, i la màgia al teatre manté el lloc tradicional. En directe és molt millor que a la televisió.

Qui t’ha ajudat més a donar-te a conèixer?

A Catalunya sens dubte el Jordi Basté, moltíssim, i el Toni Clapés... El Buenafuente també. Vam anar-hi a fer un joc de màgia que em transportava a Nova York que va ser un hit. I sens dubte Discovery, amb el programa que ha retornat la màgia a la televisió. L’espectacle va funcionar des del principi, però amb el Basté i el Buenafuente va viure un auge.

L’estiu passat alguns amics em deien que havia d’anar a veure l’Antonio Díaz. D’altres m’insistien que havia de veure el Mago Pop. I al final vaig descobrir que eres el mateix.

[Riu.] Ah, doncs fantàstic, tant de bo molta gent s’equivoqui i vingui dos cops pensant que som diferents. Crec que em tocarà arrossegar el nom molt de temps, perquè El Mago Pop és un programa de televisió que veu molta gent, i quan vénen al teatre em diu així. Ja m’hi he acostumat, m’agrada.

Què ets, un mag o un xòuman?

M’agrada molt la paraula il·lusionista. I cal tenir en compte que mag també té connotacions de màgia negra... Il·lusionista és més honest. Saps que el que fas no és veritat, és un joc. No jugo a tenir poders.

Tot i que quan endevines coses en un paper...

Emprenya, eh? [Riu.] En l’il·lusionisme utilitzem moltes tècniques i moltes de vinculades amb el mentalisme, perquè la ment és la víctima de les il·lusions i l’hem de conèixer bé.

En què ets millor?

A la màgia de prop hi he dedicat més hores, he manipulat objectes tota la vida. Cada cop m’agraden més les il·lusions, les estudiem més i fem efectes de gran format, grans desafiaments. No se m’ha vist gaire fent escapisme però ho estem treballant.

L’humor és clau en l’espectacle. Per què? ¿Per distreure’ns, perquè abaixem la guàrdia?

La màgia i l’humor casen molt bé. El que fem és absurd, en el fons. Un paio davant moltíssima gent fent coses absurdes. És tan absurda, la situació, que aquesta mescla d’impacte, humor i divertimento fa que un espectacle que dura dues hores passi volant. I hi treus la transcendència que altres mags fan servir, els que opten pel misteri i la seriositat i per fer por.

Critica’m el públic. Com som?

Hi ha els que es prenen la màgia com un repte intel·lectual. Vénen al teatre a veure si et cacen, i des que entren estan mirant-te fixament i tirats cap endavant a veure si t’enxampen. Solen ser homes. Fan riure molt perquè quan surts a l’escenari ja els veus. Són l’ enterao del grup. M’encanta quan al final perden, desconnecten, obren els ulls i es deixen portar per la màgia. M’encanta fer-los sortir i que passin una mica de vergonya [riu].

I a qui no fas sortir?

A qui vol sortir. Faig sortir a qui veig que no vol. Hi ha jocs més íntims i poètics, en què tries una persona que et transmeti seriositat, i jocs d’humor, en què treus el divertit del grup.

Les dones són diferents?

Molt. A les dones els agrada més la connexió del que és visual i la música, es poden fixar en més coses alhora.

I els nens?

Per a un mag són els millors. No t’enganyen, i si et veuen el mocador amagat, ho diuen.

¿És el nen que fa que els pares vinguin o al revés?

Un espectador em va dir que La gran ilusión és com una pel·lícula de Pixar: “Hi porto el nen, però m’agradarà més a mi que a ell”.

L’hora abans de l’espectacle què fas?

Escalfo les mans amb jocs concrets que m’ajuden a despertar-les... Molt friqui, tot plegat.

Josep Maria Pou, Emma Vilarasau, Joan Dausà i Berto Romero apareixen a l’inici de l’espectacle, enregistrats en vídeo.

En Pou fa de director del Magic Live, que és una espècie d’El show de Truman, l’Emma Vilarasau interpreta la meva mare, el Joan Dausà i el Berto fan d’amics meus... És un orgull enorme que volguessin ser-hi. Busco la fusió de la màgia i una història, encara que només sigui superficial. M’agrada que no sigui una successió de trucs, que com a nexe i de rerefons hi hagi una història.

¿Que a internet es revelin trucs us perjudica?

Hi ha mags molt espantats amb això, perquè no ens beneficia. La màgia viu del secret, no de l’exhibició dels secrets. Però també hi ha un altre vessant: ens obliga a renovar-nos, a esmolar l’enginy i trobar nous efectes.

Tu te’ls inventes?

I tant. La màgia té cinc o sis efectes bàsics: aparicions, desaparicions, transformacions, levitacions... I hi juguem de mil maneres i amb milions de tècniques increïbles. Hi ha tècniques que de vegades són més increïbles que el joc. Ara utilitzem les tecnologies, els mòbils... És infinit.

He vist un mag brutal amb un iPad.

No deixen de ser la versió 2.0 d’uns efectes que es feien fa cinquanta anys amb un televisor.

Digue’m la llista dels referents.

Copperfield m’agrada molt. I René Lavand, un mag argentí que tenia només un braç i que era un mestre de la posada en escena. La lentidigitació, en deia ell. Anava molt a poc a poc i ho feia amb una sola mà. Ens va deixar fa pocs mesos, i era un mestre. De manipulació, el mag que més m’ha marcat és italià i es diu Cardini. Només l’he vist en vídeos en blanc i negre, però per a l’època era increïble. Va inventar milions de tècniques, potser era l’home més hàbil de la història de la màgia. Sóc un enorme fan del Mag Lari, té un carisma com pocs al món.

Els teus pares com ho porten?

Ara bé, perquè són grans, estan retirats i vénen al teatre i em veuen a la televisió, i gaudeixen molt.

Però quan tenies 12 anys...

Estaven preocupats, espantats, pensaven que el nen els havia sortit estrany... “Nen, deixa les cartes, que hi portes tot el dia”. Em preguntaven si d’allò en podria viure, i jo deia que sí [riu]. Els meus germans són les persones més importants en la meva carrera. No només són els meus amics, sinó que són els meus consellers, sempre m’han donat suport, m’han donat deu mil idees, són fonamentals.

Els pares que tenen un nen com tu als 12 anys què han de fer?

Que l’estimulin tant com puguin, i que estiguin tranquils, la màgia té moltes coses bones. T’obliga a ser autodidacte. A més, promou la imaginació i la disciplina, perquè has d’assajar moltes hores per aconseguir un objectiu.

Què en penses dels mags de comunions?

És fantàstic que hi hagi màgia a tot arreu. Però també que sigui al teatre, que és on costa més, competint amb els musicals, per exemple.

48 horas con... és un nou projecte televisiu que prepares amb El Terrat per a Discovery.

El format és un repte perquè estem 48 hores amb un famós, i no sabem què ens trobarem. Anirem a casa seva i farem sobretot màgia impromptu. Durant tot el dia, les 48 hores. Si té un sopar amb els amics hi anirem, si té algun esdeveniment social l’acompanyarem... Ja hem gravat el primer amb Jorge Lorenzo. Són quatre episodis.

¿Et veus encarrilat o tens por que això s’acabi?

Ho visc cada dia com si es pogués acabar demà. Intento gaudir-ne, tot i que tenim un nivell d’estrès alt, combinant teatre i televisió. Treballo 18 hores al dia. Sempre tinc la sensació que es pot acabar, però si em preguntes si ja estic content, et diria que no. He complert molts somnis, però me’n queden molts per complir.

Digue-me’n un.

El meu somni seria acabar a Broadway. Fa molts anys que no s’hi fa un espectacle de màgia, i seria una bona manera de dir que hem arribat lluny. I si no s’aconsegueix, el que hem fet ja no ens ho pren ningú. Gaudirem del camí.