Martorell es desfà de la llufa del peatge
La ciutat viu la supressió de la barrera com una bona notícia i confia que traurà trànsit rodat del nucli urbà
MartorellSi es viu a Martorell, només toca resistir. Aguantar les presumptes gracietes sobre el peatge, les cues i la sagnia econòmica de pagar per circular. La instal·lació de la Seat potser n’ha desviat l’atenció, però la referència encara té tirada. L'ha patit tothom. També l’alcalde, Xavier Fonollosa, que recorda que a la mili no faltava mai el comentari “De Martorell? Home, el peatge!” que li deien els interlocutors quan sabien d'on era. Són més de cinquanta anys de viure a l’ombra de l’antipàtica barrera, que ha fet de la ciutat la capital icònica de les autopistes, la imatge de les operacions sortida i la maledicció del català emprenyat pels greuges amb l’Espanya lliure de peatges. Però la veritat és que la població viu i respira d’esquena a la via, i ara que s’anuncia la supressió de les barreres l'1 de setembre hi ha sobretot alleujament. D'una banda, perquè es guanyarà una via ràpida gratuïta que qui més qui menys ha evitat per cara i perquè l'has d'anar a buscar expressament. Per una altra, perquè es perdrà una part del trànsit que encara passa pel centre urbà, assenyala l’alcalde, que es planteja de quina manera “celebrar” que, per fi, s’arribi a “la fita històrica”.
El de Martorell va ser el segon peatge, després del de Mataró, i la inauguració es va accelerar per tenir una alternativa a la circulació tallada per l’ensorrament del pont de Molins de Rei a causa d'unes riuades. Va entrar en servei el 23 de desembre del 1970, tot i que no va ser fins a l’1 de març que no es va instal·lar la barrera. Durant sis setmanes el peatge de Martorell va ser gratis, explica Ferran Balanza, el gran historiador de la ciutat, que assenyala la gran complexitat d’unes obres que van canviar per sempre la fisonomia d’un poble en ple desenvolupament industrial. L’alcalde franquista de l’època va lloar la decisió del règim de triar Martorell per al “transcendental” tram.
Obra faraònica
Les xifres de les obres que recita Balanza donen fe que alçar les pilastres de 20 metres d’alçada que suporten el traçat de l’AP-7, a tocar de la serra de l’Ataix, va ser una tasca titànica perquè els enginyers es van trobar “amb diferències geològiques en pocs metres de distància”: vuit viaductes per a un tram de tres quilòmetres, amb tones i tones de ciment, acer i ferro.
Miquel Via, ara al capdavant de l’arxiu municipal, era un nen quan sentia les explosions controlades a la roca des de la guarderia, una casa que va cedir el seu espai per plantar-hi les grans pilastres circulars. El record de l’autopista es difumina i salta a la imatge actual d’una via que “ja forma part del paisatge”. Ja no molesta, de fet, i els veïns de les cases més pròximes a l’autopista s’han acostumat al rum-rum del trànsit i a les llargues cues, com la d’aquell Sant Joan del 1988 en què una adolescent Maria Fernández es menjava la coca mentre observava com “allà no es movia ningú”. Per a aquesta professora, la fi del peatge “arriba tard, després de tantes promeses incomplertes”, i diu que l’única part que la “commou” és recordar que, quan passava per les cabines amb la família, es repetia el joc infantil d’esperar si coneixerien el caixer: “Ens feia una il·lusió, trobar el veí que hi treballava!”.
Un d’aquests veïns podria haver sigut Rafael Gerique, “trenta-sis anys i cinc mesos” al peu de l’autopista. Ja jubilat, coincideix que ja hauria de ser una via gratuïta des de fa anys i admet que l’única pena que té ara és “què faran amb els treballadors que hi queden”. Diu que hi va estar “molt a gust” perquè Acesa [l’antiga concessionària] va ser una “bona empresa” i l’única cosa que no tolerava “era el lladre que fotia mà al calaix”. Aquells anys va viure de tot, diu: des de noies prostitutes a qui venien a recollir al peatge fins a conductors perduts en una època en què el GPS ni s'ensumava, passant per qui s'hi plantava dient que no volia o no podia pagar. “Hi havia fórmules com obrir un sistema de crèdit, perquè l’empresa era d'aquelles que deien que el client sempre tenia la raó”.
Poca incidència laboral
Malgrat la connexió popular entre Martorell i el peatge, l’autopista no ha sigut mai un gran focus d’ocupació, al contrari de les grans multinacionals instal·lades al terme municipal. I encara més des de l’automatització de les cabines, en què els cobradors van desaparèixer i gairebé ja només hi queden els treballadors de manteniment o del servei de grues. "Crec que el tema dels peatges és més per a la gent de fora que per a nosaltres", afirma Fernández.
Sí que sense peatge l’Ajuntament deixarà d’ingressar l’IBI i l’IAE, però l’alcalde Fonollosa dona per bona la pèrdua, que estima que no suposarà cap daltabaix per al pressupost municipal, que s'acosta als 40 milions d’euros. La incògnita és saber “com es configurarà” l’enorme superfície que ocupa el peatge troncal, eixamplat quan es va canviar el mètode de pagament per trams. El ministeri encara no n'ha donat detalls, apunta l’alcalde, i caldrà veure “com es compensa”. Hi haurà festa de comiat? “Alguna cosa haurem de fer, sí”, respon rient. I el veterà historiador aprofita l'avinentesa per col·locar la falca de promoció del ric patrimoni històric: "Martorell és molt més que el peatge".
Als 90 la ciutat ja va celebrar la construcció de l’A-2, que va treure milers de cotxes del centre urbà. Martorell era llavors una ciutat enganxada a una carretera i ara es vol desfer d’un peatge que, per cert, ja van posar els romans.
