Anton Font: "Tot el que he fet ha sigut de profit col·lectiu i això m'omple de satisfacció"

A Anton Font no li falla la memòria i recorda fins a l'últim detall de l'època en què es va enamorar de la dansa i volia ser ballarí. La seva passió per les arts escèniques el va portar a París, la ciutat on va descobrir l'art silenciós del mític mim Marcel Marceau. Quan es parla amb Font sembla que l'únic que vol deixar clar és que el que l'omple d'orgull és la feina feta. "Estic satisfet perquè he fet el que volia fer", diu amb un somriure als llavis.

Quan va descobrir que volia ser artista?

Al poblet, a Capellades, de molt jovenet ja vaig organitzar amb alguns companys un esbart de dansaires. Allà vaig detectar que tenia unes condicions vàlides i em va agafar la dèria de la dansa. Llavors vaig venir a Barcelona, l'any 48, a treballar de mecànic amb 16 anys. Això em va permetre rebre classes de dansa clàssica amb una professora molt bona. Simultàniament, em vaig inscriure'm en l'esbart Verdaguer, que en aquella època tenia una gran rellevància dins de la cultura popular. Però jo aspirava a més i volia ser ballarí clàssic.

La cultura popular ha sigut un gran planter d'artistes però no sempre l'han reconeguda com es mereix.

Sí, i és un llàstima perquè té un valor immens. Bona part de la nostra identitat, del que som, té l'origen en la cultura popular.

Imagino que no ho va tenir fàcil en els seus inicis, perquè dir a la família que volia ser artista a l'època de la postguerra...

Mira si va ser difícil que, al poble, les veïnes acompanyaven en el sentiment la meva mare per la meva decisió. "Pobret, el teu fill -li deien-, que vol ser ballarí". Era una època de misèria en tots els sentits i allò semblava una frivolitat o que m'havia begut l'enteniment.

Finalment, però, va abandonar la dansa per convertir-se en un home de teatre.

Malauradament, en aquella època triomfaven els ballarins que tenien una certa estatura i jo sóc molt baixet. I per tant vaig veure que per aquell camí no arribaria enlloc i vaig renunciar a la dansa.

I quin camí va agafar, llavors?

Quan vaig acabar la mili, vaig anar a París perquè admirava molt Marcel Marceau i volia fer mim. Finalment, vaig rebre classes a l'escola del mateix Marceau i d'un grup de deixebles seus.

Imagino que París el va deixar enlluernat.

En realitat, la meva estada a París va ser molt dura perquè treballava descarregant caixes en un mercat de bon matí i després anava a classe. Amb tanta feina gairebé no vaig tenir temps de gaudir de la ciutat. Passats uns mesos vaig tornar a Catalunya i ja l'any 59 vaig venir a Barcelona amb la família.

Poc després va començar una etapa important en la seva biografia amb el naixement de la companyia Els Joglars.

Sempre m'ha agradat tirar endavant projectes i l'any 61 vaig crear una petita escola que es deia Joglar. En aquella època vaig conèixer també la Carlota Soldevila i l'Albert Boadella, que tenien ja les seves petites companyies teatrals. Vam decidir ajuntar-nos tots i afegint una essa al nom de la meva escola va néixer la companyia Els Joglars. Vam fer quatre espectacles junts entre el 1961 i el 1968. El grup va néixer amb uns principis molt clars, com la lluita contra el franquisme i la decisió de portar a escena obres pròpies. La primera representació la vam fer el 1962. A més, vam acordar que les nostres creacions eren col·lectives i que sempre respectaríem les opinions de tots els integrants. Això ara és normal però llavors era revolucionari.

Com ha estat després la seva relació amb Albert Boadella?

Ja de jove tenia unes sortides estranyes però ha sigut amb la seva evolució posterior, amb les seves opinions tan conegudes per tothom, que me n'he sentit totalment allunyat.

Després d'una experiència professional tan llarga i plena, quina lliçó ha après de la vida?

Del que estic més orgullós és de la feina feta. A més, totes les coses que he fet han estat de profit col·lectiu i això m'omple de satisfacció. Per exemple, quan vaig deixar Els Joglars vaig fundar l'escola privada de teatre i dansa contemporània El Timbal, que encara funciona, una institució pionera a l'Estat.

¿Vostè també pensa que la tisorada a la cultura és un cop mortal?

La retallada d'ajuts a la cultura ha sigut brutal i no entenc com hem pogut arribar aquí. S'han creuat línies vermelles en dos àmbits essencials: la cultura i la sanitat.

És veritat, però, que ha sigut impossible crear una mínima xarxa industrial des del sector privat en diversos àmbits culturals...

Jo vaig viure una etapa diferent, perquè mai vam somiar que ens pagarien per actuar. Era una qüestió vocacional i lligada també a un desig de llibertat. Però, esclar, ara el món de la cultura, a més de ser vocacional, està totalment professionalitzat i, per tant, la gent ha de cobrar un sou digne per la seva feina. Qui dubti d'això que s'ho faci mirar.