Àngels Martínez Castells: “No es pot ser equidistant. I si ets d’esquerres, és impossible”

¿Hi ha algun paral·lelisme entre l’època de l’Assemblea de Catalunya i l’actual?

Sí, n’hi ha força, a la deguda distància històrica. Per exemple, Carlos Vallejo diu que ara no hi ha presos polítics perquè va ell va patir tortures durant el franquisme. Doncs bé, el franquisme també deia que no hi havia presos polítics. Hi havia una galeria de presos polítics a la Model, però oficialment no n’hi havia. ¿La repressió d’avui és la mateixa? Ni de bon tros. Les tortures són les mateixes? Tampoc. Però ¿la persecució política d’ara s’assembla cada vegada més a aquella? Sí. El feixisme no és només Hitler. És la manera d’entrar al teu pensament, a la teva vida. No deixar que sàpigues certes coses i dir: “¿Però com pot ser franquisme, si el dia 21-D votarem?” Sí, sí, però et diuen: “Vota bé, eh? Que si no el 155 no se’n va”. No és franquisme, però s’hi assembla tant!

Què ha descobert durant aquests dos anys al Parlament?

Buf, moltes coses. Se suposa que al Parlament has d’escoltar, però resulta que un diputat que et fa molta ràbia diu allò que et fa reflexionar. I en consciència veus que el que t’han dit al teu grup que has de votar potser no ho has de votar. No s’escolta. I no es parla, més aviat es llegeix. Com diu la Itziar González, és parla i ment. Doncs en els dos components, en parla i en ment, un insuficient.

Què ha passat en el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot?

Alguns hi anàvem a portar els programes de les Marees, però allà hi ha una xurreria interna de confecció de propostes de resolució i has de fer aquella proposta encara que l’oli dels xurros estigui molt refregit. Les llegeixes i veus que és copy - paste. Volíem veure fins a quin punt el Parlament podia conviure amb certs aires del 15-M. Que estigués obert. No hi havia d’haver aquest odi entre els grups, per exemple. “Quin és el grup que em pot fer alguna cosa? La CUP? Doncs ni aigua”. Això no pot ser.

¿La fractura dins el grup parlamentari ha sigut ideològica, personalista o les dues coses alhora?

Tot. D’ideologia poqueta, t’ho dic sincerament. Hi havia unes directrius de partit que semblaven ideologia però més aviat eren consignes. I personalismes, sí. No hi ha hagut gaires possibilitats de fer coses.

Des de l’independentisme se us critica que els que dèieu “Sí que es pot” i esteu per la República, heu tingut tot això al davant i no us hi heu sumat al 100%.

Ningú recorda el gran empoderament que va representar el referèndum de l’1 d’octubre, la vaga del dia 3 i les mobilitzacions. Aquest trobar-se en col·lectiu que no passa per cap polític, de dir que a les cinc de la matinada vaig a protegir un col·legi i a votar. I allà em trobo amb la gent que menys m’espero. Això fa créixer. Com a poble, res tornarà a ser com abans del dia 1. Continuarà depenent de nosaltres. Si acceptem el 155, ja ho veuràs. M’has presentat dient que ja no soc diputada. ¿Perquè ho diuen Rajoy i Sáenz de Santamaría?

Entre altres raons, perquè la mateixa presidenta del Parlament ho ha acceptat, també.

És veritat, la Carme Forcadell ho ha acceptat i ha posat en marxa els mecanismes de transició. Si la presidenta del Parlament m’ho diu, dic: “Sí, d’acord, Carme”.

Torno a la pregunta d’abans. Sembla com si a l’esquerra que s’anunciava transformadora, la de la nova política, quan ha arribat el moment de fer-la li hagi sabut greu que ho fes gent amb corbata que se l’han jugada i ho estan pagant.

Érem un grup plural en què dominava ICV, i ICV ha demostrat que de transformadora gairebé no en té res. Potser soc jo l’única que ho veu, però hi ha hagut un canvi de classe en la direcció del Procés. Una part d’ERC i la CUP han anat prenent la direcció del Procés a les restes que hi havia de CDC, juntament amb alguns independents que estaven a JxSí. Per exemple, la comissió de l’operació Catalunya va ser fonamental per entendre què estava passant en aquest país. Doncs bé: Ciutadans i el PP gairebé no hi van participar i el PSC ni s’hi va presentar. Aquestes comissions no són importants pel que es té, sinó per demostrar la ideologia darrere dels grups polítics. O quan van dinamitar la comissió del procés constituent, presidida per la Muriel Casals. No s’hi van ni voler acostar.

La paraula de la setmana ha sigut autocrítica. Fem-ne.

Ai, sí. Tota la vida [riu] he viscut amb les autocrítiques imposades! Em remeto a Miquel Caminal, que representa l’amarga decepció dels que volem federalisme o confederalisme, i ens trobem que és impossible perquè els que accepten la plurinacionalitat a la pràctica no l’apliquen. I per què? Perquè la independència -i aquesta és una reflexió meva- té molt d’igualtat. I els molesta tant la paraula independència com la paraula igualtat. Que el poble, la nació catalana, es consideri tan igual que pot parlar de tu a tu mirant als ulls la nació castellana fon totes les neurones. Imagina’t si hi poses també la nació gallega i la nació basca, o una nació en formació que hi pot haver a Andalusia. “Com?! Iguals, aquests?” Els de l’Espanya imperial d’Isabel i Fernando diuen que no, diuen que “ Una, grande y libre ”. I que “ Antes roja que rota ”.

Però això d’“ Antes roja que rota ” l’independentisme ja ho sabia.

No ho sé, potser pensaven que passaria com quan CDC era la classe dirigent, que sempre s’arribava a un pacte. I ara no, perquè tot ha canviat. Els representants de les 2.000 empreses que han fotut el camp demostren que tot ha canviat. Aquestes 2.000 empreses, encapçalades pel senyor Oliu i La Caixa, estan demostrant que aquest Procés ja no el porta la burgesia ni l’oligarquia lligada a l’Opus Dei. L’està portant una gent que no tenen poder econòmic, però que fan funcionar aquest país dia a dia i que poden crear la Catalunya on aquesta gent pugui tornar a fer negoci, però des del respecte. Això explica el 155. Han tornat a l’autoritarisme dur, perquè si guanyen els independentistes ja no han de guardar les formes.

Per què va retirar les banderes espanyoles que havien deixat a l’hemicicle els diputats del PP?

Va ser una reacció a l’Albiol i la seva actitud de “Me’n vaig de la votació, però si voleu votar referèndum ho heu de fer sota aquesta bandera”. I vaig pensar que no em donava la gana. Va ser una reacció, crec que sana, d’insubmissió a la imposició. Jo no tinc per què aguantar la fatxenderia d’aquest senyor de dir-me que se’n va i ens deixa la seva bandera.

Bandera que és a la presidència de la cambra.

No era el fet de la bandera en si, era com te la imposava. Em va recordar els cromos del Cristòfol Colom arribant i plantant la bandera i anant a buscar l’or. La bandera quadribarrada la vaig deixar perquè és la bandera que hem de recuperar com a bandera de tots. No sé per què la gent es pensa que ara només hi ha l’estelada. Em va trucar una amiga de Madrid i em va dir: “ Oye, ¿qué tienes tú contra la bandera española? ” Vaig dir-li que la meva bandera espanyola és la tricolor. El que no vaig aguantar és que no participessin en la votació i a sobre ens deixessin les banderes.

Vostè és dels que diuen: “No es van llegir bé els resultats del 27-S. Amb un 48% tu no pots començar un procés d’independència”?

La gent que va votar el 27-S en clau d’independència potser no era conscient que calia afegir-hi aquests aspectes de sanitat i defensa de l’ensenyament. Fixa’t com ara també està en perill el model d’ensenyament i totes les lleis de ciutadania que ens ajuden a fer la vida més amable per a la gent més feble. Hauria calgut eixamplar per baix la solidaritat. Això vol dir que quan li dèiem al Toni Comín que la vida de metgesses i infermers és molt dura i que cal “sanitat pública més decidida”, no em podia contestar: “No, això quan tinguem la República”. No, no. Ets conseller, demostra-ho ara ja.

La crítica anti-Procés parla de “ los sucesos de los días 6 y 7 de septiembre ”. És a dir, la votació de la llei del referèndum. Com la va viure?

Crec que qui va fer el cop d’estat van ser Cs i el PP. Obstruccionisme i filibusterisme que va fer que no es pogués parlar al Parlament. I això té components de cop antidemocràtic. Fins i tot el meu grup hi va participar. Hi va haver un masclisme cap a la presidenta del Parlament intolerable. El 6 i 7 de setembre ningú va estar a l’altura del que havia de passar l’1 i el 3 d’octubre. Si hi hagués hagut l’opció de poder-se explicar, de no anar amb la llei sinó els arguments...

Què li va semblar Ada Colau dient: “Volem que surtin de la presó, però també perquè donin la cara”?

Ho estava escoltant i quan va dir això vaig treure el so. No podia sentir l’Ada Colau dient això. Em va doldre molt. Moltíssim. I em va semblar molt bé que fos a la manifestació. ¿On ha d’estar la gent que hem sortit de la PAH, si no a la manifestació per la llibertat dels presos polítics? No està cremada i les esquerres no anem sobrades d’Ades Colaus. M’agrada l’Ada Colau de les manifestacions. L’Ada Colau presonera d’ICV no m’agrada. I la Dolors Sabater, de Badalona, la conec molt menys però la trobo molt més coherent. Haver trencat amb el PSC ja és a part. ¿En quin embolic s’han ficat els socialistes donant suport al 155? No ho entenc. Era mentida que deixessin fer un referèndum, tenint possibilitats de perdre’l.

Si no n’hi ha és per això?

I tant. Abans de ser diputada, havia parlat amb gent d’esquerres de Madrid i els havia dit que era un bon moment per fer el referèndum perquè el guanyaven. Però ara crec que té raó el Gabilondo, que ja han perdut per sempre. Hi ha generacions de Catalunya que s’han perdut per sempre. I ara et volia dir una cosa especialment lletja de la legislatura, i que demano que no es torni a produir. No hi pot haver vots delators al Parlament. Si dins de les mateixes esquerres, que teòricament hem de ser solidàries, ens dediquem a delatar amb el nostre vot i posar en una possible picota gent demòcrata, crec que avancem pel camí que et deia que és també feixisme d’aquest 155 que ens volen fer interioritzar. Que tinguem por de fer, de llegir, de dir i de pensar.

Ho diu pels que van ensenyar el sentit del seu vot la tarda del 27-O.

I que en certa mesura ens va portar a l’expulsió de Podem.

¿Perquè se suposava que ho havien de fer tots?

La consigna era que tothom havia d’ensenyar el seu “No” i, per tant, deixar molt clar qui votava que sí.

Des de la tribuna de premsa vaig veure com l’Albano l’ensenyava a un parell de diputats del grup perquè fossin testimonis de què havia votat, però no l’ensenyava a la cambra.

Vam ser quatre que no el vam ensenyar. En Nuet, el Joan Giner, l’Albano Dante Fachin i jo. Aquests quatre que no el vam ensenyar, i dos vots en blanc de no se sap qui, van fer que els diputats que vam votar aquell dia no tinguem responsabilitats penals.

Si torna a guanyar la suma de les forces independentistes, què passarà?

Primer, que no perdin.

¿Veu possible que guanyi la suma de Cs, el PP i el PSC?

Si en aquestes sumes interessades que es fan hi posen la gent de Catalunya en Comú, podria ser que guanyessin.

¿Vol dir que gent de CatComú es deixaria posar en aquest bloc?

Depèn de qui portin.

Xavier Domènech.

Més enllà de Xavier Domènech, quins interessos de partit dominen? S’ha demostrat en la votació a l’Ajuntament de Barcelona que la gent d’ICV no volia que sortissin, els socialistes, del govern municipal. Caldrà veure qui està dominant. Cal que la gent que defensa acabar amb el 155 guanyi molt clarament i doni una lliçó. No es pot ser equidistant. L’equidistància implica també els drets humans. I és impossible si ets d’esquerres. Cal donar una lliçó: allò que en diuen “les majories silencioses” són minories. I això que les han de portar amb AVE o autobusos de fora, però ni així no arriben a ser majories. I que la gent de Catalunya es respecta a si mateixa, i s’adona que viurem millor amb un projecte propi. Volem igualtat, fraternitat i república. Perquè es viu millor en república.