L'alcalde empresonat per ajudar immigrants: "No me'n penedeixo"

BarcelonaParla amb calma i serenitat tot i que falta poca estona que hagi d'anar fins a la presó de Can Brians, on ha de complir una sentència de dos anys i tres mesos. L'exalcalde de Santa Fe del Penedès , condemnat per signar informes de residència falsos per a immigrants, ha concedit una entrevista a l'ARA just abans d'anar cap al centre penitenciari on ha ingressat poc abans de les cinc de la tarda.

Més sobre el cas: Marcel Surià entra a la presóLa sentència, és justa?

He deixat molt clar des del principi que no em parava a discutir si era justa o no, nosaltres havíem demanat un indult basat en fets objectius, de col·laboració amb la justícia, amb la Policia Nacional, per situació familiar, per situació professional... El govern de Madrid no ho ha tingut en consideració, el Ministeri no està per la tasca de donar indults a polítics tot i que jo vaig ser polític fa deu anys i això meu és un motiu molt allunyat de la corrupció política. No em quedaré amb la queixa sinó que intentaré tirar endavant i aportar el meu granet d'arena per mantenir la serenitat i estar el menys temps possible en aquesta situació.

Com s'ha pres que no li donessin l'indult?

Després de l'esperança i l'esforç que hi hem dedicat és un drama no poder-ho assolir. Però no faré la queixa permanent ni parlaré malament de la política. Afrontaré la situació, esperem que sigui lleu. En tot cas vull dir que la llei de l'indult és una eina absolutament arbitrària. La justícia no té gaire en compte conceptes humanitaris i personals i acompleix amb el que s'ha proposat, que és fer complir la llei. Alguns ens hem posat la bena als ulls per atendre circumstàncies personals dramàtiques posant-nos una mica la llei al costat, a vegades sense saber-ho. Bé, assumim la responsabilitat i esperem que tot vagi millorant.

Intentarà evitar complir la sentència sencera.

Espero no fer-ho. Vull sol·licitar el règim que em permeti anar a la presó únicament a dormir i poder intentar continuar amb la meva tasca docent, treballarem pel tercer grau a partir d'avui mateix.

Se'n penedeix?

No, en absolut. La tasca que vaig fer va ser pensant que hi havia persones amb unes necessitats dramàtiques a qui els calia un informe de residència, que mai ha sigut ni una regularització ni un empadronament fals com s'havia arribat a dir. A darrere d'això hi va haver algú que se'n va aprofitar i això va portar tot el desenllaç fatídic per un judici sumaríssim. Però a mi no m'han imputat... perdó, no m'han declarat culpable, ni per haver cobrat ni per haver col·laborat amb cap banda criminal. Els que durant molts anys hem col·laborat amb tasques voluntàries no ens podem penedir d'haver intentat fer-ho el millor possible. En tot cas, amb la informació que tinc ara, segurament actuaria diferent.

A quanta gent va poder ajudar?

La situació es va desbordar quan va córrer el boca-orella i va venir molta gent de fora del municipi. Jo vaig dir que no servia per gestionar res de la seva situació d'immigració, lamentablement, però sí que hi havia famílies que havien viscut realment allà i tenien parents... No eren tots falsos, però evidentment n'hi havia molts que es van donar per pena de la seva situació. A la sentència hi surten al voltant d'uns cinquanta informes. Jo no tinc ni idea, en aquest moment, de quins eren els que es corresponien als que jo coneixia i quins als que no coneixia i els vaig fer un favor.

Ha tingut prou suport del seu entorn?

Absolutament. A nivell local, ciutadà, de càrrecs públics, entitats... Uf, sento un agraïment absolut, infinit. Tot i que lamenten la situació tothom em dóna ànims i em diu que ens en sortirem. I també deixa constància que tot això ha servit per alguna cosa. No és una frustració que no ha servit de res sinó que si més no ens ha fet ser més solidaris.

Caldria més ajuda als immigrants?

La realitat que ens trobem ara amb el drama dels refugiats no és gaire diferent del que hi havia el 2005 o el 2006, amb gent que venia aquí pensant que es trobaria un món millor i que malauradament no se'l va trobar. La ciutadania entén molt la solidaritat amb les persones que es troben en una situació personal dramàtica. La justícia, si més no, hauria d'intentar valorar d'una manera diferent aquesta mena d'actuacions. Suposa una responsabilitat pública, i l'assumeixo, però potser es podia pal·liar una mica la pena. També demano als governants i els poderosos aquesta solidaritat que trobo en la ciutadania, haurien de saber actuar d'una millor manera.