"Per als residents era horrorós estar aïllats"

Vilafant“Vinga, i ara el senyor dels 100 anys, teva!”, crida mentre li tira una pilota de goma la Sayo, una de les treballadores del centre geriàtric Les Forques de Vilafant (Alt Empordà). Són les onze del matí i la majoria dels residents de l’ala 1 són al pati prenent el sol i, al so d’unes sardanes, van fent exercicis lúdics amb les treballadores, que van arengant els usuaris amb uns quants jocs. “Ara tu, Rosa, agafa-la!” Pel seu costat van passant familiars consecutivament i pautadament: seguint els protocols de Salut, tenen assignat un dia i una hora fixos a la setmana per fer les visites. “Cada família té mitja hora a la setmana, però si algun familiar vol venir més dies, mirem sempre de donar més cites”, indica el director del centre, Israel Ruiz.

A la Montserrat, de Figueres, li toca els divendres entre les onze i dos quarts de dotze, i sol emportar-se la cunyada, usuària del centre, a fer una volta per l’ampli jardí que envolta la residència. En el seu cas, la van haver d’ingressar fa un any arran d’una caiguda. “El confinament no li va anar gens bé, perquè va haver de deixar d’anar als tallers i a les activitats que feia, i després un dia va caure. I va quedar afectada tant físicament com psíquicament”. La figuerenca comprèn les restriccions que s’han hagut d’aplicar, però lamenta com han perjudicat els usuaris, en diferents aspectes: “Ara la residència està partida en dos. Ella tenia amigues a l’altra ala i ja no es poden veure”, posa d’exemple. 

La sectorització de les residències va ser una de les mesures per evitar que, si el virus entrava a un centre, es pogués escampar entre tots els usuaris. Ara bé, com apunta Ruiz, “els edificis no es van constituir per tenir unitats de convivència de 15 persones” i, per tant, cada centre s’ha d’adaptar segons les seves instal·lacions. A Les Forques estan dividits en dos grups, amb 35 residents a cada ala; a banda de les 15 places al centre de dia.

Sortides i visites prohibides durant mesos

En dos anys de pandèmia, és pràcticament impossible comptabilitzar quantes vegades el departament de Salut ha modificat el protocol dels centres residencials. “L’han canviat molts cops i molt sovint”, admet el director del centre. Però el pitjor ha sigut quan s’han restringit les visites i sortides, a cada pic de les sis onades; amb normatives que establien confinaments a les habitacions cada cop que hi havia un positiu o cada vegada que tornaven d’una sortida. “Hi havia familiars que ja no se’ls enduien perquè no haguessin d’estar aïllats. Per a ells són molt importants les rutines i estar tancats en una habitació era horrorós”, lamenta Ruiz, que utilitza el mateix adjectiu que un altre familiar, Juli Planas, per definir com se sentien els residents. “Estaven aïllats del món, era horrorós per a ells i també per a nosaltres. Des de la residència ens informaven sempre i feien videotrucades. Però, per exemple, la meva mare no s’hi veu d’un ull ni hi sent bé, així que no podíem parlar gaire”. 

Planas fa cinc anys que té la mare a la residència i també és el representant dels familiars, fent de pont entre ells i el centre. Tant ell com el director destaquen que la majoria de les famílies han sigut molt comprensives amb les mesures; i tothom celebra que els nous protocols no són tan severs com abans. “Ara no han de fer aïllament ni si són contacte ni si són positius, només hem de prendre les precaucions pertinents. Per exemple, aquells tres usuaris estan contagiats, i abans hauria sigut impensable que poguessin ser així”, diu Ruiz assenyalant dues dones i un home asseguts en una taula del pati, allunyada de la resta, però on poden fer les activitats habituals.

Per a l’Anna Costa, filla d’un dels usuaris, ara s’ha trobat un “equilibri” perquè es conserven algunes mesures per evitar riscos, però poden estar amb els seus estimats. No obstant això, tots els entrevistats recalquen que encara queda camí per recuperar. “Fa sis mesos que tenim el pare aquí i encara no he pogut entrar mai a la seva habitació ni al menjador. No sé on dorm ni on viu, perquè els protocols no ho permeten”, explica Costa. I Planas retreu que els residents han sigut "els grans oblidats" de la Generalitat. Denuncia que "ni ha pensat en ells" i subratlla que també necessiten recuperar l’anhelada normalitat. “Tenen moltes ganes d’abraçades, de petons, de dinars amb la família i de jocs amb els nets”. 

Incompliment dels protocols

Les Forques és una de les moltes residències que, malgrat la duresa i rigidesa dels protocols, ha intentat flexibilitzar i adaptar la normativa a cada circumstància per garantir el benestar dels usuaris. Tot i això, segons denuncien entitats com la Coordinadora de Familiars de Residències 5+1 i Els Estels Silenciats, encara hi ha centres que no permeten el contacte amb els familiars.

“Sabem de com a mínim tres casos de persones que són en residències i que ni poden sortir ni poden rebre visites des de fa setmanes. I això no poden fer-ho, no hi ha cap estat d’alarma ni les residències són una presó. No es poden tancar”, critica María José Carcelén, presidenta de la coordinadora. 

“No totes les residències compleixen els protocols, cadascuna fa el que li dona la gana. Tenim moltes queixes i denúncies de familiars que no els deixen fer ni visites ni sortides, i que els impossibiliten molt el contacte amb els seus familiars. Fa 22 mesos que els residents tenen restringits els drets i llibertats”, denuncia també la portaveu d’Els Estels Silenciats, Lola Muñoz, que també reclama a la Generalitat que posi fi a aquest "maltractament institucional bestial", controlant que els centres compleixin els protocols.