Una agressió sexual convertida en un joc de nens

BarcelonaL’Anna Marquès tenia 14 anys quan dos companys de classe del Conservatori Professional de Dansa (CPD), menors que ella, li van dir que es trobessin als lavabos de la tercera planta de l’Institut del Teatre quan acabés la classe. No hi havia ningú. Tot en silenci. De sobte, els llums es van tancar i els dos nois se li van abraonar. La van portar dins d’un dels cubicles del lavabo i la van començar a desvestir, fins a deixar-la nua, mentre la tocaven. Ella estava en estat de xoc, era una nena que no aconseguia interpretar el que estava passant. Va tardar a reaccionar, fins que, finalment, va poder llançar un crit que va espantar els dos nois, que van fugir apressadament. L’Anna es va vestir i va tornar a classe. Allà hi eren els dos nois. Com hi van continuar sent durant tot aquell curs, menys tres dies: el càstig que va imposar la institució als dos agressors.

“Ho recordes cada dia”, explica l’Anna dotze anys després dels fets, ara ja capaç d’articular el relat amb serenor. El dia que els dos nois la van agredir ho va dir entre llàgrimes al seu pare, que l’havia anat a recollir al CPD. Ella mateixa intentava minimitzar el que havia passat, plena de temors, insistint que els dos nois no li havien fet res. Els pares es van reunir amb la direcció de l’escola de dansa, que llavors dirigia Keith Morino, per abordar la situació que havia viscut la seva filla.

L’escola va decidir com a mesura immediata expulsar els dos nois i, segons asseguren fonts de la direcció, els dos expedients disciplinaris es van portar al consell escolar perquè decidís les sancions que s’havien d’aplicar a cada alumne. Les mesures que es van acordar eren de caràcter social i van anar acompanyades de tutories i treball amb els nois. “Els nois busquen els límits i els vam intentar ensenyar que no és un joc quan l’altra persona ho passa malament. El que va passar va ser molt greu”, va ser el missatge que es va traslladar als dos nois que van agredir l’Anna, segons apunten fonts de la direcció del CPD.

Sentiment d’impotència

Un missatge que no va arribar a la família de l’Anna. Van veure com passaven les setmanes i no aconseguien avançar. Ningú els va explicar aquestes suposades mesures de caràcter social que es van aplicar. L’agressió va passar al març, i al juny la van fer fora, segons l’escola, per motius acadèmics. En aquells tres mesos la família va sentir impotència perquè no va obtenir les respostes que buscava.

El CPD va posar en contacte les tres famílies. La d’un dels dos nois no va donar senyals de vida mai. L’altra va intercanviar-se cartes amb la de l’Anna. Les percepcions del que havia passat eren diferents, costava que s’assumís que allò havia sigut una agressió. De fet, la carta de l’altra família va arribar a la mare de l’Anna de rebot, ja que inicialment no se’ls havia fet arribar. El cas es va anar diluint, la família esperava que la institució fes un pas més –hi havia l’opció a portar-ho als Mossos–, però no va ser així. De fet, al CPD assenyalen que es tractava d’una qüestió que s’havia de resoldre en l’àmbit educatiu i que dur-ho a la policia era decisió de la família.

Per a l’Anna van ser tres mesos difícils. No només pel fet de conviure cada dia amb els dos nois, sinó per la sensació que es volia evitar que el cas arribés als Mossos. “M’han afectat més les conseqüències del que va passar que els fets en si. El centre els va protegir, els nois són molt valuosos perquè eren dos o tres per generació, i, en canvi, de noies érem moltíssimes, 17 o 18. Em vaig sentir atacada, alguns companys feien com si les víctimes fossin ells, pensaven que els podia destrossar la vida. Jo era la dolenta”, relata l’Anna, una de les poques alumnes que no provenien de l’Escola Oriol Martorell, el gran planter del CPD. L’Anna sempre s’havia sentit diferent. Per això li havia costat entendre els desordres alimentaris que tenien la majoria de companyes –“Els nens llençaven el menjar, vomitaven després de dinar”– i la pressió a què estaven sotmeses nenes de 13 o 14 anys: “A segon em vaig autolesionar perquè arribava tard a classe, vaig començar a pegar-me cops al turmell amb un ferro fins que em vaig fer un esquinç i poder dir que havia caigut”.

No posa el focus en els nois

Durant aquests anys l’Anna ha donat moltes voltes al que va passar. Aquella experiència quan tenia 14 anys va afectar la seva manera de relacionar-se, el seu caràcter. “Em vaig adonar que era un objecte de desig”, diu. Per això posa el focus en la resposta que la societat i la mateixa institució van donar al seu cas. Es va sentir sola. Enganyada. Si per a la direcció del CPD allò que va passar va ser greu, a ella i a la seva família no se’ls va saber transmetre aquesta sensació. L’Anna no vol posar el focus en els dos nois. Eren nens que li van causar dolor, però que no tenien les eines per adonar-se del que feien. “Ho deuen haver entès?”, es pregunta.