"Ara les altes es viuen com no s'havien viscut mai abans"

BarcelonaÉs un home gran i robust, de pectoral ample i braços forts, alt i jove. Deu tenir 40 anys, com a màxim 50, però és jove sens dubte. Està postrat al llit amb part del tors nu, un tub que li surt de la boca i la mirada fixada en l'infinit, immòbil, sense pestanyejar. Fa la sensació que estigui mort, però el munt de pantalles i màquines que té al seu voltant indiquen el contrari: no deixen de fer pampallugues i escopir números i gràfics inintel·ligibles per a algú profà com jo. Està viu.

Entrar a la unitat de cures intensives de l'Hospital de la Vall d'Hebron és com ficar-se en un túnel del qual surts amb el cap embotornat i de vegades no pots evitar que se't faci un nus a la gola. Hi ha un pacient i un altre i un altre. I un exèrcit de sanitaris vestits tots iguals, tots atrafegats i concentrats, lluitant per la vida.

Som a la tercera planta de l'hospital, però també podríem pujar a la quarta, la cinquena, la vuitena... La Vall d'Hebron ha anat habilitant llits per a pacients crítics a mesura que avançava la pandèmia, fins a tenir l'UCI més gran d'Espanya. Inicialment disposava de 56 llits i ara ja en té gairebé 200, que, per sort, de moment no estan tots ocupats.

A la tercera planta cada pacient està en un box, una mena d'habitacle, l'interior del qual es pot veure des de l'exterior a través d'una porta de vidre. Els boxs es distribueixen al voltant d'un gran espai amb taules i monitors que mostren imatges de cada habitacle. Recorden les pantalles que els vigilants de seguretat utilitzen per controlar els accessos a un edifici. Aquí, però, el que es controla són les constants vitals i l'evolució dels malalts.

"Aquí estan fent una traqueotomia", indica Pilar Girón, la supervisora d'infermeria que ens serveix de guia, quan passem per davant d'un dels boxs. A l'interior es veuen cinc sanitaris enfeinats al voltant del cos inert d'una dona amb la boca semioberta. Diverses infermeres s'arremolinen a l'exterior, pendents per si els seus companys necessiten ajuda.

"Sí, quan acabi tot això a molta gent li hauran fet una traqueotomia", diu una d'elles quan pregunto fins a quin punt aquesta pràctica és habitual aquests dies. "Si intubes el pacient hi ha el risc que el tub es mogui i l'aire no li entri bé. La traqueotomia és molt millor, i la cicatriu al coll es tanca de seguida", afegeix, amb la sorprenent tranquil·litat que confereix ja estar avesada a tot això.

A l'UCI crida l'atenció que la majoria dels pacients són homes, i molts són grossos. "No podem afirmar-ho amb seguretat perquè no hi ha una estadística sobre això, però sí que és cert que nosaltres també hem notat que moltes de les persones ingressades estan grasses", corrobora la supervisora Girón.

En un box hi ha un home nu que pot pesar perfectament més de cent quilos. Té una tovallola col·locada estratègicament sobre els genitals perquè no se li vegin. Al seu voltant hi ha dues infermeres, una auxiliar i un zelador. Primer li renten la boca amb un raspall de dents i després li unten el cos amb una mena d'oli. Una de les infermeres aprofita un instant per fer-li un massatge als peus i posar-li crema, i finalment tots actuen a l'uníson de manera sincronitzada per posar l'home de costat entre l'eixam de cables i tubs que l'envolten i poder canviar-li els llençols del llit.

"Els rentem la boca cada vuit hores i els posem oli hiperoxigenat al cos", explica la infermera Girón perquè entengui el que les seves companyes estan fent. "Encara que el pacient estigui sedat, sempre li parlem. Li diem «Mira, ara et rentaré» o «Ara això et farà mal»", segueix explicant, amb la tendresa de qui es nota que l'apassiona la seva feina. Perquè això és una altra cosa: la majoria dels pacients de coronavirus que són a l'UCI estan inconscients i hi passen un període de temps llarg, entre 15 i 20 dies.

Mercè López és una de les infermeres més veteranes. Fa 35 anys que treballa a la Vall d'Hebron i diu que hi ha viscut de tot –"l'atemptat a l'Hipercor, l'epidèmia de l'Ebola, la de la grip..."–, però res com això. "Cal estar més a sobre dels pacients, les cures són més bèsties i cal actuar amb immediatesa", resumeix a grans trets. Perquè els malalts de coronavirus poden estar estables un dia i l'endemà morint-se. Girón utilitza altres paraules per explicar-ho: "Són pacients que fracassen de manera molt ràpida". En definitiva, que no se'ls pot treure l'ull de sobre.

Actualment a l'UCI de la Vall d'Hebron treballen 391 infermeres i 210 auxiliars, més del doble que abans que aquesta pandèmia comencés. Utilitzo el femení perquè gairebé totes són dones. Les veus atrafegades d'una banda a l'altra, parapetades amb les bates impermeables, el gorro, les mascaretes i les pantalles de protecció com si fossin soldadores. M'imagino que deu fer molta calor, amb tanta cosa a sobre. Tot i el moviment de gent, a l'UCI hi ha un silenci inquietant. Només dins dels boxs se sent un lleuger brunzit, el de les màquines a les quals els pacients estan connectats.

"No, no estem descansant, estem vigilant la màquina", aclareixen dues infermeres i un infermer que estan asseguts amb els braços plegats davant de tres boxs i no porten el vestit de protecció. A simple vista sembla que no facin res. Dins dels boxs els pacients tenen les cames nues i dos grans tubs que els surten dels engonals. "Els estem traient sang per oxigenar-la", explica una de les infermeres, Susana Baena. És l'anomenada tecnologia ECMO, que tants miracles ha fet: persones donades gairebé per mortes han reviscut.

"Els traiem tres litres de sang per minut. Cal estar molt pendents, perquè pot haver-hi problemes de coagulació o qualsevol tos del pacient pot fer que la cànula s'obstrueixi", segueix explicant la infermera. O sigui, un sanitari ha d'estar davant de la màquina les 24 hores del dia. I no només durant un dia, sinó que poden ser jornades, en plural. "Aquest porta vuit dies", diu Baena, assenyalant el pacient de qui es fa càrrec.

Quan pregunto a aquestes tres infermeres si hi ha algun pacient que els hagi marcat o que recordin especialment, no saben què contestar. "És que hi ha poca interacció amb ells, estan sedats. I tan bon punt milloren, se'ls emporten ", justifiquen. I a més, n'han passat tants per l'UCI des que va començar tota aquesta bogeria... La infermera Lurdes Moya diu que el que a ella l'impressiona més és que els pacients que arriben conscients a l'UCI van amb el mòbil i el carregador a la mà. "S'estan ofegant, però no els deixen anar. Són la seva única connexió amb la família", argumenta.

Potser això és el que fa més mal, la solitud dels pacients. "És el que fa diferent el coronavirus de qualsevol altra malaltia", afirma Maria Àngels Barba, directora d'infermeria, que assegura que, malgrat això, a l'Hospital de la Vall d'Hebron han treballat sempre perquè algú de la família acompanyi el malalt en les seves últimes hores, a la fi de la vida.

Què ha sigut el més dur d'aquestes setmanes? "Bregar amb la mort ja va amb la nostra professió. El més dur ha sigut que no ens podíem bloquejar i veure que la pandèmia ens afectava de prop: un 5% dels nostres professionals s'han contagiat. I és molt dur veure els teus propis companys hospitalitzats", contesta Barba amb la veu trencada, clarament emocionada. A la supervisora d'infermeria Pilar Girón, en canvi, hi ha una altra cosa que la commou: els aplaudiments de les vuit del vespre en homenatge al personal sanitari. Diu que li posen els pèls de punta i que no pot ni treure el cap per la finestra.

A l'entrada de l'UCI hi ha un mural amb un munt de mans dibuixades i els noms de pila dels pacients que han sigut donats d'alta. A l'hospital s'aplaudeix quan un malalt deixa la unitat de cures intensives. "Ara les altes es viuen com no s'havien viscut mai abans".