Álvaro Bilbao: “Abans dels tres anys no s’hauria d’exposar cap nen davant d’una pantalla”

Els pares d’ara tenen més informació que mai però també van més perduts. Estimulació precoç o joc lliure? Càstigs o motivació positiva? A El cerebro del niño explicado a los padres (Plataforma), Álvaro Bilbao dóna les claus per ajudar els pares a desenvolupar el potencial intel·lectual i emocional dels seus fills.

¿Què opina de l’estimulació precoç dels nens, ara tan de moda?

L’estimulació primerenca és eficaç per a nens amb problemes de desenvolupament, però per a la resta no és beneficiós. En els primers anys de vida el més important és donar-los afecte, molt de temps i molta llibertat perquè experimentin. És típic que els pares vulguin que el nen faci moltes coses -xinès, anglès...-, però el que necessiten és que juguem amb ells, ens tirem per terra i treballin la seva imaginació per desenvolupar la capacitat creativa, perquè després es perdrà.

¿Com podem fomentar la creativitat del nen?

Tots els nens neixen amb creativitat, i es va perdent per influència de pares i professors. És molt important que quan el nen tingui una idea nova i creativa el reforcem, que desenvolupi la imaginació amb el joc lliure en lloc de dir-li el que ha de fer en cada moment. El més important és que el procés creatiu sigui lliure. Menys extraescolars i més joc lliure. I quan el nen estigui en una activitat creativa no l’hem de corregir.

Defensa que l’equilibri és la base fonamental en l’educació dels fills.

El cervell és un equilibri entre la gestió de les emocions, els sentiments i la voluntat i els propòsits i intencions. I entre la part lògica i l’emocional. Els pares som fonamentalistes quan ens n’anem als extrems i deixem una part coixa, i de grans ho hem de compensar de moltes maneres. Tenim molts adults que parlen idiomes i tenen molt d’èxit, però són emocionalment fràgils perquè no han tingut afecte. Han tingut un desenvolupament intel·lectual però no emocional.

¿Quin paper juguen els pares en la intel·ligència dels seus fills?

La intel·ligència dels fills depèn en un 80% de la genètica, però sense uns pares que estimulin el nen, li donin confiança, li inculquin l’amor a la lectura i l’aprenentatge, aquest potencial es quedaria en no res. Els pares tenen una importància radical, però no per farcir els nens d’activitats, sinó perquè els nens aprenen dels pares amb l’observació. És important que els pares hi siguin, perquè el nen aprèn a través d’ells.

També aprenen la gestió de les emocions a través dels pares.

Sabem que la gestió de la frustració i l’enuig s’aprèn a través del pare del mateix sexe, i per això és important que controlis els moments d’ira. Hi ha una frase de Teresa de Calcuta que diu: “No et preocupis si els teus fills no t’escolten... T’observen tot el dia”. Els nens aprenen a través de l’observació. Som un model molt important i no ho hem d’oblidar.

Quina importància té el joc?

El joc és fonamental, és la manera natural que té el nen d’aprendre. El nen, quan juga, és capaç de córrer més ràpid i té un nivell cognitiu superior. Apuntem els nens a extraescolars però el més important per aprendre és que hi hagi una exposició emocional i una actitud lúdica.

¿Quin efecte tenen les pantalles en els nens petits?

Són un reforç gran, però no tant per als nens com per als pares: amb molta freqüència s’utilitzen com a mainadera digital. Si cada cop que anem a un restaurant o viatgem en cotxe els donem una tauleta, estem fent que perdin la capacitat d’esperar, de tolerar la frustració i que el cervell els entretingui. Les noves tecnologies ens fan més impacients perquè tenen un component addictiu i les hem d’utilitzar amb precaució i no exposar-hi els nens. Les pantalles també estan relacionades amb l’augment del nombre de nens amb TDAH. Acostumats a la pantalla, el professor i la pissarra els semblen avorrits i els llibres els costen molt d’esforç.

¿A quina edat podem exposar els nens a les noves tecnologies?

Abans dels tres anys no hauríem de posar cap nen davant d’una pantalla, i l’ús ha de ser progressiu i sempre amb control dels pares i amb normes. Hi ha nens que, per exemple, no saben menjar sense la tauleta i hem de treballar l’autocontrol.

¿Per què sosté que el càstig no funciona?

Sabem per molts estudis que és un mètode poc eficaç per ensenyar als nens. Hi ha un ampli ventall d’alternatives al càstig que els pares desconeixen: la motivació, posar-nos al seu costat, aprendre dels errors o la reparació del dany funcionen millor. Entrenadors i empresaris no castiguen, sinó que utilitzen estratègies que tendeixen a la motivació positiva, que funcionen millor. És millor castigar un nen que no fer res, però dóna pocs resultats.

¿El més difícil a l’hora d’educar un nen és posar límits?

Als pares els costa molt, però són una cosa meravellosa: un cop posats i ben inculcats t’estalvien molta feina. No s’ha de tenir por dels límits. Al nen se li ha de donar afecte però també ensenyar-li la realitat. Els nens que només reben amor tenen molts dubtes i els que només reben càstigs no estan mai satisfets. L’equilibri és el que ajuda el nen.