Daniel Innerarity: "Això no és la fi del món, sinó la fi d’un món"

Quin tipus de crisi és aquesta?

A veure, jo crec que això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. D’un món complet que fa temps que ens està avisant que s’està acabant i que podríem definir amb tres grans categories: el de la informació precisa que elimina la incertesa, el món dels éssers invulnerables i el de l’autosuficiència dels estats, aquesta suficiència masculina dels subjectes que no cuiden els uns dels altres, l’autosuficiència de l’individu que té diners i prefereix assumir els riscos a títol personal. Estàvem avisats que aquest món s’acabava, almenys des de la crisi del 2008.

És a dir, hem superat algun límit.

O hem tocat un límit, que seria el mateix. Vivíem als límits de la velocitat, del creixement, del consum. És la idea de la recursivitat, que no estem en un món que està a la nostra plena disposició, i ara la nostra mateixa existència corpòria ens parla d’unes limitacions.

O sigui, que estem redescobrint la fragilitat de la vida.

La fragilitat i la vulnerabilitat. Ha passat el mateix amb la democràcia, que hem pensat que era un sistema polític totalment irrefutable, que vivíem en l’autosuficiència, i ara resulta que el sistema està en crisi per un petit virus.

¿Això explica el desconcert dels governs, que afirmen que el virus no hi entén, de fronteres, i que tot seguit les tanquen?

[Somriu.] La coherència és una virtut sobrevalorada. És evident que els estats s’han instal·lat en una mena de gesticulació per oferir a la gent la sensació que saben el que han de fer, i per a això res millor que un uniforme militar i el tancament de fronteres, quan les mesures necessàries no tenen a veure amb la lògica militar i estatal sinó amb l’organització d’una societat amb intel·ligència distribuïda, amb la gestió del coneixement i de la informació.

Per tant, la metàfora de la guerra no et convenç gens.

No, crec que estem ficats en uns marcs conceptuals senzillots que ens estan distraient molt. El primer és la guerra, que equivoca completament el missatge. I després, i espero explicar-me, és veritat que ens hem de cuidar els uns als altres i que la solidaritat privada és important, però que això no ens distregui de tenir uns serveis públics de qualitat. De la crisi del coronavirus només ens en sortirem amb coneixement compartit. Coses com la solidaritat dels xinesos o els aplaudiments, que són realment emocionants, o la generositat d’algunes empreses, només són una part de l’ajuda.

A part del fet que en aquesta guerra no pots utilitzar la clàssica deshumanització de l’enemic.

La metàfora de la guerra, la primera vegada que la van fer servir va ser amb els atemptats de les Torres Bessones: “La guerra contra el terror”. Els grans líders del món van decidir que allò havia de tenir un estat al darrere i al cap de poc va començar la invasió de l’Iraq, que després es va demostrar que va ser un error de diagnòstic, perquè no hi havia un estat darrere sinó un grup caòtic. No hi havia instruccions bàsiques de la guerra, ni camps de batalla, ni tan sols hi havia objectius clars. Amb la crisi financera de fa deu anys, igual. No es tracta d’un combat, es tracta d’una cosa més subtil. Amb aquest tipus d’assumptes no tenim unes metàfores apropiades, perquè estem davant d’un canvi de paradigma. Els virus no són uns malvats. El coronavirus té a veure amb el nostre sistema immunològic, amb la nostra capacitat cognitiva, i aquí no ens estem jugant la categoria individual, sinó més aviat categories de coneixement i organització.

Encara hi ha qui ho intenta. Donald Trump es refereix al coronavirus com el virus xinès.

Sí, sí. Realment s’haurà de fer una tesi doctoral del cas de Trump. Perquè és un personatge que comença amb un menyspreu olímpic cap a la ciència i que fins i tot ha dit que la crisi del coronavirus podia ser una gran oportunitat econòmica per a Amèrica. Després de tot això, fa un gir i identifica el virus amb una potència estrangera i diu allò de “Ja us havia dit que els xinesos eren molt dolents”.

Quin tipus de lideratge cal per a aquesta classe de crisi?

Quan són assumptes tan complexos, en què hi ha la ciència, l’organització i la protecció socials, i la col·laboració internacional, trobar a faltar un lideratge clàssic, de l’estil de Macron, és una manera una mica atàvica de pensar. I esclar, al país en què som, això ens ha agafat amb una gran desconfiança entre les institucions i entre els actors polítics.

I entre territoris.

Sí, el tema dels territoris ens agafa en un moment desconcertant. Per una banda estem en un debat entre globalistes i localistes i entre espais oberts i espais tancats amb les seves persones de dretes i d’esquerres, però al mateix temps ens trobem que quan hi ha una crisi hi ha una afirmació dels espais polítics, que fins i tot farà que tu i jo haguem de suportar durant una temporada una reclusió a casa nostra que esperem que no sigui gaire llarga. L’altre dia li va preguntar un periodista a Sánchez: “Quant de temps pot estar tancat, un país?” I Sánchez no va saber què respondre. Ho entenc.

Quins són ara els nostres drets i els nostres deures?

Suposo que les limitacions a la lliure circulació seran per un temps limitat. El que realment crec que canviarà amb la crisi és la consciència que tenim de nosaltres mateixos. Hi haurà una revalorització del coneixement, de la ciència, de les noves tecnologies. En segon lloc, haurem de tornar a pensar la nostra identitat corpòria, la nostra inserció en el mitjà, que això ja ens ho estava advertint la crisi climàtica. I en tercer lloc, haurem de revisar la política entesa com la dels mascles que no tenen experiència en la cura de les persones, perquè d’això se n’ocupaven les dones. Aquesta experiència de vulnerabilitat universal ens està convidant cada vegada més a definir-nos com a subjectes que depenen els uns dels altres, de subjectes que s’han de cuidar, que no són autosuficients.

I creus que aprendrem la lliçó?

Davant de crisis com aquesta sempre hi ha expectatives que diuen que n’aprendrem molt i que les coses canviaran, i la realitat acostuma a ser decebedora, perquè s’acaba reduint a una sèrie de gestos improductius. No hi ha receptes per pronosticar quin aprenentatge en traurem, però d’una cosa n’estic segur: els aprenentatges sempre són massa lents. La velocitat de les tecnologies i de les crisis és molt més gran que la nostra capacitat de comprensió, de conceptualització i de normativització dels processos a seguir a partir d’ara. Aquí tenim un desajustament en els temps. Al virus no se’l guanya tractant-lo com un malvat.

L’altre dia una estudiant de 19 anys em deia que això que ens estava passant a Europa era una bona lliçó: no deixem entrar els immigrants subsaharians ni els refugiats sirians i ara entra un virus i ens converteix en refugiats dins de casa.

Que bo! L’hauries d’entrevistar a ella en comptes d’entrevistar-me a mi! Mira, una de les transformacions mentals que hem de fer és deixar de pensar que les amenaces són una cosa externa, que procedeixen de països dolents, i hem de començar a pensar en les nostres autoamenaces: per què tenim un sistema immunitari deficient? Potser va associat a les nostres formes de viure? Per què hi ha droga? Potser perquè algú de nosaltres la demana. O pensar que els atemptats terroristes tenen causes, més que concentrar-se en subjectes barbuts que viuen en muntanyes llunyanes que els cometen. Hem de pensar quines són les autoamenaçes de la mateixa civilització. Pensar així ens farà més intel·ligents que si comencem a tractar el virus com a estranger o si associem immigració i pandèmies. I cal una resposta europea, coordinada. La resposta a la crisi econòmica va ser molt deficient. Ara tenim un altre gran assumpte entre mans: fer de la salut pública i de la lluita contra les epidèmies una política concurrent a la UE, amb mesures fiscals i pressupostàries.

¿Tot el que circula a les xarxes t’està angoixant?

A les xarxes t’hi pots estar l’estona que tu vols. I hi ha coses fantàstiques, com a espai compartit que és, tot i que de tant en tant hi hagi trols que t’insultin.

Com gestiones la incertesa que hi ha aquests dies?

[Somriu.] És que jo ja estic molt acostumat a això. Els filòsofs no tenim gairebé cap superioritat sobre la resta de la humanitat, excepte una: que portem molt bé la nostra pròpia incompetència. Som gent que sempre estem donant voltes a problemes tan grans que excedeixen absolutament les nostres forces: el sentit de la vida, la llibertat, la realitat del món exterior... O sigui que estem acostumats a fracassar a l’hora de donar respostes, no com els científics o els tècnics. La incertesa no em fa sentir malament, gairebé et diria que si no fos pel cost humà que està tenint tot això, trobo que és un moment emocionant. En aquesta crisi, aprendre o no aprendre, aquesta és la qüestió. D’això n’hem d’aprendre personalment i col·lectivament. Hem d’aspirar a ser entre els que n’aprenguin. Vejam si, per dir-ho en termes col·loquials, amb aquesta crisi acabem amb el cunyadisme. Precisament, la revalorització de la ciència.

El que passa és que si només valgués la ciència posaríem un científic de president del govern.

Sí, esclar, la lògica dels polítics no és la lògica dels experts. I no tots els experts pensen el mateix. El polític ha d’escoltar les raons dels científics i actuar amb criteris d’oportunitat amb relació a la gent. La democràcia no és un sistema en què manen els experts, sinó que mana la gent per sobre dels experts. El que passa és que abans de donar una ordre, el governant escollit per la gent ha d’escoltar els experts. Els models de justificació i legitimació de les decisions polítiques canviaran després de crisis com aquesta.