Antoni Melcion: “¿T’aixeques al matí i què fas, si estàs jubilat? No entenc la vida sense aprendre”

BarcelonaEls primers dies de començar la carrera a la Universitat de Barcelona, els companys de classe se’l miraven molt. Els professors també li preguntaven, estranyats, què hi feia a l’aula. És la història de l’Antoni: un jubilat que als 70 anys es va treure la carrera de física.

Quan era jove, l’Antoni es va apuntar a l’Escola Industrial per fer enginyeria. “Em va semblar que ser enginyer podia donar una sortida econòmica més interessant que estudiar alguna cosa més teòrica”, argumenta. Després d’una estada d’un any a Grenoble especialitzant-se en acceleradors de partícules, va tornar a Catalunya i va començar la seva carrera laboral: una oficina de patents, una empresa que feia màquines per injectar plàstics, una companyia que produïa les caixes per tancar les màquines d’escriure que s’enviaven a la guerra del Vietnam... No li va faltar mai la feina ni l’empenta per engegar nous projectes, fins al punt que cap als 80 va muntar la seva pròpia empresa. “Érem uns dels primers que fèiem automatitzacions –diu–. Va ser una epopeia, però molt divertit”. També va treballar per a una empresa basca de robots industrials i fent estudis pel seu compte, fins que als 65 anys va arribar la jubilació.

Ja feia uns mesos que barrinava què fer amb el temps lliure i va anar d’oient a algunes classes de física per saber si li agradaria. No n’hi havia prou: “Em faltava exigència”, diu. I va decidir matricular-s’hi. Aleshores tenia 66 anys. Els seus companys 18.

“Em va fer gràcia”

“Van ser uns anys molt agradables, m’ho vaig passar molt bé, tot i que als exàmens sí que ho passava una mica fotut”, rememora. Va voler fer totes les assignatures, fins i tot les que tenia convalidades de l’enginyeria. I, sense pressió, les va anar aprovant l’una rere l’altra. Estudiava, diu, per saciar la curiositat que sempre li han despertat els temes “nous, teòrics i abstractes”. “M’hi vaig posar perquè em va fer gràcia i vaig continuar perquè m’ho passava bé i aprenia moltes coses”.

Quan va acabar la carrera va pensar que “no tenia sentit” dedicar-se a la física amb 70 anys, però volia continuar aprenent: “¿T’aixeques al matí i què fas, si estàs jubilat? Doncs aprendre, no entenc la vida d’una altra manera”. Dit i fet: es va matricular al màster d’història de la ciència de la UAB. “El vaig fer amb dos anys per anar tranquil, i ha capgirat la meva manera d’entendre la ciència i la tècnica”. 

Calmat i força xerraire, l’Antoni va fer amistat amb alguns companys, amb qui encara es troba de tant en tant. També manté el contacte amb alguns professors: “Una de les coses que em va sorprendre més és que ara és molt més fàcil tenir contacte directe amb els catedràtics, a qui pots escriure i preguntar dubtes. Quan estudiava enginyeria eren inaccessibles”. També li va sobtar que molts companys van abandonar la carrera (es calcula que aproximadament un de cada tres joves deixa la universitat abans d’acabar): “Molta gent hi va sense vocació o possibilitats”, opina. Ell, que per la seva trajectòria ha tingut contacte amb molts perfils, reivindica unes altres sortides:“No tothom ha de passar per la universitat. Fer formació professional té la mateixa importància que ser advocat o físic”. I recomana fer “el que et desperti curiositat i interès”, perquè aprendre coses no s’acaba quan tens el títol:“Potser en saps molt d’una cosa, però segur que et caldrà continuar estudiant, encara que tinguis 65 anys”.

Per cert, l’Antoni continua estudiant. Treballa a fons els temes que li agraden:“Ara és fantàstic perquè per internet ho trobo tot molt fàcil. Agafo un personatge, busco documents originals i investigo una mica. I ho faig per a mi”.

Dossier Triar estudis: una decisió important però no definitiva

Següent

Asia El Mghyly: “Estudia: si no tens diners, almenys tens tot el que tens al cap”

Anterior

Mariona Badenas: “He tingut el privilegi que sempre he sabut què m’apassionava”

Vés a l’ÍNDEX