Aïllen en 'hotels salut' deu positius per covid-19 de l'alberg per a gent sense sostre de Nou Barris

BarcelonaDesprés de viure sis mesos als carrers de Barcelona i un mes i mig a l'alberg per a gent sense llar de Nou Barris, el Faisal Mohammed, de 27 anys, dorm ara (i ho farà durant dues setmanes) en un hotel de cinc estrelles, el Cotton House de Barcelona, perquè té covid-19. L'alberg està sent desinfectat, després que dimarts s'hi detectessin deu positius (l'1,52% del total del dia a Catalunya), que com ell van ser aïllats als denominats hotel salut. Als 25 sensellar que van donar negatiu se'ls ha reallotjat en altres instal·lacions. "Estic bé, no tinc símptomes", explica el jove. Els quinze dies que el Faisal passarà en quarentena li costarien 3.180 euros si fes la reserva per al mes de juliol amb l'opció més barata. El cèntric hotel "s'alça imponent a l'antiga seu de la Fundació Textil Cotonera, un edifici del segle XIX d'estil vuitcentista neoclàssic", segons la seva web.

Per entrar a l'alberg, el Faisal va haver d'estar en una llista d'espera de sis mesos, i quan hi va accedir, el 15 de març, acabava de començar l'estat d'alarma i per tant va estar-hi confinat a dins, sortint-ne només de vegades per comprar. Va consultar, durant aquests dies, la possibilitat d'anar a Lleida a treballar a la fruita, opció que va obrir l'Afrucat, però no va poder perquè no té el permís de residència. Com a migrant sense papers (va venir de Ghana a través del Marroc fa 8 mesos), tem tenir-ho molt complicat per trobar feina quan acabi la quarantena.

Al Parc Central, just davant de l'alberg de Nou Barris, des de fa més de dos anys hi ha una acampada de gent sense sostre amb més de vint persones, moltes de les quals són a la llista d'espera per entrar al CPA, de titularitat municipal però gestionat per Creu Roja, i no tenen on dormir. "Durant el confinament, ni tan sols hem pogut entrar al lavabo, que abans se'ns deixava", es queixa el Víctor, un dels acampats, de 50 anys.

El consistori ha negat al diari ARA la possibilitat de parlar amb el director o algun treballador del CPA. Tampoc precisen si hi ha hagut altres brots anteriors dins el CPA, com comenten amb inconcreció alguns dels que estan acampats al davant. "Alguns marxaven perquè no volien estar confinats", explica el Faisal. Fonts municipals expliquen que estan compilant dades que esperen poder donar en els pròxims dies, juntament amb un nou paquet d'allotjaments per a persones vulnerables i amb problemes per complir el confinament als seus domicilis habituals.

Deu tendes i més de 20 acampats

A les onze del matí de dimecres, un munt de bosses negres s'apilaven a la porta de l'alberg amb les pertinences dels acampats, que cada matí han de desmuntar, a petició de la policia, fins a deu tendes d'acampada i recollir els matalassos. Abans, deixaven aquestes bosses a la consigna de l'alberg. Un jove escombrava l'entorn i menys d'una desena passejaven per l'entorn.

Al vespre, el campament va prenent vida i color i fins a deu tendes es resguarden sota els porxos, mentre que d'altres només tenen matalassos. Hi ha bastants joves marroquins d'entre 20 i 30 anys, com el Khalil, el Hassan o l'Ayoub, que han arribat fa pocs mesos a Barcelona i estan a la llista d'espera de l'alberg. Tos tres reconeixen, sense amargor, el seu pessimisme respecte a la possibilitat de trobar feina en els pròxims mesos. Alguns prenen un te o un refresc cap a les nou, coincidint amb el final del Ramadà, al voltant d'una taula que han instal·lat.

Hi ha d'altres perfils, com el Hussein, també marroquí, de més de 50 anys, que fa anys que viu al carrer i tres que freqüenta el parc. O el Víctor, de 50, que xerra amb la seva colla d'espanyols d'edat similar, alguns amb evidents problemes d'adiccions o transtorns mentals. El Julio està molt emprenyat perquè, explica, és seropositiu i vol un habitatge de baix cost que les autoritats no li donen. El Víctor, que afirma haver-se quedat sense feina fa uns mesos perquè pateix una osteoporosi, lamenta que amb la crisi del covid-19 s'han cancel·lat les visites mèdiques per avaluar la seva discapacitat. "Tinc cinc manutencions que em costen més que la pensió i si les pago no puc pagar-me un lloguer", expressa amb ressignació.

L'Adil, per últim, també marroquí, porta 17 anys entre Barcelona, Madrid, Vigo i Lleida, per on s'ha anat movent en funció de les feines que li sortien. Al carrer hi viu fa tres mesos, tot i que no és la primera vegada, perquè el van deixar de trucar de les últimes feines informals. Al campament hi va per veure amics, però està instal·lat a una altra plaça de la ciutat. Abans, havia arribat a tenir els papers per un contracte a l'obra a Barcelona, però va perdre les dues coses amb la crisi econòmica. "Mercats, fruita, cosir xarxes de pesca a Galícia...", enumera les feines que ha anat alternant després. De fet, fa tres mesos un familiar li va dir que podia anar-se'n a Huelva a recollir maduixes, que hi havia feina per a ell. "Fa tres mesos que no hi parlo perquè em fa vergonya dir-los que no tinc els 50 euros per al bitllet", diu resignat. Està poc preocupat pel coronavirus, que no sembla un tema crucial per a la vida dels acampats.