Andreu Ramos: “La vida de pagès sempre m’ha apassionat tant o més que la de futbolista”

L’Andreu s’aixeca a les set del matí per donar menjar a les 60 vaques que té a la seva granja, a Alàs, i cuidar-les. Fa trucades a possibles compradors i de tant en tant agafa la furgoneta frigorífica, la carrega i ell mateix fa el repartiment per diferents punts de Catalunya. Tot i que feia temps que esperava aquest moment, no deixa de ser una feina poc habitual per a algú que fa quatre dies es dedicava al futbol professional i que va arribar a viure cinc anys a La Masia. Allà va coincidir, en els equips inferiors del Barça, amb jugadors com el mateix Sergio Busquets. El juny de l’any passat va decidir fer un gir radical a la seva vida i tornar a casa.

Deixar el futbol professional per treballar en una granja. No sona gaire convencional.

L’última oferta que vaig tenir va ser per tornar a jugar a Hong Kong, on ja havia estat fa un temps. M’oferien bastants diners, però tinc un nen petit i no és el mateix anar voltant pel món tu sol o amb la teva parella que fer-ho amb un fill. Guanyes diners, sí, però ets lluny de la família i de les coses que t’importen. A més, a mi el que sempre m’ha agradat són els animals.

I al juny vas crear una empresa de carn ecològica al teu poble, Alàs.

Sí. La meva família tenia algunes vaques i vaig demanar al meu pare que tramités la llicència de carn ecològica. Mentre estava jugant a Hong Kong i al Paraguai ja me’n preocupava des de la distància, i quan tenia vacances en lloc de marxar de viatge venia a treballar aquí. La veritat és que fent aquesta feina sóc feliç.

Quan es parla de la feina de futbolista, tothom pensa en una vida idíl·lica.

No et pensis. Depèn. Jo vaig tenir la sort d’anar a jugar a l’estranger, però aquí tinc amics jugant a Segona B que guanyen 300 euros al mes. I molts clubs no paguen quan toca.

Però no s’han d’aixecar a les set del matí...

Això sí. Sent futbolista vius molt bé; treballes dues hores al dia i, si no tens una altra ocupació o muntes algun negoci paral·lel, et queda moltíssim temps lliure. A Hong Kong, per exemple, l’afició número 1 de la gent era anar de compres als grans centres comercials... Si t’acostumes a aquesta vida, vaig pensar, quan acabis la carrera de futbolista no hi haurà qui es posi a treballar. Per això prefereixo començar un nou negoci ara, que tinc 25 anys, que quan en tingui 35. I, per sort, a mi la vida de pagès sempre m’ha apassionat tant o més que la de futbolista.

I com a futbolista has viscut en diferents països. ¿En quin t’ha impressionat la manera com es viu el futbol?

Al Paraguai es viu amb molta intensitat, però el més curiós va ser Hong Kong. És paradoxal. Els clubs de Primera Divisió paguen bé als jugadors, però no tenen estadi propi, i recordo que ens canviàvem al costat d’uns senyors que venien a jugar patxangues. I pensaves: “¿Estic jugant a Primera Divisió o on coi estic jugant?!” També tinc el títol d’entrenador nacional i vaig treballar un temps en una acadèmia de futbol seleccionant joves futbolistes en diversos països de l’Àfrica i l’Àsia. Va ser una gran experiència.

¿I dels anys de La Masia quins records en tens?

Gairebé tots els records són bons. A La Masia em van tractar genial. Vaig arribar a ser el capità de l’equip cadet, vaig coincidir amb jugadors que ara són a Primera Divisió, com Raúl Baena, Giovani dos Santos, Sergio Busquets... El que sí que és veritat és que a la mínima que podia tornava a casa.

I què els semblava als companys?

Hi havia molts nois que a mesura que passava el temps cada vegada tornaven menys a casa seva. Ja se sap, ets jugador del Barça, la ciutat, les noies... Jo també ho he fet tot, però sempre sense perdre els meus orígens.

Abans parlaves de les dificultats econòmiques que travessa el futbol en algunes categories. ¿La ramaderia està gaire millor?

No gaire, no. Et podria dir que, si no fos per les ajudes europees i de l’Estat, la majoria de les explotacions ramaderes haurien de tancar demà mateix. El drama és que els intermediaris s’emporten més de la meitat del marge de benefici . Per això jo intento portar els animals a l’escorxador, empaquetar la carn i vendre-la directament al consumidor final. L’objectiu és no haver de dependre de les subvencions.

I te’n surts?

Anem fent. Quan amb els companys del Barça anàvem a menjar a restaurants bons, per exemple, els deia als propietaris: “Ei, que jo sóc de muntanya, algun dia farem negocis junts”. Ara alguns m’estan començant a comprar carn ecològica.

Trobes a faltar el futbol?

De fet, aquesta temporada jugo en un equip andorrà. És una lliga petita però ho tinc molt a prop de casa i ho disfruto igual.

¿Aquest canvi de vida és definitiu o penses tornar algun dia a una lliga més potent?

En principi m’ho vaig plantejar com una aturada d’un any, però ara mateix ho veig bastant definitiu. He fet una inversió, m’he compromès amb uns clients i, a més, aquesta és la vida que m’agrada. Veig com s’ho passa el meu fill perseguint els corders que tenim a casa i no sé si ho canviaria per res.