Les agressions de fills a pares: una violència oculta

BarcelonaÉs un fenomen silenciat, ocult per la vergonya i el sentiment de culpa dels pares. Gran part de la violència fílio-parental, és a dir, les agressions físiques i psicològiques dels fills als seus pares o tutors, segueix amagada a les llars, malgrat la feina de conscienciació dels últims anys. “Els pares no són els culpables, però sí que són els responsables de reconduir la situació”, assegura Jordi Royo, director clínic d’Amalgama7 i membre de la junta de la Societat Espanyola per a l’Estudi de la Violència Fílio-parental. A Catalunya, uns 160 joves són detinguts a l’any per aquest tipus de violència (entre el 6% i el 7% del total de menors detinguts a l’any), però els experts apunten que la xifra de famílies afectades és molt superior. De fet, segons diversos estudis sobre el fenomen, les denúncies suposen només un 10% de les famílies afectades.

“Va aflorant de mica en mica. Hi ha més coneixement, la gent està més conscienciada i es denuncia més”, explica el sergent Jordi Manent, cap de l’Oficina d’Atenció al Menor dels Mossos d’Esquadra. El nombre de casos que tracta la policia s’ha mantingut en els últims anys, però altres especialistes apunten que les famílies afectades creixen. “No és que hi hagi més conscienciació, que també, però hi ha més casos, en part perquè a la societat en general també hi ha més violència”, assegura Izaskun Ibabe, professora titular de psicologia a la Universitat del País Basc. “L’any 2006 la Fiscalia General de l’Estat va comptabilitzar 2.000 denúncies i el 2014 gairebé 5.000. El creixement ha sigut espectacular”, afegeix Jordi Royo, que també és vicepresident de la Fundació Portal, que ajuda nois i noies amb patologia dual.

Però com arriba una família a una situació així? “És una gradació. S’inicia amb desobediències, que donen pas a insults, a trencar objectes, etc.”, explica Royo. Entre els factors de risc, els experts coincideixen que les relacions conflictives entre els pares són un punt clau, així com els canvis en les estructures familiars. “No parlem de casos de maltractaments ni violència de gènere, sinó violència recíproca a la parella. Els fills ho detecten”, diu Ibabe, que afegeix que, en canvi, no depèn de l’estil amb què els pares eduquin el nen. Per la seva banda, Royo identifica tres tipus de causes: les biològiques -les menys habituals-, les sociològiques -“La societat enalteix i accepta la violència”, diu- i les familiars. “L’estil sobreprotector, l’estil delegatiu (famílies que consideren que tothom és responsable d’educar el seu fill menys ells) o el permissiu (famílies que no posen límits)” són els que generen més problemes. Els experts detecten un lleu increment en el nombre de casos quan els tutors són els avis i, alguns d’aquests experts, també en les famílies monoparentals.

El 75% dels detinguts són nois

El perfil dels agressors és difícil de definir. Pel que fa a l’edat, els estudis es fixen en la franja d’entre els 14 (ja que abans els menors són inimputables) fins a la majoria d’edat. La majoria de detinguts, un 75%, són nois, segons explica el sergent Manent, que subratlla que no hi ha distincions pel que fa al nivell econòmic o classe social. “Aquest tipus de violència està present en diferents estats econòmics, socials i culturals”, afegeix Royo. Segons Ibabe, podria haver-hi factors comuns entre els agressors, com que hi hagi hagut tractaments psicològics abans de la primera denúncia, problemes d’adaptació a l’escola i baixa tolerància a les frustracions. El consum de drogues i alcohol també hi està molt present.

Els tipus de violència poden ser molt diferents: física, psicològica, emocional (més associada a la manipulació i el control) i financera. Els nois són més propensos a la violència física, mentre que, segons els experts, les noies són més “sibil·lines” i la seva violència està basada en “la desobediència, la pugna i el menyspreu”.

Des de l’Oficina d’Atenció al Menor dels Mossos expliquen que hi arriben pares que busquen ajuda quan encara no s’ha produït cap delicte però que estan patint greus problemes de comportament dels seus fills. En aquests casos la policia aconsella un tractament psicològic perquè no vagi a més. “En un segon nivell ens demanen ajuda pares que són víctimes d’agressions físiques, que normalment ja han viscut molts episodis de violència”, explica el sergent Manent, que afegeix que hi ha un episodi concret que fa de detonant. “Vénen perquè ja no poden fer-hi res i estan desbordats. I molts cops ells mateixos estan en tractament psicològic”, diu. En determinats casos es deté el jove i se segueix el procés habitual, amb el suport d’un equip de psicòlegs. “Estem parlant de nois que realment no són delinqüents. A vegades aquest toc d’alerta és suficient”, diu Manent.

El sergent lamenta que, en molts casos, costa que els pares denunciïn o, si ho fan, després en la fase judicial “ho deixen córrer”. “En el fons tant agredits com agressors són víctimes”, insisteix Royo. Ibabe afegeix que actualment hi ha molts recursos per demanar ajuda en casos de violència fílio-parental però que a alguns pares “els costa molt reconèixer” que són víctimes. “Ens passa que un noi t’explica una agressió física i els pares la minimitzen. Senten por, vergonya i humiliació i, si ho poden amagar, ho amaguen”, diu el director clínic d’Amalgama7, que afegeix que a vegades els mateixos agressors no en són conscients.

Trencar el secret

Pel centre Amalgama7 hi han passat més de 4.000 joves amb problemes i en els últims anys han constatat un augment de les sol·licituds d’atenció. En moltes ocasions, segons explica Royo, els nois i noies arriben perquè presenten factors de risc: baix rendiment escolar, consum de drogues o dificultats de convivència a casa. “Els fills i els pares mai vénen junts a les primeres reunions. Es busquen canvis en les dues direccions”, explica. Els metges i terapeutes miren d’esbrinar el perquè de la violència entre els diversos factors que afecten el noi o la noia. “Quan els preguntes per què ho fan, la resposta sempre és la mateixa: perquè funciona. Això ha de canviar”, subratlla Royo. El pla terapèutic, en els casos més greus, pot incloure l’ingrés en un centre. “En alguns casos la convivència és inviable”, diu Ibabe.

Els experts demanen als pares que “no callin” perquè la violència fílio-parental deixi d’estar “soterrada”. “S’ha de trencar aquest secret familiar perquè si no s’hermetitza”, conclou la professora.