Antoni Bulbena: "L'ansietat et fa viure com si sempre t'estiguessis orinant a sobre"

BarcelonaPsiquatre, catedràtic i director del departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB, Antoni Bulbena va crear l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l'Hospital del Mar, que va dirigir durant 15 anys i on encara comanda la unitat de tractament dels trastorns d'ansietat. Ha publicat 'Ansiedad' (Ediciones Tibidabo), un tractat sobre l'angoixa en què defensa la tesi de la neuroconnectivitat, que vincula la malaltia amb la hiperlaxitud articular.

El llibre que acaba de publicar es titula igual que un bolero molt famós, 'Ansiedad'…

Sí, el conec. L’he cantat moltes vegades. Toco la guitarra durant el temps lliure. Veus la meva mà dreta? Té les ungles més llargues que les de l'esquerra. Això és un senyal que els metges en diem patonogmònic, un símptoma específic d’una situació molt concreta, un senyal inconfusible.

I la lletra d’aquesta cançó té sentit des del punt de vista mèdic. És realment ansietat el què hi descriu?

És una modalitat. Ansietat per separació vinculada a una dependència excessiva, en una situació molt concreta d’enamorament.

Excessiva i patològica...

La dependència és un estat molt important de l'ésser humà. Tots som dependents quan naixem i quan som vells. El que no pot ser és que ens ocupi tota la vida, perquè en la vida adulta una relació de dependència és de mala qualitat. O bé estàs 'enganxat' perquè estàs insegur sense l'altre o bé pateixes quan no el pots cuidar. Els grans dependents i els grans cuidadors viuen relacions molt primitives.

On comença la dependència patològica en una situació d'enamorament?

Una petita dosi de dependència és normal. L'enamorament és un trastorn mental molt important. No és una malaltia. Però un cervell enamorat és tonto. No és boig, sinó tonto, perquè només pensa en una cosa. El cas és que aquesta mena d'encanteri permet que ens reproduïm i que les mares cuidin dels fills petits, perquè se n’enamoren. Coincideixes amb una mare i un fill al metro i tothom està desesperat amb els crits de la criatura menys la mare. Dos enamorats es poden fer petons en un passadís i els altres estem incòmodes i ells ni ho noten. Però quan això dura massa és fumut.

O sigui que l’enamorament s'ha d'acabar...

Dura i ha de durar 18 mesos com a màxim. És que hormonalment és així. En el cas d’una parella, durant aquest període s’han de posar els fonaments de les etapes següents, que són el projecte i la confiança. Si no, si et quedes enganxat en la primera etapa, acaba sent patològic i és motiu de moltes consultes mèdiques. Jo he visitat persones que no poden assumir una separació i acaben fent coses com perseguir l’altre.

Parlant de patologies, li haig de dir que m’he posat ‘malalta’ llegint el seu llibre. He acabat amb la sensació que em passa tot el que hi descriu...

Perquè els mecanismes que intento explicar són mecanismes que tots tenim. Tot comença amb la percepció, que les persones ansioses tenen més acusada. Noten més la llum, el temps, el propi cos, les olors. L'olfacte és molt important per a la seva vida. De fet és un sentit molt important, encara que per als humans no sigui transcendent per a la supervivència com en el cas dels animals.

Doncs el tenim com un sentit de segona divisió. A tots ens faria pànic quedar-nos cecs o sords, no tenim tanta por de perdre l’olfacte.

Una vegada vaig fer una enquesta sobre això. Vaig preguntar a un grup què temien més, si perdre l’oïda d’una orella, quedar-se sense olfacte o perdre un dit del peu. I va guanyar perdre l’olfacte, amb un 51%. Perdre l’oïda d’una orella era la por del 46%. I només un 3% va triar el dit del peu. Em va sorprendre que fos tan alt el percentatge de l’olfacte.

Per què és tan important l'olfacte psicològicament?

Perquè les sensacions que provoquen els altres sentits passen pel tàlem del cervell, que les pondera. En canvi, les olfactives van directament, sense filtre, a l'amígdala, l'àrea del cervell on es disparen les alertes de perill. Per tant, els fonaments del nostre sistema emocional són a l’olfacte, encara que no en siguem conscients.

Vostè fa anys que defensa la tesi de la neuroconnectivitat, que va començar quan va descobrir amb alguns col·legues el vincle entre la hiperlaxitud articular i l’ansietat.

No hi ha cap altra malaltia mental que tingui tantes probabilitats de ser ser delatada per un senyal físic tan clar. La flexibilitat excessiva, causada per una mala qualitat del col·lagen, va lligada molt sovint a un funcionament determinat del sistema nerviós i del cervell que és l’ansietat. Els ansiosos són més sensibles i tenen un caràcter extrem, o bé s’amaguen o bé mosseguen. En les relacions o fugen o s’enganxen massa. I poden ser hipocondríacs.

Sempre veient la part negativa de les coses...

En general, els humans per recordar una cosa bona hem de fer cinc vegades més esforç que per recordar-ne una de dolenta. I els ansiosos especialment, perquè el seu cervell està dissenyat per detectar perills, viuen instal·lats en l'anticipació negativa.

L'ansiós hi neix o s'hi fa?

Hi neix.

Ho té claríssim.

La part genètica és molt important, el 50% de la malaltia. En altres malalties la part genètica és molt més baixa. Per tant, si genèticament hi estàs predisposat hi ha moltes possibilitats que desenvolupis el trastorn. Realment és molt hereditari.

I aquesta sensibilitat extrema, no té res de bo?

Home, és el que garanteix la supervivència de l’espècie. Els ansiosos sempre estan a punt per a la 'guerra'. Aquest tipus de funcionament va permetre els humans primitius sobreviure en ambients molt hostils. El que passa és que a aquestes altures de la història, ja no ens cal tant. Però el neguitós sempre està en guàrdia, no té moments de repòs. De tota manera, històricament els ansiosos ens han fet avançar, perquè sempre busquen anar més enllà.

Els ansiosos mouen el món?

Sí, sí, el mouen. Perquè l’ansietat, igual que et fa amagar-te també et porta a l’altre extrem i et fa ser temerari, agosarat. En aquest sentit és una força meravellosa, però el càstig que té és que no pots parar. El cervell vol guerra, i si no n’hi ha la provoca.

Realment el món es divideix en ansiosos i no ansiosos?

Sí, i tant.

De debò hi ha gent que no és gens ansiosa?

Hi ha molta gent que ho és poc, i hi ha alguns casos que no en són gens, la qual cosa tampoc és especialment bona.

A casa meva som més aviat ansiosos i diríem: "Que frescos!"

Doncs jo si s’enfonsa el sostre jo voldria estar al seu costat, perquè jo sóc poc ansiós i, per tant, més aviat lent.

Li haig de dir que no tindria ni idea de què fer si s’enfonsés el sostre.

Segur que sí. L'ansiós és un gran guerrer i és molt capaç quan ha de reaccionar en moments de gran crisi. Treu forces i habilitats que ni sabia que tenia.

Es pot ser ansiós sense estar en un estadi patològic?

Esclar, aquesta és la gràcia, canalitzar aquesta força de manera sana, és el que intentem els que ens hi dediquem. L'objectiu és que la persona entengui el seu cos i el que li passa i ho pugui controlar, ser l'amo de la situació, que la malaltia no mani. Per això és important entendre què és la hiperlaxitud i tot el que hi va associat. Així podem començar a buscar-hi una solució. Jo no vull fer de savi, vull ajudar els pacients a trobar solucions.

Per tractar l'ansietat hi ha psicoteràpia i tractaments farmacològics. I fa anys que creix la preocupació per un excés de consum de psicofàrmacs.

En el cas de l’ansietat a vegades la teràpia farmacològica és necessària per trencar el bucle d’una preocupació que no porta enlloc. El no-ansiós utilitza la preocupació per trobar solucions. I l’ansiós es tortura contínuament sense sortir d’aquí. Amb els depressius passa igual. Si no el treus del pou no pots fer psicoteràpia, perquè no pots parlar-hi de res. Tot plegat és perquè químicament el cos està trastornat i ho has de trencar químicament.

I els efectes secundaris?

Un psicofàrmac ben administrat és menys dolent que una aspirina o una pastilla per al colesterol mal utilitzada. Els maximalismes no són útils. Ara, és evident que no es pot decidir una medicació amb visites de deu minuts, el metge ha tenir temps.

Igualment, sempre hi deu haver el risc d'enganxar-se a la medicació.

I si un té ansietat, està enganxat a l'ansietat. Però és cert que també hi ha tècniques que són gimnàstica mental, que et permeten treure el pilot automàtic, posar el cervell en mode manual i desaprendre determinats comportaments. Fins que arriba el moment que pots tornar a posar al pilot automàtic, que ja sabrà desconnectar quan toca i frenar la repetició. Perquè el problema de l'ansietat és que et fa viure com si t'estiguessis orinant sempre a sobre. No pots estar per res més, no disfrutes res. És incomodíssim.

Som una societat ansiosa?

Han augmentat els comportaments col·lectius primitius. Es veu amb les eleccions, amb els comportaments de masses, en les xarxes socials. Això d'anar tan de pressa facilita que aflorin els comportaments ansiosos, l'angoixa és la reina de les distàncies i els temps curts. Una societat que potencia trobades ràpides i breus i superficials fa que es moguin mecanismes d'adaptació ansiosos. De tota manera, la prevalença de les malalties d'ansietat és bastant estable, entre el 15% i el 20%, però els comportaments ansiosos sí que estan augmentant, encara que sigui, de moment, sense arribar a la patologia.