Alcarràs, el poble de Catalunya amb gairebé 250.000 porcs
És el municipi amb més macrogranges, tot i que els ramaders ho veuen d'una altra manera
AlcarràsAl restaurant Casa Miquel, que és al peu de la carretera, a l'entrada del poble, hi ha aparcats un parell de camions de transport de bestiar a primera hora del matí. Estan buits, no porten cap animal. Uns quants metres més enllà, al costat d'una gasolinera, un gran rètol diu: “Bàscula municipal”. Es tracta d'una plataforma enorme situada arran de terra, sobre la qual es col·loquen els camions per saber-ne el pes. Quan arribes a Alcarràs, aquestes són les dues úniques pistes que aquest petit poble del Segrià és el que produeix més porcs de tot Catalunya. No veus porcs per enlloc i, sorprenentment, tampoc fa pudor de tocino –com anomenen aquí els porcs–, encara que també és cert que aquests dies a Alcarràs fa un fred que pela: les temperatures amb prou feines superen els cinc graus durant el dia.
Alcarràs és el segon municipi d'Europa amb més animals de granja: té pollastres, gallines, vedells, bens, però sobretot porcs. Molts porcs. De fet, és el municipi amb més porcs de tot Catalunya. En concret, les granges d'Alcarràs tenen capacitat per a un total de 238.213 porcs, segons dades del departament d'Agricultura i Ramaderia. Al poble hi viuen només unes 9.500 persones. Per tant, hi ha 24 porcs per cada habitant. Amb tot, els porcs que s'hi produeixen al llarg de l'any són molts més. El període de cria d’aquests animals és d’uns cinc mesos. Això significa que a Alcarràs es crien, engreixen o inseminen prop de mig milió de porcs a l'any. Catalunya en produeix un total de 8 milions, segons dades del 2020. A Espanya la xifra arriba a 55 milions i és el primer productor de porcs d’Europa.
Lògicament, les declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre les macrogranges i la qualitat de la carn espanyola han posat aquest poble al centre de la polèmica. No només per la gran quantitat de porcs que produeix, sinó també perquè sobre el paper Alcarràs és el municipi amb més macrogranges de Catalunya. Segons la Directiva Europea d'Emissions Industrials, una macrogranja són explotacions amb més de 2.000 porcs de criança. En canvi, els ramaders a Alcarràs ho veuen d'una altra manera.
Jaume Bernis té 58 anys i és responsable del sector porcí a l'associació Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya. A Alcarràs és propietari d'una explotació amb 1.200 truges. Quan se li pregunta per les polèmiques macrogranges i els 2.000 porcs de criança, fa cara de no entendre res. Segons diu, tenir 2.000 porcs és la cosa més normal del món a Alcarràs i a qualsevol lloc d'Espanya. "El reial decret d'ordenació d'explotacions porcines que es va aprovar el febrer del 2020 estableix que la capacitat màxima és de 7.200 caps d'engreix", argumenta per demostrar que els 2.000 porcs dels quals tant es parla són molt lluny dels màxims que estableix la normativa.
Actualment, el 80% dels ramaders del sector porcí de Catalunya formen part del denominat model d'integració, continua explicant Bernis. Això vol dir que treballen per a una empresa ramadera que els facilita els porcs, el pinso, els medicaments i el semen en cas que hagin d'inseminar truges. Per la seva banda, els ramaders aporten les instal·lacions i la mà d'obra, i cobren un preu fix per cada porc que tornen a l'empresa al cap de cinc mesos, quan ja s'ha engreixat prou per portar-lo a l'escorxador. A més, s'han de desfer dels purins que, paradoxalment, no es queda l'empresa encara que els porcs són propietat seva. Ara com ara, el preu que aquestes empreses paguen per porc d'engreix són uns 15 euros. Per tant, un ramader que té 2.000 porcs guanya 30.000 euros cada cinc mesos. Tenir-ne menys es pot dir que no li surt a compte.
Les fluctuacions del preu del pinso
Bernis no formava part abans del model d'integració, treballava pel seu compte. De fet, és de família de ramaders: el seu avi i el seu pare ja ho eren. Però fa sis anys va haver de sucumbir i entrar a la roda perquè, argumenta, no podia aguantar les fluctuacions del preu del pinso. Ara treballa per a l'empresa Cereals Torremorell i, com ell, la majoria de ramaders del porcí de Catalunya han optat per la mateixa sortida. Només un 8% continuen treballant pel seu compte, i un 10% restant estan associats a cooperatives, calcula Bernis.
Aquests percentatges contrasten amb els del sector del boví a Espanya o el del porcí a la resta de països d'Europa. En tots dos casos la majoria de ramaders continuen treballant pel seu compte. “Els que tenen vedells tenen la garantia de la PAC, una subvenció per cada cap de bestiar. En canvi, els del porcí no tenim cap subvenció europea”, argumenta Bernis per justificar la gran diferència de model. També diu que en països com Alemanya, Dinamarca o els Països Baixos el govern subvenciona els ramaders per aguantar les fluctuacions del preu del pinso. En canvi, a Espanya no hi ha aquest tipus d'ajudes.
El terme municipal d’Alcarràs suma unes 12.000 hectàrees, és enorme. Les granges són lluny del centre del poble i a simple vista no sembla que n'hi hagi tantes. N’hi ha una aquí, una altra allà, disseminades entre camps d'arbres fruiters que en aquesta època de l'any estan totalment pelats. Alcarràs també és un gran productor de préssecs i nectarines. Les granges de porcs són fàcils de distingir: són naus allargades amb les finestres tancades.
Miquel Serra té 54 anys i és propietari d'una granja de cria amb 1.500 truges. Hi produeix cada any 35.000 garrins. Si no, assegura, no li sortirien els números, ni tindria una certa qualitat de vida. O sigui, no podria descansar els caps de setmana ni tenir vacances, perquè no podria tenir quatre persones contractades com té ara. En altres paraules, li tocaria treballar els 365 dies de l'any. ¿Qui aguanta això? I una altra pregunta: ¿Potser el consumidor està disposat a pagar més per la carn de porc? “El meu fill té 25 anys i ha decidit continuar amb la granja. Si no pogués tenir caps de setmana ni vacances, estic segur que marxaria. Es parla de la despoblació de les zones rurals, però sense les granges encara seria pitjor”, assegura. Ell també forma part del model d'integració. Des de fa quatre anys treballa per a l'empresa Estisaner.
Mingo Siscart, de 52 anys, també té un fill, però no vol que es faci ramader. “Fem menjar per a la gent i ens tracten com delinqüents”, es queixa, fart que es criminalitzi tant el sector. És propietari d’una granja de cria amb 670 truges i la mostra sense problemes i permet que s’hi prenguin fotografies perquè, justifica, té els animals com marca la normativa. "Si volen que els tinguem d'una altra manera, que canviïn les normes i ens tornarem a adaptar com hem fet sempre", assegura.
A l'entrada de la granja hi ha dues dutxes i un vestidor. Abans d'accedir-hi, cal rentar-se i canviar-se la roba i el calçat. “Hem d'anar amb compte perquè els animals no agafin cap malaltia”, afirma Siscart per justificar tantes mesures d'higiene. A l'interior les truges estan distribuïdes en diferents recintes. En una nau n’hi ha unes tres-centes: totes estan tancades en gàbies individuals on no tenen espai per moure's. Davant disposen d’una menjadora on cau pinso i aigua automàticament en determinades hores del dia. Han de romandre allà mentre són inseminades i es comprova que s'han quedat prenyades. És a dir, uns 40 dies. Després sí que són traslladades a un recinte on es poden moure fins que arriba el moment de parir. La gestació dura uns 115 dies.
En altres sales hi ha les truges que ja han parit i donen de mamar les cries. Allí tornen a estar tancades dins d'una estructura de ferro que els impedeix moure's durant 25 dies. Al recinte hi ha una temperatura permanent de 22 graus, que es controla de forma automàtica, i cada truja disposa d'una fitxa que indica les vegades que ha parit, els garrins que ha tingut i qualsevol incidència. Segons Siscart, a ells més que a ningú els interessa que els animals estiguin bé perquè siguin tan productius com sigui possible. “Si un porc coixeja o té una mica de sang, l'empresa ja no l'accepta”, argumenta. Ell també ha pujat al carro del model d’integració, va deixar de treballar pel seu compte fa uns set anys.
Siscart aboca part dels purins que genera a la granja en camps de cultiu. Altres els porta a una planta de cogeneració que hi ha al municipi, però ha de pagar per això: un euro per cada metre cúbic. A més, fa un parell de mesos s'ha inaugurat una planta de compostatge a Alcarràs que permetrà convertir la part sòlida dels purins en fertilitzant cent per cent orgànic. La planta ha sigut iniciativa dels mateixos ramaders, que asseguren que ells volen buscar solucions a la contaminació. Alcarràs es considera un municipi vulnerable per l'alt nivell de nitrats a les aigües subterrànies. Les entitats ecologistes denuncien que és impossible que pugui absorbir tots els purins que genera.
Amb tot, viure dels porcs és una cosa tan normal al poble que a la festa major d'hivern, que precisament s'ha celebrat aquesta setmana, fins i tot es promou el sector repartint més de 4.000 entrepans de carn de porc entre els veïns. Segons asseguren, els porcs no els provoquen cap molèstia, encara que admeten que a l'estiu sí que hi fa una mica de pudor segons com bufa el vent. La majoria, però, afirmen que hi estan tan acostumats que ja no noten l'olor de tocino.