Alfred Bosch: "Els moments més plàcids els vaig viure durant els quinze dies de celebració dels Jocs"

"Si no hi haguéssim arribat a temps ara no estaríem parlant dels Jocs Olímpics de Barcelona", diu Alfred Bosch. Fa referència a l'esprint que a finals de l'hivern del 1986 va fer, juntament amb altres membres de l'oficina olímpica, per presentar el dossier de la candidatura. "L'1 de març tres treballadors de l'oficina olímpica vam arribar a Lausana, on té la seu el Comitè Olímpic Internacional (COI), poc abans de les 12 del migdia, l'hora en què s'havia de presentar el projecte. A la suite de l'hotel on s'allotjava Pasqual Maragall vam ordenar a tota màquina els documents i els vam posar als set calaixos d'una capsa de fusta". Recorda: "Havíem conduït tota la nit des de Barcelona. Bona part del recorregut era per carretera, i vam anar tan de pressa com vam poder. Vam patir molt pel temps en dos sentits: per les poques hores que teníem i pel temps meteorològic, perquè va nevar i pedregar. I havíem passat unes quantes nits en blanc per enllestir la feina!", recorda. La cúpula directiva del projecte olímpic, amb Maragall i Josep Miquel Abad al capdavant, havia viatjat en avió, i hi havien dut l'anomenada "caixa màgica", però buida.

Aquest no va ser l'únic episodi crític de la llarga cursa per obtenir la nominació olímpica que recorda Bosch. L'altre que té present ja és més conegut: el fiasco de la inauguració del renovat Estadi Olímpic, amb motiu del Campionat del Món d'atletisme del 1989: una pluja torrencial va produir goteres a la tribuna. "Ens va fer dir a tots: «Això no tornarà a passar!»" I efectivament, tot el que va venir després va anar molt bé. Bosch remarca: "Dels deu anys que vaig treballar per als Jocs, els moments més plàcids els vaig viure durant els quinze dies en què es van celebrar els Jocs".

Alfred Bosch va entrar a treballar al projecte olímpic l'any 1984, just després d'haver acabat la carrera de lletres. I va realitzar-hi un munt de funcions: responsable de difusió de l'Olimpíada Cultural i, més endavant, adjunt al conseller delegat del COOB 92 i secretari general del comitè operatiu del COOB 92. "La mitjana d'edat era molt baixa. Hi havia exatletes -d'aquests que es jubilen joves-, informàtics, enginyers, periodistes. Tothom treballava moltíssim i compaginar la feina amb la família era una quimera. Es van trencar unes quantes parelles", diu. I esclar, també es van produir alguns aparellaments (el mateix Bosch hi va conèixer la seva futura dona).

Un cop acabats, Bosch va girar full marxant lluny. "Me'n vaig anar a fer la tesi doctoral a Sud-àfrica, que aleshores vivia un moment apassionant: el 1994 s'hi celebraven les primeres eleccions democràtiques multiracials, en què va ser elegit Nelson Mandela". I va començar a submergir-se en el món de la literatura. D'Àfrica estant, va saber la dificultat d'uns quants professionals, que havien comptat amb pressupostos elevats, per reinserir-se laboralment. Se'n va assabentar per telèfon perquè no hi havia internet. Digueu a algú més gran de trenta anys: "¿Recordes com era la web dels Jocs de Barcelona?" Probablement es quedarà uns instants pensant fins a dir: "No n'hi havia!"

Ara Alfred Bosch és diputat d'ERC al Congrés de Diputats i desborda optimisme. "Al COOB 92 només vaig trobar un altre indepe ... i mira ara si n'hi ha!", diu. "A la inauguració del renovat Estadi, després de la xiulada al rei, Joan Antoni Samaranch va dir-li: «D'aquí vint anys Catalunya serà independent». Alguns ho negaran, però jo en tinc testimonis".