Àngels Escorsell: “Sovint triomfen més els metges mediocres que les metges brillants”

BarcelonaLa medicina és un sector majoritàriament femení. A Catalunya les dones representen el 70% de l’alumnat a les facultats, el 61% dels metges interns residents (MIR) i el 55% dels professionals sanitaris. Amb tot, els homes ostenten pràcticament la totalitat dels càrrecs de responsabilitat a les institucions i els equips de treball, mentre que les dones només ocupen el 30% dels espais de lideratge. Un biaix de gènere que l’associació Metgesses de Catalunya (metgesses.cat) vol esmenar amb urgència. L’entitat va presentar-se ahir al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i va denunciar que les metges segueixen bregant amb estereotips, paternalismes i faltes de respecte, però sobretot pateixen una manca evident d’oportunitats per escalar professionalment en el món de la medicina. La presidenta de l’associació, Àngels Escorsell (Montcada i Reixach, 1964) destaca que això aboca les metges a una espiral encara més perillosa: l’assumpció d’aquest biaix com un fet irrefutable que les impedeix sentir-se prou vàlides per optar a càrrecs de responsabilitat.

¿En els últims 15 anys les metges tenen més presència en càrrecs de lideratge?

Pràcticament no hi ha hagut canvis. Les metges representem més de la meitat del col·lectiu mèdic, però el percentatge de dones que arriben a llocs de comandament segueix sent residual. Una enquesta del CoMB del 2014 ja va deixar clar que per a un 60% dels metges homes era molt o bastant important tenir un càrrec de responsabilitat; en canvi, només un 45% de les metges dones ho consideraven essencial. Això et fa plantejar-te que potser per a les metges exercir un rol de lideratge no és tan important, però després t’adones que el gran problema és que estem encallades.

Quins obstacles heu detectat per accedir a llocs de posició?

Són diversos. Ens encarreguem de les cures familiars, fem cinc hores més de feina a la llar que els homes, o ens demanem excedències o reduccions de jornada per a la criança dels fills. Durant l’embaràs o després del part no fem tantes guàrdies i això, amb 28 o 30 anys, repercuteix en els seus sous.

La medicina està feta per homes i per a homes.

Sens dubte. Les dones patim una triple discriminació: amb els pacients, amb els companys i amb les barreres personals. Molts pacients diuen que prefereixen ser visitats per dones, però sovint no ens visualitzen quan la qüestió és més seriosa, com ara una cirurgia.

Quines són les barreres personals?

L’educació que rebem des de petites incideix en la idea que ser bona professional i bona mare és incompatible -la qual cosa és una ximpleria-, i sovint o no ens creiem que valem, que estem preparades, o ens hem de convèncer molt abans de fer el pas de presentar-nos a un càrrec de responsabilitat. Ens autoexcloem perquè veiem que ens suposa més un sacrifici que una oportunitat.

I amb els metges?

Hi ha faltes de respecte entre companys que són evidents: et tallen més quan parles, et diuen més pel nom, tenen actituds paternalistes i masclistes -et diuen: “Amb la feina que tens a casa no et convé presentar-te per a aquest càrrec”.

Quin paper hi juga la meritocràcia?

Quan els projectes de recerca s’avaluen de manera anònima s’aconsegueix una meritocràcia real i una certa paritat. Si hi figuren noms, la tendència és donar-l’hi abans al metge home que a la metge dona i això fa que sovint triomfin més els metges mediocres que les metges brillants.

La discriminació positiva és clau?

Ara per ara, sí, i les eines per aconseguir-ho ja existeixen: fer servir un llenguatge inclusiu, valorar els currículums de manera anònima i incrementar la participació d’expertes a congressos -o boicotejar-los si tots els ponents són homes-. Així es millora l’accés de les dones a la carrera i, de retruc, també la professió, ja que els que es queden en el camí són els homes mediocres.

Com és el lideratge de la metge i què el diferencia del rol masculí?

L’imposició i el presentisme -passar-se hores i hores a la feina- són actituds eminentment masculines. Les dones tenim altres maneres de manar: treballem més en equip, escoltem més i som més empàtiques.

Sovint la figura de la metge s’associa a l’atenció primària o la pediatria i no tant a camps com la cirurgia, que té més prestigi.

Però jo no conec cap especialitat sense metges dones. El problema és que a les joves els falten referents femenins i, si només veuen homes en càrrecs de responsabilitat, poden creure que és molt difícil sobresortir. Jo treballo en una UCI i a les residents els explico que tinc una plaça d’adjunt fixa i que tinc fills. És possible sobresortir sense renunciar a una vida familiar.

Quin suport s’oferirà a les metges que s’hi associïn?

Farem una tasca de denúncia i posarem en marxa un observatori de micromasclismes, fomentarem polítiques de conciliació, impulsarem la participació de les metges en la presa de decisions i promourem la recerca en patologies que afecten de manera predominant les dones.

Sector feminitzat

Més de dos terços dels professionals mèdics que treballen en centres hospitalaris catalans són dones. Segons l’Institut Català de la Salut (ICS), la feminització del sector ha estat imparable en els últims anys. Si ja el 2013 el 60% del personal eren dones, només cinc anys després la xifra no s’atura: set de cada deu metges són dones.

Més dones a la carrera

Les aules de les facultats de medicina s’omplen, any rere any, de dones. Elles representen el 70% de l’alumnat de la carrera i la xifra de dones residents als centres catalans també es dispara: un 61,5% dels MIR que fan la beca a institucions hospitalàries són dones, i un 74% dels que aprenen al camp de l’atenció primària, també.

Poca visibilitat

Si bé les dones són majoria al camp de la medicina, aquesta visibilitat no té un ressò paritari en els càrrecs de responsabilitat de les institucions, organitzacions o equips de treball. La tendència, de fet, s’inverteix: en l’àmbit hospitalari només un 22% de les dones arriben a ser caps de servei, i un 36% de les metges, caps de secció.

11% de bretxa salarial

La falta de conciliació, les cures familiars que pesen sobre les dones i el fre de la maternitat obliga les metges a fer menys guàrdies, dedicar-se menys a la recerca i la docència i sol·licitar més excedències i permisos. Una desigualtat de gènere que es tradueix en un sou inferior al dels seus homòlegs homes, que cobren un 11% més.