“Aguanta un dia més”

Les consultes mèdiques per intent de suïcidi augmenten des del final del confinament

Mònica Pallàs pateix depressió crònica i va intentar suïcidar-se dues vegades. Dona la cara en aquest reportatge per ajudar altres persones.
Mònica Bernabé
27/11/2020
5 min

BarcelonaAdmet que va dubtar moltíssim abans de parlar i deixar-se fotografiar per a aquest reportatge. Que no sap gaire com la miraran els seus veïns després de llegir aquestes línies. I que fins i tot la seva família la va advertir que s’ho pensés dues vegades abans de donar la cara. Però finalment ha decidit fer-ho, perquè espera que qui llegeixi això i s’hi senti reflectit s’adoni que no és cap bitxo raro, se senti acompanyat i faci el pas de demanar ajuda. Mònica Pallàs va intentar suïcidar-se dues vegades i continua tenint pensaments suïcides de forma recurrent que la turmenten. “Mònica, aguanta un dia més” és el que es diu a ella mateixa cada vegada que s’aboca a aquest abisme. Ella ha aguantat. L’objectiu és salvar més vides.

Sí, salvar vides, encara que la frase soni grandiloqüent. Perquè el suïcidi és la primera causa de mort a Catalunya entre els homes de 25 a 44 anys i la segona entre les dones d’aquesta mateixa edat, segons dades del 2018 del departament de Salut. Les corresponents al 2019 encara no s’han fet públiques. El 2018 l’Institut d’Estadística de Catalunya va comptabilitzar 522 suïcidis. I també perquè la depressió és la principal causa de suïcidi. I en temps de coronavirus, la depressió s’ha convertit en una altra pandèmia.

“La gent sap que si li fa mal el pit ha d’anar a urgències perquè pot patir un infart. Però desconeix que si té una depressió, un símptoma és tenir pensaments suïcides”, adverteix la psiquiatra Aina Fernández Vidal, del programa de prevenció del suïcidi de l’Hospital de Sant Pau. En definitiva, que no en tenim ni idea i aquesta ignorància mata. I més ara. La doctora Fernández Vidal afirma que, des del final del confinament, cada vegada atén més pacients per intent de suïcidi. “Hi ha el mite que si es parla d’aquest tema s’incita al suïcidi. I és tot el contrari: cal parlar de la gravetat del problema”.

Precisament per això la Mònica trenca el seu silenci. Ho fa a la seu de l’associació Obertament, a Barcelona, de la qual forma part i que lluita contra l’estigma i la discriminació de les persones que pateixen un problema de salut mental. De fet, això mateix és el que ella vol, acabar amb l’estigma. Per començar, veure-la ja trenca tots els esquemes: a simple vista sembla una persona alegre, tot i que pateix una depressió i, a més, crònica.

Soledat extrema i desesperació

“No explicaré com em vaig intentar suïcidar perquè això no ajuda a ningú, i qui es vol suïcidar ja sap molt bé com fer-ho”, comença dient, mesurant cada paraula que pronuncia. En canvi, sí que vol explicar com se sentia quan aquells pensaments fatídics la martiritzaven: “Un sentiment de soledat extrema, de desesperació, de no veure cap futur”. Un patiment tan profund, assegura, que només volia que s’acabés. Encara que això comportés llevar-se la vida.

La Mònica és conscient que aquestes idees suïcides poden tornar com un bumerang perquè formen part de la depressió. Però també que sortir del pou és possible: “Recomano a les persones que pateixen una depressió que, quan tinguin pensaments suïcides, ho expressin en veu alta i demanin ajuda: que vagin al CAP, truquin al telèfon de l’esperança o acudeixin a urgències psiquiàtriques”. El que sigui. O que parlin amb un amic o la família. “La gent no vol parlar del suïcidi perquè no saben quina solució donar-te. Però no cal donar solucions: només que t’escoltin i t’acompanyin a buscar ajuda”, insisteix.

Anna Lara no va tenir tanta sort. El seu germà Jordi no va aguantar un dia més: es va suïcidar als 33 anys. Tenia un fill d’un any. L’Anna és ara la secretària de l’associació Supervivents, que reuneix familiars de persones que han mort per suïcidi i que té aquest nom perquè el dolor que pateixen els familiars que perden un ésser estimat d’aquesta manera és equiparable al d’algú que ha estat en un camp de concentració, segons l’Associació de Psiquiatres dels Estats Units.

“Repasses les converses que vas tenir amb aquella persona, et planteges què vas fer malament o què no vas veure. Et fa la sensació que et tornes boja i et sents culpable de no haver-te’n adonat”, diu l’Anna. En definitiva, la culpa et menja per dins. És un sentiment generalitzat entre els familiars de les persones que es van matar per suïcidi i entre les que ho van intentar i no ho van aconseguir. El va sentir l’Anna i el va sentir la Mònica. “¿Que potser ens sentim culpables quan tenim mal de queixal?”, planteja la representant d’Obertament Ariadna Rogero. ¿O quan tenim un símptoma d’alguna altra malaltia física? Aleshores, per què amb el suïcidi sí?

El germà de l’Anna també tenia una depressió, però no l’hi van diagnosticar. “Després aprens a detectar senyals no verbals que serveixen d’alerta, com experimentar canvis físics bruscos, engreixar-se o aprimar-se molt, passar de ser una persona oberta a ser tancada, regalar les pertinences...”, explica ella. I també senyals verbals: “Hi ha el mite que qui diu que es vol suïcidar no ho farà. I no és així”.

Pla de prevenció nacional

Precisament per això la psiquiatra Fernández Vidal insisteix que cal un pla de prevenció del suïcidi a nivell nacional, de la mateixa manera que en el seu dia es va impulsar una estratègia global per reduir els accidents de trànsit. “Cal fer xerrades informatives a l’escola i en la comunitat, i posar en marxa serveis específics d’atenció”, posa com a exemple. El psicòleg de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i vicesecretari de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Roger Ballescà, destaca que el problema és que, a nivell de salut mental, el sistema sanitari en aquest país posa la bena quan la ferida ja està feta, en comptes de prevenir. “S’intenta apagar focs quan el foc està força estès”.

A Catalunya hi ha els centres de salut mental d’adults (CSMA) que, com el seu nom indica, són centres especialitzats en salut mental però a nivell ambulatori. Per ser atès en un CSMA, però, el pacient ha de ser derivat pel seu metge de família. I els metges de família estan totalment saturats, i més ara amb la pandèmia. “En teoria només poden dedicar 6 minuts a cada visita, i en aquest temps és impossible fer un acompanyament psicològic, així que es recorre als fàrmacs. Espanya és un dels països on es consumeixen més psicofàrmacs”, continua explicant Ballescà.

Saturació

Els CSMA, per la seva banda, també estan col·lapsats. Acostumen a visitar els pacients un cop cada dos mesos, diu el representant del col·legi de psicòlegs, i les sessions de teràpia duren només mitja hora. “En un psicòleg privat les visites són cada setmana o cada quinze dies, sobretot al principi”, aclareix. I duren entre 45 minuts i una hora. Això sí, són caríssimes: de 50 a 100 euros. “El panorama és força desolador però no vull transmetre una idea d’impotència. Els professionals som conscients de les limitacions. Podríem dir que el tractament que oferim és boníssim, però en una dosi que no és la terapèutica”, admet Ballescà.

La Mònica té sort: el seu psicòleg la visita al CSMA cada mes. Potser perquè ja va creuar una línia vermella. L’objectiu ara és que ni ella ni ningú la torni a creuar, aguantar un dia més.

stats