Albert Quiles: “Una senyora em va dir: «Feia quinze anys que no em pintava les pestanyes»”

Qui són els enemics de la gent gran?

No m’havien fet mai aquesta pregunta... Potser tots plegats, sense saber-ho. Les persones grans no estan acostumades al ritme accelerat de vida, de xarxes socials, de notícies, aquell viure al minut i no tenir temps per centrar-nos, escoltar, parlar, dialogar i saber més l’un de l’altre. Des d’aquest vessant més relacional, totes i tots som una mica enemics de la gent gran. Fins i tot les persones que ens dediquem a la gent gran de cop ens adonem que no hem trucat a l’àvia. La meva farà 87 anys al febrer.

Sempre parleu de la solitud com el gran enemic.

Sobretot de les moltes persones grans que no saben ni quins drets tenen ni on poden anar quan necessiten un servei. Són persones que per qüestions de salut, sobretot de mobilitat, són víctimes d’abusos i estafes. Nosaltres, que fa anys que hi treballem, veiem que hi ha dos tipus de solitud: l’escollida i la imposada. I la imposada arriba perquè moltes persones no s’esperaven que viurien tants anys o no s’esperaven sobreviure tants anys a la seva parella i els coneguts i amics de la mateixa generació ja no hi són. I aquestes persones no ho han sabut gestionar i s’han trobat de cop i volta que tenen 90 anys i estan soles o tenen relacions que no són prou satisfactòries per a elles, perquè són gent que està sola com elles. Per això a Amics de la Gent Gran fem que les persones puguin relacionar-se amb gent més jove o gent gran en una situació millor.

O sigui que ens hauríem de començar a preparar per a l’envelliment.

Totalment. Hauríem d’anar pensant quin envelliment voldríem tenir, què farem quan ens jubilem. Molta gent es jubila i sembla que se li acabi el món. Quin tipus de vellesa podríem tenir?

Però això dependrà molt dels ingressos i la salut.

Sí, esclar, però la part de relacions de proximitat, de veïnatge, això ho tenim sempre a l’abast. Si no cultivo les relacions potser acabaré sol. A Amics de la Gent Gran, a més a més, procurem tenir una relació entranyable, com de la família, sense totes aquelles dificultats de la família. I és un vincle que dura fins a l’últim dia de la persona. Moltes persones voluntàries acompanyen a morir aquestes persones grans. He vist gent gran reclamant que el voluntari que l’ha estat acompanyant a casa vagi a l’hospital perquè se’n vol acomiadar, o que fins i tot li fa encàrrecs molt personals, d’últimes voluntats. Estem parlant d’una relació profunda, de molta confiança. Per això la nostra tasca com a organització és crear aquests vincles amb molta delicadesa.

Qui pot ser voluntari d’Amics de la Gent Gran?

Qualsevol persona que tingui ganes de deixar-se sorprendre, perquè la gent gran no són un col·lectiu que els puguem posar tots en un mateix calaix. I després, que disposi d’un temps, que se senti atret per establir una relació d’amistat amb una persona i no li importi l’edat. Per tant, podríem dir qualsevol persona que té ganes de tenir un amic o una amiga gran i que té dues hores a la setmana i la bona voluntat de compartir-les. A partir d’aquí, nosaltres li expliquem les opcions que hi ha: programes de fer activitats en grup, tertúlies, berenars, sortides o programes individuals, que són aquestes visites als domicilis per establir aquestes relacions de màxima confiança en una visita un cop a la setmana. El més fascinant és que, si la trobada és el divendres, ens trobem que el dilluns el voluntari ja està pensant què farà el divendres, si anirà a comprar les magdalenes o anirà a fer un volt, o traurà l’àlbum de fotos o aniran a veure una exposició. Dues hores o un àpat donen per molt. Nosaltres som amics de la gent gran d’entre 85 i 90 anys de mitjana, l’anomenada quarta edat. Hi ha moltes persones de 65-70 anys que són voluntaris, perquè estan bé de salut i són persones actives. Ens hem trobat també amb persones grans que, tot i que pateixen soledat, també els agradaria acollir a casa seva per fer un berenar o bé anar a visitar una altra persona gran.

Hem vist aquest moment setmanal en reportatges televisius, però què passa durant la setmana amb la persona gran?

La visita és només un cop a la setmana perquè els voluntaris tenen el temps que tenen. Però hi ha trucades de seguiment o activitats com les d’aquests dies, que hem celebrat els diferents àpats de Nadal. Després vindrà Sant Jordi i el gest de portar el llibre i la rosa, festes en què la persona gran se sent reconeguda. Perquè moltes persones ens han verbalitzat que es pensaven que ja no eren persones. Aquests dies, en un àpat de Nadal, una senyora em va dir: “Feia quinze anys que no em pintava les pestanyes”. És una anècdota, un detall petit, però què vol dir pintar-se les pestanyes? Vol dir tenir una petita il·lusió, vol dir sortir, vol dir “jo li importo a l’altre i m’haig d’arreglar”, li importo a l’altre i m’importo a mi mateix, també, perquè si no em deixo.

¿Van a més els absusos a la gent gran?

Hem hagut de firmar convenis amb entitats especialitzades, per exemple amb Eima, que és l’única entitat a Catalunya que treballa el maltractament a la gent gran, perquè ens hem trobat amb circumstàncies en què no sabem com actuar. Nosaltres acompanyem, som els seus amics i amigues, però no som experts i els busquem per orientar-los en casos de mòbing immobiliari o d’espoli econòmic per part d’un familiar. Fa dos anys vam viure un cas de robatori al domicili amb violència. Em va impressionar molt: violència física contra la persona gran.

Formeu els voluntaris?

Sí, oferim cursos, espais, seminaris on poden compartir les seves vivències i dificultats, amb role playing, per posar-se en el lloc de l’altre, sobretot quan té tristor o ràbia. A vegades diem “Quin caràcter que té, aquesta persona!” ¿Com estaries si et passessis deu dies a casa sense que ningú et truqués? Tenim un projecte que es diu La bufanda de la iaia en què una majoria de dones (estem intentant que també els homes s’hi impliquin) teixeixen bufandes, i les posem a la venda. Sempre diem que cada bufanda és única i feta amb molt de carinyo, i amb això aconseguim fons per a l’entitat.

¿Hi ha gent que no viu sola però està mal acompanyada?

Sí, gairebé el 70 per cent de les persones que acompanyem viuen soles, però hi ha un 30 que no viuen sols i se senten sols. Probablement viuen amb un germà o germana, fill o filla, a vegades per força, a causa de la crisi econòmica, que miren de superar compartint despeses sota el mateix sostre.

Què passa quan la persona que acompanyeu se’n va a una residència?

Doncs que les continuem visitant. Les relacions d’amistat no es poden trencar perquè canviïs de domicili. I, a més, a les residències apareix una circumstància molt complicada, que és la de la demència dels altres usuaris. Per a les persones que no pateixen demència és duríssim, i es poden enfonsar. Per això hem començat a tenir convenis amb diverses residències per poder-les acompanyar.

¿Si hagués de triar entre fer una crida a la societat o als poders públics, per on començaria?

Per la societat, perquè crec en la força de la gent, i precisament a Catalunya hi ha un teixit associatiu fort i, quan ens organitzem, ens organitzem molt bé. Ja som en 30 municipis. I perquè costa molt trobar accepcions positives de la paraula vellesa. Pensa que tenim persones de més de noranta anys que, amb paciència, els hem ensenyat a fer servir el WhatsApp perquè puguin comunicar-se amb els seus fills. M’emociona pensar els canvis que han viscut i penso: “Quina barbaritat, quina capacitat d’adaptació que tenen”. Som una societat que associem la vellesa a tot de coses negatives, no la volem mirar, no hi veiem paraules com creixement o saviesa. Comprem cremes antiedat. ¿No seria millor que hi posés “cremes per tenir cura de la pell”?

No li deu haver estranyat que a la Gran Bretanya hi hagi una campanya contra la solitud.

Hi ha una organització que es diu Campaign to End Loneliness, que és una xarxa d’inclusió, una xarxa contra la soledat a totes les edats. Nosaltres aquest 2019 farem una primera publicació que es dirà La soledat no té edat, que és precisament per veure com ens relacionem amb la soledat al llarg de la vida i si podem fer-hi alguna cosa abans d’arribar a la vellesa.

Potser és que no volem mirar com serem nosaltres mateixos en el futur.

Potser sí, però quina és l’alternativa a no fer anys?