Potser ets alcohòlic i no ho saps

BarcelonaEva Tenorio Álvarez, de 47 anys, assegura que només bevia amb amics, en actes socials, quan sortia de festa… Ni de bon tros ho feia cada dia i tampoc tenia alcohol a casa. De fet, els seus coneguts no consideraven que fos una alcohòlica, sinó una tronera.

La Laia Bautista Servat, de 26 anys, bevia només els divendres i els dissabtes a la nit. Feia els típics botellons que fan tants joves. Tampoc no es va plantejar mai que això fos perjudicial. Amb tot, tant ella com l’Eva tenien un problema i ben gros.

L’actor Eduard Fernández va confessar dies enrere en una entrevista amb Jordi Évole que durant molts anys ha estat alcohòlic. Va posar en evidència que es poden fer pel·lícules magnífiques com El 47, guanyar un Goya al millor actor i tenir un problema amb l’alcohol. És el que els professionals anomenen “alcoholisme funcional”: persones que a primera vista tenen una vida normal, treballen i tenen una família. Ni han tocat fons, ni fan esses pel carrer, però tenen una dependència de l'alcohol.

També fa poques setmanes es va estrenar la pel·lículaDesmontando un elefante, que relata l'addicció a l'alcohol d'una reconeguda arquitecta i posa sobre la taula dos temes crucials: que això no va de classes socials, és un problema que pot afectar a qualsevol, i que és un elefant que no volem veure. El consum d'alcohol està normalitzat a la nostra societat. De fet, és l'única droga que ens ofereixen sense embuts en qualsevol restaurant: “Vol un didalet?”. En canvi, paradoxalment, caure a l'addicció és un tabú. Qui és alcohòlic ho amaga, és molt difícil que ho digui públicament. Altres minimitzen el problema i molts ni tan sols són conscients que el tenen.

Això és el que li va passar a Eva Tenorio Álvarez: va estar anys anant de metge en metge sense saber què li passava. Patia depressions i era conscient que, quan començava a beure, no era capaç de parar. Prenia una copa, una altra i una altra, fins que acabava molt beguda. Però els metges no hi donaven importància, perquè no bevia cada dia. Fins que un psiquiatre li va dir tot el contrari: que l’alcohol era precisament el seu problema.

“Després em vaig adonar que la depressió era en realitat la síndrome d'abstinència”, explica l'Eva, que es defineix com a “alcohòlica”, encara que admet que és una paraula que no li agrada. “Ho faig per trencar l'estigma. L'alcoholisme és una malaltia. És com si diguéssim a una persona que té càncer que és una cancerígena. La gent pensa que bevem perquè volem, però no ho podem evitar”. De fet, la manera correcta d’anomenar aquesta patologia és síndrome de dependència a l'alcohol o trastorn per consum d'alcohol.

L’Eva va estar en tractament durant molt de temps, però mai va ingressar en un centre de recuperació, ni va deixar la feina d'administrativa. Això sí, des de fa sis anys i mig no beu ni una gota d’alcohol. Ja no té depressions, ni problemes estomacals, ni necessita pastilles per dormir, ni li falta vitamina A, que sempre li indicaven les analítiques. I és una de les poquíssimes persones que s'han deixat fotografiar de la més d'una dotzena amb dependència a l'alcohol que ha entrevistat l'ARA per a aquest reportatge. El seu objectiu és ara ajudar altres persones: el 2022 va fundar l'associació Projecte Vida, la primera d'Andorra per al tractament d'addiccions.

De fet, Laia Bautista Servat, que també és andorrana, es va plantejar que potser ella també tenia un problema amb l’alcohol quan va conèixer el cas de l’Eva. Bevia només els divendres i els dissabtes, però en una nit es podia prendre perfectament una o dues ampolles de vodka o ginebra. I assegura que no era l’única: alguns dels seus amics feien el mateix. “Cadascun de nosaltres posàvem cinc euros i compràvem diverses ampolles”. Desinhibir-se, passar-s'ho bé, sentir-se guai. Això és el que pretenien. Però després ella es va adonar que el que realment buscava emborratxant-se era fugir dels problemes que tenia a casa. "Era el meu mètode d'escapada".

La Laia també és de les poques que ha acceptat donar el seu testimoni a cara descoberta. “No me n'avergonyeixo, perquè gràcies al meu passat soc qui soc. Hi ha una cultura de l'alcohol de la qual no som conscients i que tenim normalitzada. Ningú ens ensenya que hi ha altres maneres de divertir-se o de demanar ajuda quan tenim problemes”.

Però com podem saber si tenim la síndrome de dependència a l'alcohol? Segons l'Organització Mundial de la Salut, un consum de risc és prendre quatre unitats de beguda estàndard al dia (UBE) en el cas dels homes, i dues en el de les dones. O beure sis o més UBE d'una tirada en el cas dels homes i quatre o més en el de les dones. El cos femení metabolitza pitjor l'alcohol, per això els paràmetres són diferents. Una UBE equival a una copa de vi o cava, o una cervesa, o un cigaló o un didalet.

"Tenir un consum de risc tampoc no significa ser alcohòlic, però és la porta a l'addicció", puntualitza el doctor Gabriel Rubio, psiquiatre especialitzat en el tractament de la dependència a l'alcohol i autor del llibre El laberinto de cristal. Cómo detectar las señales y actuar si vives con un adicto al alcohol. "L'addicció a l'alcohol no es quantifica per la quantitat d'alcohol que es consumeix, sinó per la relació que tens amb la beguda", afegeix. És per això que és un terreny tan pantanós i difícil d'identificar. Encara més tenint en compte que un dels símptomes de l'alcoholisme és precisament la negació del problema, segons els experts.

“T'autoenganyes perquè, si reconeixes que tens un problema, has de posar-hi remei i tu el que vols és continuar bevent”, explica Àlex Florensa, addicte recuperat i director del Centre d’Addiccions Eines, a Sant Cugat del Vallès. Segons ell, el fet de beure una ampolla de vi i que no t'afecti ja és motiu d'alarma. “Això vol dir que el teu cos ha creat una tolerància”. O que algú del teu entorn t'alerti que potser beus massa: “Si et suggereixen que tens un problema és que possiblement el tens”.

El doctor Rubio en dona més claus: “Tens un problema amb l'alcohol si el necessites per sentir-te bé emocionalment o per ser capaç de fer una determinada cosa”. “O si dius que beuràs dues cerveses i te'n beus cinc. O si prioritzes l'alcohol sobre coses més rellevants de la teva vida. Per exemple, si has d'anar a casa perquè t'espera la dona i te'n vas a fer tres cerveses al bar”, afegeix el doctor Antoni Gual, que abans era cap d'addiccions a l'Hospital Clínic i ara és director del centre privat Bonanova, a Barcelona. Cada mes atenen cinquanta visites noves, i més de la meitat estan vinculades a l'alcohol.

Depressió, ansietat, estrès

"Molts venen amb depressió, ansietat, estrès, però el que hi ha al darrere en realitat és un problema amb l'alcohol", continua explicant el doctor Gual, que assegura que les persones amb alcoholisme funcional difícilment recorren a la sanitat pública. “Per vergonya, per por”, argumenta.

De fet, els centres privats de tractament de les addiccions no paren de créixer, segons Pau López Ferrer, psicòleg d'Adictàlia, una empresa privada amb seu a València que coneix bé el mercat perquè es dedica a orientar els pacients sobre l'oferta de centres existents. “El preu mitjà d’un centre d’ingrés és de 3.000 a 5.000 euros al mes. En canvi, un centre ambulatori pot costar de 200 a 1.000 euros mensuals”, detalla.

Són les deu del matí i tres amics esmorzen al bar restaurant Foxos, al barri de Sant Martí de Barcelona. Tenen una ampolla de vi sobre la taula i ja la porten per la meitat. Un d'ells, l'Antonio, de 67 anys, admet que abans bevia molt: “Al matí esmorzava amb vi, cigaló i copa. I també prenia vi per dinar i sopar”. Era bomber i no va deixar de treballar mai, però tant alcohol li va passar factura. El 2012 va tenir càncer. “T'adones [que l'alcohol és perjudicial] quan ja és massa tard”, lamenta. Ara només beu en ocasions excepcionals.

El cambrer del bar, que fa 26 anys que treballa a l'hostaleria, assegura que “la cerveseta o el vinet és el més normal del món per esmorzar”. “Des de qui treballa a la construcció fins a qui ho fa en una oficina”, resumeix en poques paraules. És a dir, que els que no beuen són els menys.

Lògicament, amb aquest panorama, ser abstemi és un repte. “Si deixes de fumar, tothom et felicita. Però si no beus, et pregunten què et passa, si estàs malalt”, destaca el doctor Gual. “Anar contentillo està normalitzat. Com a societat, tenim molt per aprendre i revisar”, diu per la seva banda Rocío Barrero, terapeuta coordinadora del programa ambulatori de Projecte Home.

Consum a Catalunya

Segons l'Enquesta sobre l'alcohol i altres drogues a Espanya (EDADES) 2024, a Catalunya el 70,5% dels homes i el 58% de les dones entre 15 i 64 anys van beure alcohol alguna vegada durant el darrer mes, i el 12,6% es van emborratxar. L’edat mitjana per a l’inici del consum són els 16 anys. L'alcohol també és la causa de més del 50% de les urgències hospitalàries relacionades amb drogues, i la principal raó per iniciar un tractament especialitzat per addicció a la sanitat pública a Catalunya. En concret, 6.555 persones (el 44,3% del total d'ateses) van rebre tractament el 2023 per aquesta causa. Per darrere se situen els que consumeixen cocaïna (23,6%).

A Catalunya tenim la sort que des de fa 24 anys existeix el programa Beveu Menys a l'atenció primària: els professionals sanitaris fan un qüestionari al pacient per detectar un possible consum excessiu d'alcohol, i li donen consells per reduir-lo. També tenim una xarxa d’atenció especialitzada amb 63 centres d’atenció i seguiment de les addiccions (els anomenats CAS) i una desena d’unitats hospitalàries de desintoxicació, a més de places concertades en centres de dia, comunitats terapèutiques i pisos d’inserció.

"La xarxa és modèlica, però el problema és que està molt saturada", lamenta Maite Tudela, vicepresidenta de la Federació Catalana de Drogodependències. Per exemple, segons diu, la mitjana d'espera per a una primera visita en un CAS és de 30 dies, i de dos o tres mesos per ingressar en una comunitat terapèutica. A més, inexplicablement, els CAS depenen del departament de Salut, mentre que els centres de dia, les comunitats terapèutiques i els pisos d’inserció, del de Drets Socials.

"És un tema en estudi permanent, que estem treballant per solucionar", contesta el subdirector general d'Addiccions del departament de Salut, el doctor Joan Colom, en referència a aquesta contradicció. Pel que fa a les llistes d'espera, declara: “En tots els àmbits de salut ens agradaria disposar de més recursos, però tenim dificultat de contractació”.

La presidenta de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, la doctora Gemma Parramon Puig, encara va més enllà i afirma que “molta gent no vol anar al CAS perquè el vincula als toxicòmans”. En aquests centres es tracta l'alcoholisme, però també altres tipus d'addiccions. “La base de la recuperació d’una addicció és la identificació amb l’altre en un grup. Si tu poses un alcohòlic funcional amb un que ho ha perdut tot, el funcional et dirà que ell no és alcohòlic i no se sotmetrà al procés terapèutic”, apunta Oihan Iturbide, biòleg clínic, editor a Yonki Books i addicte recuperat.

De fet, segons el doctor Gabriel Rubio, a Espanya només un terç o la meitat dels alcohòlics disfuncionals demanen ajuda, i tarden a fer-ho una mitjana de deu anys des que comencen a tenir el problema. Els funcionals, en canvi, difícilment arriben a la consulta. "Estem atenent només la punta de l’iceberg", alerta. I en aquesta punta, les més malparades són les dones, segons Mónica Jiménez, psicòloga especialitzada en addiccions i perspectiva de gènere i directora del centre terapèutic GenA. “Hi ha una doble penalització social pel fet de ser addicta i dona. Si un home se sotmet a un tractament, el felicitarà tothom. En canvi, a una dona li diran que és una mala mare”, posa com a exemple. Elles sempre van soles a la primera visita, afegeix. En canvi, a ells sempre els acompanya algú, normalment una dona.

“Hola, em dic Núria i soc alcohòlica”. “Hola Núria”, li contesten tots a l'uníson. Les reunions d'Alcohòlics Anònims són, a simple vista, com apareixen a les pel·lícules. El que sorprèn, però, és que molts dels que hi participen no diries mai que tenen un problema amb l’alcohol. Pots trobar-t'hi des d'una dona tota empolainada que no desentonaria gens en una reunió d'executius, fins a un home que porta un peluix dins la motxilla perquè acaba de deixar el seu fill a escola, o una anciana adorable. “Jo, abans de venir aquí, també pensava que només hi hauria els borratxos del carrer”, comenta una de les assistents.

Alcohòlics Anònims té una vuitantena de grups d'ajuda mútua a Catalunya, formats per una mitjana d'entre deu i quinze persones cadascun. En el cas de Barcelona, hi ha grups cada dia de l'any, inclosos els caps de setmana i els festius. Els que hi assisteixen no s'han de registrar ni pagar res, més enllà de fer un petit donatiu si així ho desitgen. De fet, d’aquesta manera és com es finança aquest col·lectiu, que sol reunir-se en parròquies i centres cívics.

Entitat d'ajuda als familiars

A banda d’Alcohòlics Anònims, existeix una altra entitat germana dedicada als familiars de persones amb dependència a l'alcohol. Es diu Al-Anon i a Catalunya té 35 grups d'ajuda mútua. "Parlem de com ens afecta la malaltia del nostre familiar, però també dels canvis d'actitud que podem fer perquè s'adoni que té un problema", explica la M. Carmen, la directora.

De fet, l'alcohol és la droga que causa més danys a tercers, segons el subdirector general d'addiccions del departament de Salut. No només als familiars, sinó també pels “accidents de trànsit i la violència”. També assegura que provoca fins a “200 malalties”. Aleshores, ¿per què el departament d'Acció Climàtica de la Generalitat va fer una campanya de promoció del vi català el 2023? Després d'una pausa, el doctor Colom contesta: “Vivim en una societat de contradiccions constants. Jo només puc respondre pel que fa el departament de Salut”.

Gratuït i confidencial

Línia verda

900 900 540

Gratuït i confidencial

Línia verda

900 900 540

Gratuït i confidencial

Línia verda

900 900 540