Així va ser l'ocell més gran de la història
Amb una envergadura d'entre 6,1 i 7,3 metres l'ocell, que va viure fa 25 milions d'anys, és dues vegades més gran que l'albatros reial, l'au voladora més gran de l'actualitat
MadridUn grup de científics han identificat les restes fossilitzades d'un ocell gegant extingit que podria ser l'au voladora més gran mai trobada. Amb una envergadura estimada d'entre 6,1 i 7,3 metres, l'ocell supera les estimacions de la grandària de les ales de l'anterior posseïdora del rècord, una au també extingida anomenada 'Argentavis magnificens', i és dues vegades més gran que l'albatros reial, l'au voladora més gran de l'actualitat.
Els resultats, publicats en l'edició d'aquest dilluns de 'Proceedings of the National Academy of Sciences', mostren que la criatura era un planador molt eficient, amb ales llargues i primes que l'ajudaven a mantenir-se en l'aire malgrat la seva enorme grandària. El fòssil va ser desenterrat el 1983 a Carolina del Sud, als Estats Units, quan uns treballadors de la construcció van començar les excavacions per a una nova terminal de l'aeroport de Charleston. L'espècimen era tan gran que van haver de treure'l amb una retroexcavadora. "Només l'os de l'ala superior era més llarg que el meu braç", explica l'autor Dan Ksepka, del Centre Nacional de Síntesi Evolutiva a Durham i conservador del Museu de la Ciència de Bruce, a Connecticut.
Ara al Museu de Charleston, el fòssil, sorprenentment ben conservat, està compost de múltiples ossos de les ales i les potes i un crani complet. La seva grandària i el seu revelador bec han permès a Ksepka identificar les restes com les d'una espècie prèviament desconeguda de 'Pelagornithidae', un grup extint d'aus marines gegants conegudes per les seves dents.
Fa més de 25 milions d'anys
Batejat com a 'Pelagornis sandersi' en honor al director jubilat del Museu de Charleston Albert Sanders, que va dirigir l'excavació del fòssil, l'au va viure fa entre 25 o 28 milions d'anys, després que els dinosaures s'extingissin, però molt abans que els primers humans arribessin a la zona. Els investigadors no dubten que l'ocell va poder volar perquè els seus ossos buits, les seves potes curtes i les seves gegantines ales fan improbable que fos terrestre.
Ara bé, com que les seves dimensions excedeixen el que alguns models matemàtics consideren que és la mida corporal màxima possible per a les aus voladores, el que no estava tan clar era com se les podia arreglar per enlairar-se i mantenir-se en l'aire malgrat la seva enorme grandària. Ksepka creu que l'ocell era probablement massa gran per enlairar-se simplement movent les ales i llançar-se a l'aire des d'un punt mort, com mostren les anàlisis. Els investigadors creuen que es podria haver enlairat corrent costa avall amb el vent en contra o aprofitant les ràfegues d'aire, de manera molt similar a com ho fa una ala delta. Un cop a l'aire, les seves ales llargues i primes aconseguien que planés de forma molt eficient, volant durant quilòmetres damunt l'oceà obert sense necessitat de moure les ales.