És possible alimentar un món superpoblat sense acabar amb el planeta?

BarcelonaVeure un comptador amb la població del món provoca vertigen. Calcular amb precisió el nombre d'habitats és impossible, perquè la xifra no para de créixer, imparable. Cada segon neixen 4 persones. Cada dia, 360.000. Això, tenint en compte que la xifra de defuncions és de 151.000 diàries, implica que el creixement net de la població mundial és de 209.000 habitants per dia. Si aquest ritme es manté, els més de 7.464 milions de persones que viuen avui al món seran 8.500 milions l'any 2030, 9.700 milions l'any 2050 i 11.200 milions a finals de segle. Una xifra mastodòntica que obre dos grans interrogants. El primer: és possible alimentar tota aquesta població? I el segon: és possible fer-ho sense exhaurir definitivament els recursos del planeta?

No només la població creix, sinó que ho fa a un ritme mai vist. Durant milers d'anys el creixement va ser molt lent. Tot va canviar amb la revolució industrial: si el 1800 els habitants del món no arribaven als 1.000 milions, l'any 1900 ja n'eren 1.500 milions i, l'any 2000, 6.000 milions. En unes quantes dècades la població ha crescut més que en tota la història de la humanitat. Predir el futur és complicat, perquè com més avança una societat menys fills es tenen, cosa que dificulta fer previsions acurades sobre quin serà el comportament de la natalitat als països menys desenvolupats. En qualsevol cas, i amb les dades actuals, sembla evident que ens encaminem cap a un món superpoblat.

Aquesta superpoblació comporta tota mena de reptes en tota mena d'àmbits: progrés econòmic, seguretat, transport, accés a la natura, qualitat de vida, convivència, moviments migratoris… Però algunes de les dificultats més grans se situen en un terreny molt més bàsic, el de l'alimentació. Amb la tecnologia actual els recursos naturals del planeta no són inesgotables, i la ramaderia i l'agricultura no es poden expandir de forma infinita. D'on treure, doncs, els aliments necessaris per a tants milers i milers de milions de persones? Produir aliments requereix terra, aigua, combustible… uns recursos que no es poden fabricar. La natalitat pot no tenir límit, però els recursos naturals, sí. Com es pot sortir d'aquest atzucac?

Hi ha menjar, però mal repartit

Dels 7.500 milions de persones que hi ha avui al món, la meitat no tenen una alimentació adequada en termes nutricionals. 1.000 milions passen gana. De menjar n'hi ha, però la combinació entre una distribució deficient i uns preus sovint il·lògics fa que no arribi a tot arreu ni a tothom. El resultat d'aquest desequilibri és conegut: mentre que una part del món té un accés deficient o gairebé nul als aliments, l'altra en produeix, i en compra, més dels necessaris.

Els tècnics calculen que, si vol alimentar tothom, en pocs anys el món haurà de multiplicar per dos l'actual producció d'aliments. La qüestió és saber si aquest augment és possible des d'un punt de vista industrial… i aconsellable des d'un punt de vista mediambiental. Fins ara només Occident violentava els recursos del planeta. Som nosaltres els que produïm més del que comprem, els que mengem més del que necessitem, els que llencem tones i tones d'aliments a les escombraries, els que seguim una dieta basada en la sobreexplotació dels recursos naturals, els que consumim aliments produïts a l'altra banda del món… Un model insostenible basat en l'agricultura intensiva i en l'extensió de la ramaderia, dues pràctiques que comporten contaminació, sequera, desforestació… Al darrere de la seva imatge bucòlica, amable i natural, l'agricultura amaga un conjunt de pràctiques enormement negatives per al medi ambient fins al punt que és, avui, la principal amenaça ecològica del planeta. Cap altra activitat humana contamina tant.

Omplir el cistell occidental d'anar a comprar de calamars del Senegal o lluç de l'Argentina, de pollastre barat produït de forma industrial i massiva, de tomàquets tot l'any, d'alvocats, mangos i quinoa… no li surt gratis, al planeta. Per fer-ho possible cal un exèrcit de vaixells, camions i avions transportant productes arreu del món; cal contaminar els sòls i les aigües amb nitrats, fertilitzants o purins; cal sobreexplotar mars i oceans; cal destruir boscos; cal desplaçar milers de persones de les seves terres; cal aprofitar-se de poblacions desfavorides; cal devastar l'habitat natural de molts animals en perill d'extinció… Cal, en definitiva, maltractar el planeta i posar en perill els seus ecosistemes. La FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació, ha reconegut que el procés de destrucció dels ecosistemes naturals i la biodiversitat és "alarmant". I el problema no és només mediambiental, sinó també social: molts dels 1.300 milions de persones que treballen en l'agricultura arreu del món viuen per sota del llindar de la pobresa, segons un informe liderat per la universitat d'Oxford.

El problema és que aquest maltractament, la sobreexplotació de recursos naturals i la contaminació ja no estan només limitats a Occident, com fins ara. El desenvolupament econòmic de moltes parts del món, des de la Xina fins a l'Índia, ha estat una bona notícia, perquè ha tret milions i milions de persones de la pobresa, però ha comportat un efecte col·lateral negatiu: la multiplicació dels problemes derivats d'un model consumista que ignora les conseqüències de menjar tot allò que ens ve de gust i sempre que ens ve de gust. I si la situació ja és insostenible avui, què passarà en un món encara més poblat?

Una dieta insostenible

Han calgut dues dècades de pressions, però després de molts dubtes, excuses i dilacions, els principals estats del món s'han embarcat, finalment i amb poc entusiasme, en una incerta batalla contra el canvi climàtic que amenaça el futur del planeta. Un canvi climàtic al qual contribueix, i molt, la indústria de l'alimentació. Els aliments que mengem s'han hagut de produir, processar, transportar i emmagatzemar, i les restes acabaran a les escombraries. El medi ambient és la primera víctima d'aquest procés: es calcula que l'alimentació és responsable d'entre un 20 i un 30% dels gasos d'efecte hivernacle que s'aboquen a l'atmosfera, i consumeix un 70% d'un recurs cada cop més escàs, l'aigua potable. Això, amb les dades actuals. Què passarà quan la població sigui molt més gran i, per tant, calgui augmentar la producció?

Alimentar els ramats requereix ingents quantitats de cereals, i produir aquests cereals, entre els quals, la soja, té un elevat cost social i mediambiental. El terreny necessari, l'aigua, els pesticides que es fan servir, la reducció de la diversitat de llavors en benefici de les més productives i resistents… És per això que molts experts insisteixen que la nostra dieta és insostenible, perquè el planeta no pot suportar de forma indefinida el que cal per continuar omplint el cistell d'anar a comprar tal com ho fem ara. Els monocultius no poden avançar gaire més, ni es poden perdre més masses forestals per fer lloc a noves plantacions de soja (necessària per alimentar els animals que consumim), o de palma (l'oli de la qual és utilitzat de forma massiva pel sector de l'alimentació). El 38% del sòl del planeta es dedica a l'agricultura i la ramaderia. No n'hi ha més, de disponible: la resta són zones urbanes, deserts, tundres i muntanyes.

La possible solució, en mans de la ciència

El Fons Mundial per la Natura ha publicat una sèrie de consells pensats per disminuir els perjudicis provocats pel model alimentari actual. N'hi ha un que passa per demanar als ciutadans que limitin el consum de carn i optin per altres fonts de proteïnes, com ara els llegums o la fruita seca. En els consells que el Fons ha impulsat per guiar la població sobre com alimentar-se de forma saludable i sostenible es recomana menjar més productes vegetals i, sobretot, no comprar més del necessari, ja que un terç dels aliments que es produeixen acaben a les escombraries, una xifra dramàtica en un món on milions de persones passen gana i en un planeta esgotat per la sobreexplotació dels recursos naturals.

Hi ha algun bri d'esperança al darrere d'aquest panorama devastador? Molts experts estan convençuts que sí i creuen que, un cop més, allò que no aconsegueixen solucionar els polítics o els empresaris ho acabaran per solucionar els científics. Els responsables dels organismes internacionals i de la indústria miren cap a la ciència per superar el triple repte que planteja l'alimentació d'un món superpoblat: doblar la producció actual de menjar, alimentar tota la població de forma adequada i produir menjar de forma sostenible i respectuosa amb el medi ambient. Els experts consideren que aquests objectius es poden assolir si es prenen una sèrie de mesures urgents: aturar la utilització, per part de l'agricultura, de més sòl tropical; incrementar la productivitat de les explotacions agrícoles que avui generen menys collites; fer una utilització més eficient de l'aigua i els fertilitzants; reduir el consum de carn, i reduir la quantitat d'aliments que es llencen a les escombraries, ja sigui a les fàbriques, als mercats o a casa. Cinc mesures que, combinades, haurien de permetre la quadratura del cercle: alimentar a tothom i tenir cura del planeta.

Hi ha un problema, però. Les idees per alimentar la població sense acabar amb el medi ambient no passen del terreny de la ciència i del que recomanen organismes com les Nacions Unides. Però més enllà dels projectes científics i les bones intencions fetes públiques en les cimeres internacionals, com la que va aprovar l'Agenda 2030, ningú sembla disposat a posar fil a l'agulla. De moment, l'agricultura i la ramaderia continuen avançant i, darrere seu, la destrucció d'hàbitats naturals i formes de vida a moltes de les zones socialment més vulnerables del món. Potser la ciència farà possible produir més menjar, eradicar la fam i deixar de destruir el planeta. Avui, però, això no és més que una barreja de grans declaracions polítiques i ciència-ficció. Dues coses que, ni l'una ni l'altra, no serveixen per alimentar els que no tenen res… ni per aturar l'atac al medi ambient.