L'Última

Alberto 'Tito' Álvarez: “Que com aguanto el taxi? Si jo t’expliqués d’on vinc...”

Taxista, portaveu d'Élite Taxi

09/09/2023
8 min

El primer convidat de L’última és Alberto Tito Álvarez (1976), líder des de fa una dècada de la lluita del taxi a Barcelona. Álvarez viu sol en un pis de 60 metres quadrats a Nou Barris. Està separat i té en Jordi, un fill de 16 anys amb la síndrome d’Asperger. De barri, del taxi i del Barça. Així es defineix. Amb ell comencem una sèrie de converses íntimes amb persones conegudes, a partir de la seva memòria recent, de les últimes coses que ha viscut, que li han passat, que ha patit o que ha celebrat. Una manera com una altra de treure el nas en una vida que no és la nostra. Però podria ser-ho.

Què és el millor que t’ha passat aquest estiu?

— Fer exercici, cuidar-me. A les sis del matí ja estic caminant, a les set al gimnàs i a les vuit, pencant. M’ho he pres amb molta disciplina, i funciona. És que fa cinc anys vaig haver d’operar-me de l’estómac. Em van operar d’urgència perquè pesava 152 quilos i m’agafaven marejos, em desmaiava... Un cop em van recollir de dins d’un pàrquing i vaig estar greu. Tot això és conseqüència de l’estrès de totes les mogudes del taxi i preocupacions diverses. El meu àmbit familiar, la meva infància, també han estat força complicats.

Per què?

— Perquè he viscut les drogues i l’alcohol a casa. Jo també vaig estar malament, vaig estar molt enganxat a les drogues. A la cocaïna. I afortunadament això és una altra cosa de la qual vaig aconseguir sortir fa divuit o vint anys, i avui puc dir amb orgull que se’n pot sortir. 

Vas arribar a 152 quilos. L’última vegada que t’has pesat, què marcava?

— 112. Sí, i vaig baixar fins als 100 quilos, després de l’operació. Però no vaig seguir. Em vaig anar deixant. Pensava que amb l’operació això s’acabava i vaig començar a engreixar-me fins als 126. I ara he baixat 13 quilos i mig en pràcticament cinc setmanes i m’he adonat que operar-me va ser un error, i que amb exercici i perseverança s’aconsegueix. 

Veig que portes un tatuatge a l’avantbraç dret amb les sigles FCB, de Futbol Club Barcelona. Quin és l’últim tatuatge que t’has fet?

— L’escut d’Élite Taxi, amb dues espases creuades. Els meus dos amors: el Barça i Élite Taxi. 

Tito Álvarez amb el logo d'Élite Taxi, més dues espases, tatuat al braç

Quina és l’última vegada que has conduït un taxi?

— A veure, jo no condueixo des de fa tres anys. És que no puc. Des de les vuit del matí fins a les deu de la nit no paro. Converses amb polítics, funcionaris, tràmits... Un dia soc en un ministeri parlant amb un ministre i l’endemà a l’aeroport caçant pirates. Quan portàvem més o menys sis anys amb això de la lluita jo perdia molt de temps, no podia veure el meu fill, no ens pagaven hores, res. Tot era a pinyó. I després havia de treballar cada tarda i part de la nit i descansava molt poc, i al final gairebé això acaba amb la meva vida. És a dir, la lluita del taxi gairebé acaba amb la meva vida. Aleshores vaig parlar amb la gent: “O defenso el taxi o treballo al taxi, com tothom”. Ara treballo per a una organització d’autònoms que es diu Uatae: soc el coordinador d’aquí, de Catalunya, i per a Élite Taxi i Taxi Project, que és una altra associació que creem en l'àmbit estatal, més professionalitzada. 

T’agrada més el taxi o el carrer?

— El carrer. M’agrada el taxi, però és que això de la lluita ho porto molt a dins.

Quan és l’última vegada que has parlat en català?

— Fa temps. Jo sé català, el que passa és que quan parlo català, la gent que no sap català em pregunta que què he dit. Aleshores parlo castellà, m’entén tothom i m’estalvio després les explicacions. També la meva mare era andalusa, el meu pare asturià, i a casa meva sempre s’ha parlat castellà. Però parlo català, soc català i em sento català.

Quina és l’última feina que vas fer abans de ser taxista?

— Gruista. Jo era el que s’enduia els Cabify [riu]. No, que aleshores encara no n'hi havia. Gruista de grues d’assegurances. Quan se t’avariava un cotxe doncs jo anava i te’l treia del pàrquing. A mi m’enviaven amb les grues petites a treure cotxes de pàrquings, de barrancs o d’accidents. I abans havia sigut cambrer, soldador, missatger... Jo crec que això és un reflex de la societat, de com estem, no? Que són feines inestables, mal pagades, molta precarietat… i per això em crec el taxi. Molta gent diu que som uns privilegiats, igual que els estibadors, per exemple. I jo crec que en aquest món no hi ha privilegis. Són victòries de la lluita i que no t’has de deixar sotmetre. Perquè el taxi, si mires el panorama general, és una feina molt digna. Molta gent jove aposta pel taxi, perquè el taxi és rendible, és una bona professió, i això és el que nosaltres volem també potenciar.

Tens llicència, un taxi en propietat?

— No. Jo soc afectat per la hipoteca, tinc un fons voltor que va darrere meu fa anys perquè em van desnonar quan vaig tenir els problemes amb les drogues, i quan me’n vaig haver d’anar a un centre es van quedar amb casa meva. A dia d’avui tinc darrere aquest fons voltor. El Banc de Sabadell va vendre un paquet de deutes a un fons voltor que es diu Axactor, i actualment ja conec tots els advocats que em truquen per telèfon. Ja em saluden. Volen que els pagui 160.000€ per una casa que s’han quedat i han venut. Casa meva, el Banc Sabadell la va vendre per 7.500 €. Doncs que segueixin esperant.

Tu et vas comprar un pis... 

— Una casa al Carmel. Jo vaig tenir una mala ratxa a la meva vida i em vaig enganxar a les drogues. I en aquella època vaig deixar de pagar la hipoteca. Això li passa a molta gent, uns per uns motius i d'altres per d'altres. El meu motiu va ser aquest i vaig haver d’anar-me’n per curar-me. Quan vaig tornar ja no tenia casa. Bé, és així la vida.

El taxi t’ha salvat.

— Bé, el taxi ha aconseguit que jo trobi l’equilibri a la meva vida, però al final és un mateix. I ho explico orgullós, igual que això de l’exercici. Hi ha més de 60 taxistes que s’han enganxat al gimnàs en veure que ho estic fent jo, per penjar quatre coses a Instagram o a l’estat del WhatsApp. Per això parlava abans d’influir sempre en positiu. I això de les drogues? Doncs el mateix. A vegades faig xerrades en algun centre. Em truquen per ensenyar a la gent que està malament, que se’n pot sortir. I d’això es tracta, d’ajudar.

Quan és l’última vegada que has vist el teu fill?

— Abans-d’ahir.

Què vau fer junts?

— Bé, ell és un crac dels escacs. Em guanya sempre. I t’ho juro que no em deixo guanyar. Al principi sí que em deixava. Però és un crac. Els nens Asperger tot s’ho prenen molt literalment, els costa molt socialitzar amb altres nens, són molt intel·ligents… Tenen com dos costats: els costa molt, per exemple, avançar en depèn quines matèries de l’escola, i en altres gens. Per exemple, el meu en matemàtiques o informàtica és com un Messi. Imagina’t amb l’ambient familiar que jo he tingut, això del meu fill, totes aquestes circumstàncies… Molta gent em pregunta: “Com aguantes el taxi?” i jo els dic: “Doncs si jo t’expliqués d’on vinc...!”. 

A qui vas votar a les últimes eleccions?

— Jo mai he dit a qui he votat i continuaré fent-ho així. Sí que nosaltres vam demanar el vot per a Jaume Collboni per a les municipals. Perquè nosaltres vam fer el mateix anteriorment amb els comuns i amb Podem ho hem fet també. I sense desmerèixer ningú, perquè és que a nosaltres ens ha ajudat Junts, Esquerra, Podem… Mirem enrere i ens agrada premiar qui s’ho ha treballat més, i no hi ha res més que això.

Què vols dir: ¿que vas demanar el vot per Jaume Collboni però potser no vas votar Jaume Collboni?

— Ho deixo a l’aire. No ho puc respondre tot. A veure, jo he votat molta gent diferent, a vegades n’he votat un, a vegades n’he votat un altre. No soc independentista i he votat la CUP, per exemple.

Recordes què vas fer l’últim Onze de Setembre, l’any passat?

— La meva vida va tan ràpid… T’ho juro que no me’n recordo. Hauria de fer memòria, però no me’n recordo. Jo, per exemple, els Onzes de Setembre no vaig mai de manifestació, però sí que vaig sortir l’1 d’octubre, i vaig sortir perquè jo volia votar. I vaig votar que no. Però volia votar i va ser una vergonya el que va passar. És que se’m posen els pèls de punta, perquè me’n recordo com ens van treure de l’escola Víctor Català, a Nou Barris, i a la meva veïna li van obrir el cap. Una veïna que té 80 anys i escaig. És una puta vergonya el que van fer. No sé si mai hi haurà algun referèndum. Jo n’he parlat molt i crec que si no hi ha conflicte, conflicte fort, l’Estat no deixarà mai que hi hagi una votació per a la independència de Catalunya. Per a mi és pràcticament impossible. Per què es formen les guerres? Per coses així. Aleshores, si no hi ha mobilització, però hauria de ser una cosa molt bèstia, l’Estat no ho deixarà. 

Canviant de tema. Qui és l’última persona que s’ha mort a la teva família?

— La meva mare. Fa una mica més d’un any i mig i va morir pràcticament als meus braços de càncer a l’Hospital de Sant Pau, i crec que mai no l’he portat tan a dins quan estava en vida com ara que no hi és. M’ha marcat moltíssim. Molt. Perquè te n’adones que viure és urgent. I la meva mare s’ha buidat sempre pels seus fills i crec que pels fills cal buidar-se, però tampoc no et pots descuidar de viure tu, que és una mica el que m’ha passat a mi aquests últims anys. M’he deixat l’ànima pel taxi, per Élite, pel meu fill... Ara el meu fill ja té 16 anys, el meu pare està en una residència, i sento la necessitat de viure, perquè he lliurat la meva vida als altres i m’he oblidat de mi. El que més em ve de gust ara és viure.

Recordes l’última conversa amb la teva mare?

— Parlava jo sol perquè ella ja estava molt malament. Recordo el seu darrer sospir. Vaig trucar a la meva germana, que treballa a l’Hospital de Sant Pau, i li vaig dir: “Puja, que ja està”. I bé, vaig sentir alleujament perquè estava patint. Ella se sentia molt orgullosa de mi perquè, fixa’t d’on vinc, que era de la merda, de tocar fons, que ni la meva família em parlava, i me’n vaig sortir. I quan ja em veia per la tele i l'hi explicava tot… Hòstia, que et digui la teva mare que ha estat molt orgullosa... Buff, d’això me’n recordo molt.

Completa la frase. Últimament…

— Estic de conya. És que últimament soc molt feliç.

Et saps alguna cançó d'El Último de la Fila?

— No. Trossos. La de San Fernando, que li canvio la lletra: “Vamos un poquito en taxi y un poquito andando”, ha, ha, ha!

Diria que aquesta ja és de Manolo García en solitari.

— Però Manolo García no era El Último de la Fila?

Les últimes paraules de l’entrevista són teves per dir el que vulguis. 

— Bé, doncs no ho sé. Gràcies, perquè no em fan gaires entrevistes així, perquè tinc el personatge del Tito, el del taxi. I el missatge que vull que arribi a la gent és que és molt trist el lloc cap a on anem. On les màquines fan la feina de les persones i les persones no sé què farem. Perquè és bonic ser imperfecte, equivocar-te, recuperar-te. Això és la vida. Si tot ho fan les màquines i vas a una benzinera i no hi ha ningú, allà, i vas a un supermercat o te’n vas a uns grans magatzems i no hi ha ningú, i els diners en efectiu volen que desapareguin… És un control absolut de la gent, de les persones. Fa molta por. El nostre missatge va molt més enllà del taxi, és contra tota aquesta economia de plataforma, del fals progrés. És molt perillós.

Albert Om entrevistant Tito Álvarez, líder d'Élite Taxi.
Samarreta, tatuatges i "bye, bye, Cabify"

Me l’imaginava arribant amb una de les seves samarretes reivindicatives, però no. Ve amb una camisa blau marí, amb el seu nom –Tito Álvarez– gravat al coll, per darrere. La porta arremangada, de manera que se li poden veure, a l’avantbraç dret, les sigles del Barça tatuades: FCB. Al final de la conversa, li demanem si li podem fer una fotografia del tors nu per veure tots els seus tatuatges. S’hi nega a mitges. Es deixa retratar només el braç per mostrar l’últim 'tattoo' que s’ha fet, l’escut d’Élite Taxi, al qual ha afegit dues espases creuades. Prova el micròfon abans de començar i no ho fa amb el clàssic “Un, dos, un, dos”, sinó que ens regala una rima reivindicativament consonant: «'Bye, bye, Cabify'». M’abraça abans de marxar: “Això de la cocaïna no ho havia explicat mai”.

Albert Om és periodista
stats