“Per què no haig de ser normal? Què vol dir ser normal?”

Àlex Casanovas (1990, Barcelona) és d’aquelles persones imprescindibles. El barceloní va ser un dels jugadors de bàsquet que van disputar el primer cap de setmana d’octubre els Jocs Special Olympics. Té un 33% de discapacitat psíquica derivada d’una esquizofrènia que van detectar-li quan encara era un adolescent. La conversa és reveladora i dibuixa una realitat allunyada de les necessitats superficials, les de smartphones de triple càmera o patinets autopropulsats.

Com és ser un atleta olímpic?

És una oportunitat única, que passa cada molts anys, i no la pots deixar escapar. Això és el que em diu la meva ètica esportiva. Des de la cerimònia d’obertura tot va ser molt emocionant. El més important és aquest component de germanor que es crea entre tots els participants.

I les medalles? No hi pensaves?

A veure, soc molt competitiu. Sense oblidar els valors fonamentals, jo com a esportista sempre intento tenir el millor resultat possible. Cada partit és una experiència. No n’hi ha dos d’iguals. Pots anar descobrint coses. La relació amb els companys, les sensacions que tens a la pista...

Per què l’esport professional està tan allunyat d’aquest punt?

El sistema és així. Si agafem una lliga d’elit i la nostra, no hi ha color. Aquí no tenim pressions, ni obligacions de resultats. Nosaltres ens ho passem bé. Potser és una sort. Podem tenir uns intangibles que els professionals no poden tenir. Juguem sense mirar el marcador. L’aficionat no acaba d’entendre aquest concepte. Bé, a vegades directament no ens entén a nosaltres, als special.

¿Socialment s’ha normalitzat el terme discapacitat?

Fa dècades la condició de discapacitat pesava. La situació estava molt segregada. Es feia una divisió entre la gent normal i els altres. Ara es tira endavant, però queda una herència. Si tu sents “discapacitat intel·lectual”, si no ets una persona propera a aquest món és fàcil crear un prejudici. Sense conèixer la persona ja n’has fet un mapa. No toca, no és just. No hi ha diferències. Es va demostrant que tots som iguals.

Per què encasellem?

És un comportament molt normalitzat. Veus?, com el llenguatge. Per què no haig de ser normal? Què vol dir ser normal? Que algú m’ho expliqui. Si algú es posa una cresta, l’altre és pèl-roig, què fem? Podríem dir que el més normal és ser anormal, en el sentit de ser diferent. Els trets propis et fan diferent i únic. Hem de revisar què diem.

I això com es canvia?, si és que es pot canviar...

És molt difícil. Requereix una reeducació social, unes ensenyances. De pares i professors. Les escoles han de fer una feina profunda. S’ha de fer tot el necessari per treure aquesta bena a través de la veritat i del coneixement. No hi pot haver una mirada de llàstima o de compassió. Hem de fer un pas endavant.

¿Tu t’has sentit discriminat en algun àmbit?

Haig d’admetre que sí. Tot es redueix a si dius que ets discapacitat o no. El més curiós és que, si no ho fas, no passa absolutament res. Per als altres ets un més. Quan aixeques la mà, en aquell moment, la percepció del teu entorn canvia. Sense acceptació es genera el rebuig.

Com és acceptar-ho en primera persona? Com vas gestionar-ho?

Va ser dur, per a tots. El meu cas va començar a l’adolescència. Abans, jo estava perfecte. No sabem per què als 14 anys es va despertar. Se suposa que ho tenia als gens. Vaig començar un procés llarg, de trobar-me malament i no saber per què. Vam anar per tot arreu, revisant tot el que es podia revisar. Com que no teníem resposta mèdica vam anar pel vessant psiquiàtric. Aquí van saber redactar un diagnòstic.

¿Descobrir-ho, posar nom al problema, va tenir conseqüències?

Sí. La meva vida va canviar totalment. Vaig perdre-ho tot : l’àmbit acadèmic i el social. No sortia al carrer. Feia una rutina totalment sedentària. Crec que he perdut 4-5 anys de la meva vida, des dels 14 fins als 18-19. Per fortuna vam trobar una teràpia experimental a l’Hospital Clínic que va ajudar-me. M’ajuda, vaja. El que em va salvar, definitivament, va ser el bàsquet i la meva parella. Un m’agafa la mà esquerra i ella la dreta. Així vaig fent camí.

¿Sents que la vida ha sigut injusta amb tu?

No, la veritat. L’experiència és sàvia, t’ensenya. A mi m’ha ensenyat. Jo vaig arribar a un abisme. En aquest punt tan crític, valores coses que sovint no tenen importància. Hi ha gent que no estudia perquè no vol. Conec molta gent que voldria fer-ho, tenir títols acadèmics, i no poden. Jo he madurat.

Plantejar el futur, organitzar-lo, t’espanta?

No. Jo no tinc por, tinc les coses molt clares. A mi no em poden dir què puc fer i què no. He d’intentar-ho, fins que xoqui contra la paret. Si m’equivoco és cosa meva, però que em deixin decidir. Nosaltres també tenim dret a somnis personals o a una família. En l’àmbit dels Special només conec dues o tres persones que tenen fills. “No pots tenir fills”. Per què? Això és molt dur, et deixa marcat. Pensem-ho.