Alaa Al Aswani: “La revolució no és un partit de 90 minuts, és una línia en la història”

Alaa Al Aswani es declara un home transformat per la revolució egípcia. Fins i tot si la revolta no ha arribat allà on volien i molts dels líders de la plaça Tahrir són avui a la presó. Acaba de presentar a Barcelona el seu últim llibre, L’Automòbil Club d’Egipte, una història de final de règim a la dècada dels 40 del segle passat, amb regust de retrat del present.

En què s’assembla aquell Caire al d’avui?

Tothom sabia aleshores que aquell règim monàrquic i colonial cauria. La pregunta era quan, com i què passaria després. És el mateix sentiment que hi havia al Caire a partir del 2005. Tothom sabia que Mubàrak s’acabava. Però Egipte encara continua buscant el seu lloc, amb les mateixes preguntes que aleshores. Som mediterranis? Som egipcis? Som àrabs?

I per què no han pogut trobar encara les respostes?

Cal temps. El problema és que Egipte és tan estratègic com a país que mai el deixen en pau. Totes les potències del món, des de Napoleó fins a George Bush, han volgut controlar Egipte. Per això jo no culpo només els egipcis.

Què queda de l’esperit de Tahrir?

No hem d’imaginar la revolució com un canvi polític. És una transformació humana, social. Les dones, per exemple, van jugar un paper decisiu en la revolta contra Hosni Mubàrak. Van ser a la primera línia de front. I aquest sentiment d’alliberament que va portar la revolució no ha desaparegut, encara que el wahhabisme continuï veient la dona egípcia com un objecte sexual. Cada cop hi ha més dones que parlen obertament dels seus problemes i que desafien les imposicions dels seus pares. Jo sóc d’una generació que es va adaptar a la dictadura, però les noves generacions ja no s’hi conformen.

I no se senten decebuts?

Intento explicar-los que això passa a totes les revolucions. Hi ha molta gent que només es va apuntar al canvi en un moment determinat, però, al final, els ha pesat més la por i han optat per una determinada idea de seguretat. La seva prioritat és la feina, o temen el que pugui els fer la policia. Això provoca molta frustració. Però la revolució no és un partit de futbol de 90 minuts. No és un punt concret, és una línia en la història. Una era.

Com ha canviat la gent que passa per la seva consulta de dentista [la que l’inspira per a les seves novel·les] des del 2011?

Molt. Mai m’hauria imaginat que podria discutir amb un taxista egipci sobre què és constitucional i què no ho és. Moltes coses han canviat en el dia a dia. Per primer cop hi ha una associació de dones de la policia. I hem vist protestes policials desafiant les lleis que imposa el govern. Tot això és increïble. Per això defenso que la revolució és un procés. Fins i tot si encara no hem aconseguit el que volíem. Les coses a Egipte ja no són com abans. Tot el que hem viscut ens ha fet més forts.

I què s’ha perdut en aquest procés?

La revolució, com a idea, és molt menys popular avui en dia que el 2011. La gent que en va ser només espectadora i va sortir al carrer per celebrar la caiguda de Mubàrak ja en tenen prou de protestes. Els Germans Musulmans van trair la revolució massa ràpid. Es van afanyar a negociar amb l’antic règim i la plaça Tahrir els va començar a fer nosa. Estaven convençuts que obeïen la veu de Déu. I si escoltes Déu ja no necessites escoltar la gent. El que van fer va ser molt poc democràtic.

¿I al final és l’exèrcit qui ha guanyat? Mubàrak ja no és al poder però els militars sí.

Amnistia Internacional havia denunciat les tortures i els assassinats que cometien els Germans Musulmans. Els seus discursos eren una bogeria. Volien eliminar els que no pensaven com ells. Jo vaig defensar la intervenció militar com una bona solució per evitar una guerra civil a Egipte.

¿I les matances de seguidors dels Germans Musulmans per part de l’exèrcit?

Cal una investigació fiable que demostri si hi va haver un ús excessiu de la força o no dels militars. Sento les morts d’innocents, però la intervenció s’havia fet inevitable. No estic d’acord amb tot el que ha vingut després, però continuo pensant que si el mariscal Al-Sissi té èxit tot el país hi guanyarà. Per això he defensat que cal donar-li una oportunitat.

¿I els joves revolucionaris pensen com vostè?

Estan d’acord que volem que el país se’n surti. Però estan totalment en contra del poder. I ho entenc. La majoria són a la presó, víctimes d’aquestes lleis que persegueixen els que protesten.

Continua la persecució de la llibertat d’expressió.

Jo he deixat d’escriure la meva columna al diari [que és pròxim al govern] perquè em volien prohibir que seguís denunciant les violacions de drets humans que hi ha a Egipte i la inconstitucionalitat d’aquesta nova llei que empresona tots els que es manifesten sense autorització. Però, malauradament, hi ha molta gent a Egipte convençuda que la lluita contra el terrorisme justifica la mà dura del govern.